La destrucció del món rural català 1880-1980: de pagesos a obrers i ciutadans

Abstract

El pas de pagesos a obrers i ciutadans és, sens dubtes, un dels trets més característics i trascendentals de la història contemporània. Un fenòmen accelerat en els darrers cent anys -de caràcter universal i amb plasmacions i ritmes diferents segons països i àrees geo-polítiques- en el qual el model de creixement urbà-industrial ha imposat la seva lògica econòmica i de relacions socials bo i destruInt el món rural europeu i sacsejant el de la resta del planeta.<br/><br/>Catalunya no ha estat, és clar, una excepció d'aquest procés de destrucció del món rural; ans al contrari, ha estat un dels exemples més punyents. El món rural català ha estat espoliat demogràficament, econòmicament, socialment i culturalment. Les dades són prou eloqüents: la població que habitava en municipis de menys de dos mil habitants ha passat de representar gairebé la meitat del total de Catalunya a poc més del sis per cent, els actius agraris han passat del cinquanta-vuit per cent al cinc i escaig per cent, armb una pèrdua neta de prop 370.000. Però encara ho són més, d'eloqüents, les transformacions socials i culturals dels nostres pobles. La cultura urbana s'ha escampat pertot esvanint la frontera inveterada entre la Catalunya rural i la Catalunya urbana. Avui Catalunya és, amb les matisacions corresponents, econòmicament, socialment i culturalment una sola unitat: la "Catalunya-ciutat".<br/><br/>Aquesta tesi intenta descriure el procés català a partir de tres grans eixos: primer, el plantejament de llarga durada i l'espai territorial del Principat; segon, la seva inserció dins el context internacional amb un plantejament d'història comparada; tercer, el seu caràcter interdisciplinar i totalitzador. La finalitat, doncs, no era tant l'aportació documental, l'erudició o sistematització d'unes determinades fonts, omplir alguna de les grans llacunes historiogràfiques, sinò la de formular noves preguntes als testimonis, fets i dades, que ja en disposàvem. Defugir les preguntes de sempre i obrir, si més no, nous interrogants. Interpretar, al capdavall, el procés d'industrialització i d'urbanització des de la perspectiva del món que s'esvania, els estralls i els costos socials que ha generat; recuperar, així mateix, els models alternatius que, d'una manera o altra, foren derrotats o marginats.<br/><br/>El plantejament de la tesi topava amb dos entrebancs de pes i d'una banda, la historiografia catalana havia renunciat a descriure el procés contemporani del món rural -encara continua capficada en la transició del feudalisme al capitalisme-; de l'altra, l'aportació d'altres estudiosos -geògrafs, economistes, antropòlegs, sociòlegs...- tenien un denominador comú, acadèmic i disciplinari: fragmentaven (alguns, per cert, de forma excel.lent) una realitat complexa i heterogènia. En aquest sentit, les fonts i la metodologia esdevenia el problema central.<br/><br/>L'elecció de les fonts i la seva jerarquització depenia en bona mesura del tema tractat més que no d'un plantejament inicial de preferències. Tot amb tot, he utilitzat el cinema com a fil conductor de l'anàlisi dels processos italià, francès i nord-americà. M'interessava subratllar la importància del llenguatge audiovisual en la formació cultural contemporània, així com la necessitat d'inserir-lo de ple en el discurs historiogràfic. Calia, si més no, prevenir la miopia intel.lectual que es produeix quan anem al cinema amb les ulleres de llegir llibres. Sense menyspreu de les fonts tradicionals de la història i els seus lligams, en el millor dels casos, amb la geografia, l'economia i el dret, he maldat per donar peu a d'altres fonts -cinema, literatura, rondalles, arquitectura, urbanisme...- i lligar-les amb el discurs antropològic, literari, artístic, sociològic...<br/><br/>A tall de conclussions podem esmentar: primer, el sistema de contractes de conreu -principalment de parceria i rabassa- com a base del desenvolupament del capitalisme al camp català i de les lluites socials entre propietaris i pagesos; segon, la subordinació cada cop més important de l'explotació familiar agrària front el "model californià" de les grans empreses agràries; tercer, l'augment creixent de l'agricultura a temps parcial i de la mà d'obra d'origen africà; quart, l'èxode rural com una forma de vaga (protesta) permanent, individual i a cops col.lectiva; cinquè, la discontinuttat de la cultura de base tradicional en la formació laboral i en les relacions socials dels pagesos, és a dir, l'adopció d'una mentalitat empresarial i unes pautes de comportament urbanes; sisè, la riquesa i pluralitat del sindicalisme agrari -amb la inclusió de tot un seguit de mapes per tal de localitzar la geografia de les diferents organitzacions sindicals i la seva evolució-; setè, l'arrelament i la força del societarisme pagès palesada, entre d'altres exemples, en el desenvolupament del cooperativisme tant en el seu vessant revolucionari-democràtic com en el vessant reformista-burgès; vuitè, els dèficits democràtics respecte el camp, i concretament el sindicalisme agrari, de l'anomenada transició política dels anys setanta; novè, l'exhauriment del model cooperatiu centenari -amb el tancament de moltes cooperatives- i la seva reconversió des del punt de vista empresarial; desè, l'escolarització, el servei militar i el desenvolupament dels mitjans de comunicació i transport de masses com agents del canvi esdevingut.<br/><br/>Deu conclussions que es poden resumir en dues grans idees: el pas de pagesos a obrers -en d'altres sectors productius o com agricultors amb mentalitat empresarial, si més no de la racionalitat econòmica capitalista- i el pas de pagesos a ciutadans, amb una cultura plenament urbana mal grat la seva activitat o el nombre d'habitants del seu municipi. Dues idees que es palesran amb molta més rotunditat en els propers anys en la perspectiva del Mercat Únic Europeu de la CEE, amb la jubilació de gairebé la meitat dels actius agraris i la pressió urbanitzadora del sòl agrícola.