L'escultor Pere Jou (1891-1964). Biografia artística i catàleg raonat

Abstract

La tesi estudia la figura de l'escultor Pere Jou, des del seu període de formació en l'Ateneu Obrer de Gracia, on va tenir de professor a Pablo Gargallo i l'Escola d'Oficis Artístics i Belles arts de Barcelona (1903-1912) fins a la realització de les seves últimes obres en 1963. L'obra de Jou es caracteritza per abordar diferents àmbits del treball escultòric com l'escultura aplicada a l'arquitectura, l'escultura religiosa, el retrat o la figura femenina. A nivell tècnic cal destacar l'ús de la talla directa de la pedra i de la fusta, encara que al llarg de la seva trajectòria també va executar obres amb materials per a la seriació com el bronze o la barbotina. L'escultor va iniciar la seva tasca professional l'any 1915, en les obres d'ornamentació del conjunt arquitectònic del Maricel a Sitges, tasca que va finalitzar l'any 1920. Des dels inicis de la seva obra podem comprovar com l'escultor no es va unir als cànons formals de l'escultura Nouecentista catalana, liderada per les figures d'Enric Casanovas i Josep Clarà. Jou va estar més prop de les propostes formals i conceptuals sorgides dels escultors que s'han agrupat en la Generació de 1917. Aquests escultors com Joan Rebull, Apel·els Fenosa, Josep Viladomat i Josep Granyer, malgrat no tenir un estil homogeni, van tenir com a denominador comú un distanciament dels postulats del Noucentisme idealista. A principis de la dècada de 1920 Pere Jou, com a molts altres escultors de la seva generació, va participar en la renovació del llenguatge de l'escultura religiosa iniciat pel moviment de renovació litúrgica dirigit pels Amics de l’Art Litúrgic. Mitjançant l'organització d'exposicions i les seves publicacions, aquesta associació va introduir un important canvi de mentalitat en l'elaboració d'un llenguatge de l'art sacre modern, allunyat de les produccions del moment, basades en un art historicista i emotiu. Les estètica sorgida d'aquest moviment de modernització de l'art sacre van seguir vigents al llarg dels anys posteriors a la Geurra Civil espanyola. L'escultor va formar part de l’ Asociació d’Escultors Catalans, fundada l'any 1927, amb la voluntat de donar major visibilitat a les seves obres dins del panorama artístic català en el qual la pintura tenia un major protagonisme. Va participar en diverses exposicions col·lectives, des dels seus anys de formació i va presentar les seves obres en tres exposicions individuals: en 1931, 1942 i 1951, les tres a Barcelona. El treball està format per diferents parts en les quals es desenvolupa la seva biografia artística, l'anàlisi de la seva obra des del punt de vista tècnic i formal, els diferents registres de la seva escultura: el retrat, l'obra aplicada a l'arquitectura, l'escultura religiosa, la figura femenina, l'art funerari i les seves restauracions i restitucions d'escultures. Finalment es desenvolupa el catàleg raonat de tota la seva producció.

The dissertation studies the figure of the sculpture Pere Jou, from his training period in the Ateneo Obrero de Gracia, where he had Pablo Gargallo as a teacher and the Escuela de Oficios Artísticos y Bellas Artes de Barcelona (1903-1912) since the realization of his latest works in 1963. The work of Jou is characterized by tackling different areas of sculpturing applied to architecture, religious sculpture, portraits or the female form. From a technical point of view, it is worth noting the use of the direct stone and wood carving. Although, during his professional career he also produced works with materials for serigraphy like bronze or barbotina. The sculptor began his professional career in 1915, with the work of adornment of the architectonic complex, Maricel, in Sitges, with work ending in 1920. From the beginning of his works we can see how the sculptor did not join the Catalan Noucentisme sculpture’s classical canons, led by Enric Casanovas and Josep Clarà. Jou was much closer to the conceptual and formal proposals arising from the sculptors grouped under the name of the Generación de 1917. These sculptors such as Joan Rebull, Apel·les Fenosa, Josep Viladomat and Josep Granyer, despite not having an homogeneous style, as a common denominator had an estrangement from the Noucentisme’s idealistic premises. At the start of the 1920’s, Pere Jou, like many other sculptors of his generation, actively took part in the religious sculpture language revival, started by the liturgical renewal movement led by Amics de l’Art Litúrgic. Through the organization of exhibitions and its publications, an important change of mentality was introduced by this association. This change affected the elaboration of a modern religious art language based on a historicist and emotional style, which was far from any productions at that time. The aesthetic erupted from this movement of Religious Art modernization remained valid for years after the Spanish Civil War. The sculptor became part of the Asociació d’Escultors Catalans, founded in 1927, with the willingness to give greater visibility to his works in the Catalan’s artistic scene where painting had a greater role. He participated in various group exhibitions, since his training years and presented his works at three individual exhibitions in Barcelona: in 1931, 1942 and 1951. The research work consists of different parts in which his artistic biography is developed, the analysis of this work form a technical and formal point of view, the different registers of his sculptures: portrait, the sculpture applied to architecture, religious sculpture, the female form, funerary art and his sculptures’ restoration and restitution. And finally, the Catalogue Raisonné is developed with all his entire artwork.