Els perills de la mar. Pirateria, captiveri i gestió del conflicte marítim a la Corona d’Aragó (1410-1458)

Abstract

La tesi pretén delinear un quadre diversificat de la gestió dels perills de la mar, del conflicte marítim a la Corona d’Aragó entre 1410 i 1458. La cronologia comprèn un dels períodes de la seva màxima expansió en el Mediterrani: des del final del regnat de l’últim rei de la casa de Barcelona, Martí l’Humà, a la mort del segon rei de la dinastia Trastàmara, Alfons el Magnànim. La recerca s’emprèn a partir del punt de vista privilegiat de les tres principals ciutats marítimes de la Corona: Barcelona, València i Mallorca. L’estructura de la tesi s’articula en quatre grans blocs o capítols. El primer, de caràcter introductori, reconstrueix els orígens de la relació entre els diversos òrgans de poder i la guerra marítima: el paper del rei, a través del control dels armaments privats i de la seva pròpia flota, comandada per l’almirall; el de les ciutats marítimes i, successivament, el de la Diputació i el de les corporacions de mercaders. El segon capítol analitza les funcions i la composició de la flota reial i de les flotes ciutadanes. El tercer, versa sobre la guerra de cors privada: els seus objectius, la seva evolució durant les diverses conjuntures polítiques i els seus resultats. Finalment, el quart està dedicat a la captivitat com a conseqüència de la pirateria, específicament als mitjans de redempció lligats al binomi econòmic captura-rescat i al doble ús i rendibilitat de les captures humanes entre cristians i musulmans. La guerra de cors, la pirateria i la guerra marítima en general, com a parts d’un mateix prisma triangular, representaren activitats econòmiques fortament influenciades per les decisions polítiques i els ritmes de la diplomàcia internacional, que, com a conseqüència, comportaren importants repercussions socials. Els mecanismes ofensivo-defensius, les actituds i les respostes conjunturals identificades a les mars durant els regnats dels dos primers Trastàmara marcarien el precedent de futures actuacions en una època molt més convulsa en el camp marítim i naval, mentre que, a la vegada, serien exclusivament representatives d’una realitat política, administrativa i conceptual en vies de desaparició.

This PhD dissertation offers a diversified picture of the management of maritime threats and conflicts in the Crown of Aragon between 1410 and 1458. The chronology covers one of the periods of the Crown’s maximum expansion in the Mediterranean: from the end of the reign of Martin the Humane, the last king of the house of Barcelona, to the death of the second king of the house Trastámara, Alfonso the Magnanimous. My research undertakes the point of view of the three most important maritime cities of the Crown: Barcelona, Valencia and Majorca. The thesis is structured in four big chapters. The first one, by way of introduction, reconstructs the origins of the connections between different management authorities and the maritime war. It analyses the role of the king in controlling privateers and his own fleet, commanded by the admiral; the role of maritime cities, and, successively, that of the Diputació and merchant corporations. The second chapter analyzes the function and composition of the royal fleet and cities’ fleet. The third one deals with the privateering war and includes its objectives, its evolution through various political circumstances and its effects. Finally, the fourth part is dedicated to captivity as a consequence of piracy. This last chapter focuses on the ransoming means linked to the economic duality capture- rescue and on the double use and profitability of human captures between Christians and Muslims.