El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986)

Abstract

El moviment ciutadà forjat als barris populars durant la dictadura franquista, alimentat per l’oposició comunista i militants cristians de base, articulat a Catalunya en comissions, associacions i centres socials i, des de 1972, organitzat al voltant d’una Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) nascuda burgesa i afí al poder establert però hàbil i ràpidament controlada per l’esquerra urbana i el catalanisme, va generar una hegemonia cultural favorable a la lluita antifranquista, a la plena democràcia i als interessos de les classes subalternes. Aquest moviment popular va aconseguir, a Barcelona, conquestes urbanístiques, socials i culturals; la complicitat de professionals i intel•lectuals, i una influència política que va sobrepassar l’àmbit metropolità i va deixar petjada a Catalunya, Espanya i a l’estranger. Des del final del franquisme i durant el procés de transició i reforma política cap a la democràcia -aguantant la repressió i mobilitzant-se al carrer al costat d’altres actors socials, obtenint gran impacte mediàtic, assumint els postulats i funcions de l’Assemblea de Catalunya i actuant sempre en clau unitària, interclassista i ideològicament transversal (però escorat a l’esquerra)-, aquest moviment ciutadà va impulsar i, de facto, va aconseguir imposar a Barcelona una ruptura política, social i cultural amb el franquisme sense parangó enlloc però amb repercussions a tot Catalunya i arreu d’Espanya. Fins a l’extrem que, després de provocar el cessament dels alcaldes franquistes José María Porcioles (1973), Enric Masó (1975) i Joaquim Viola (1976) -i malgrat influir, per la por a l’esquerra urbana i a un altre 14 d’Abril, en la determinació de retardar al màxim la celebració d’eleccions municipals democràtiques presa pel Rei sota consell del seu ministre Rodolfo Martín Villa, bon coneixedor de la realitat catalana-, aquest moviment va imposar la seva agenda política, social, cultural i reivindicativa durant els dos anys de mandat del singular alcalde de la transició Josep Maria Socías Humbert. Amb la instauració del sistema democràtic pluripartidista –i particularment des de la Constitució de 1978 i les eleccions municipals de 1979-, les exigències de participació i democràcia de base del moviment veïnal van topar amb resistències dels vells poders econòmics -conscients d’haver perdut almenys una dècada nefasta per als seus interessos especulatius a la ciutat- i dels nous poders polítics: tant la dreta reformista provinent del franquisme, el centredreta catalanista de Jordi Pujol i l’esquerra socialdemòcrata en ascens dels alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall. Cert és que el moviment ciutadà va patir el desencís polític i la crisi de les associacions de veïns, iniciats el 1977 i aguditzats als anys 80 per la desmobilització social i la cooptació partidista de quadres veïnals; una crisi, amb tot, esmorteïda a Barcelona pel compromís personal d’alguns dirigents veïnals. En tot cas, el paper del moviment ciutadà, i la FAVB en concret, va ser determinant tant en l’articulació del moviment veïnal a escala catalana i espanyola com en el desenvolupament d’altres moviments socials que el van utilitzar de paraigua o incubadora (feminisme, antimilitarisme…), així com en la consecució de moltes demandes populars i millores concretes als barris. Això inclou l’adquisició pública de més de 100 hectàrees de sòl per a equipaments i zones verdes, l’elaboració del mapa de barris i la descentralització per districtes i, en definitiva, la configuració originària de l’anomenat model Barcelona. En el context del llarg període de desdemocratització iniciat el 1982, la influència del moviment ciutadà es va mantenir fins que, el 1986, canvis interns a la FAVB i en la seva relació amb el poder local però, sobretot, la designació de Barcelona com a seu olímpica de 1992 van imposar un canvi d’escala urbanístic i en el model de ciutat. Això va marcar la fi d’aquesta hegemonia cultural i d’una idea de ciutat democràtica socialitzant que, malgrat tot, manté el seu influx per sobre de la fi del consens urbà forjat durant la transició. Un canvi d’hegemonia i una fi del consens posats en evidencia a Barcelona pel fracàs del Fòrum 2004, l’inici de la crisi econòmica global del 2007 i la pèrdua de l’alcaldia, el 2011, per part de la socialdemocràcia.

The citizens’ movement forged in neighborhoods during the Franco dictatorship in Spain, fueled by opposition militants, basically communist and Christian based, structured in Catalonia by committees and associations and, since 1972, organized around a Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) born bourgeois and related to established power but quickly controlled by the urban left and the Catalan movement, generated a cultural hegemony in favor of the fight against Franco to full democracy and the interests of subordinate classes. This popular movement won in Barcelona conquests urban, social and cultural rights and political influence. During the process of political reform and transition to democracy this citizen movement promoted and de facto managed to win a political, social and cultural break in Barcelona unparalleled but instead repercussions throughout Catalonia and throughout Spain. After about the dismissal of Franco mayors Porcioles (1973), Masó (1975) and Viola (1976), this movement imposed its political, social, cultural and protest agenda during the two year term of the transition singular mayor Socías Humbert (1977-1979). With the introduction of multi-party democratic system the requirements for participation and grassroots democracy were met with resistance from local old economic powers and the new political power: the Spanish center-right (Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa), the Catalan center (Jordi Pujol) and center-left Social Democratic mayors rising Narcís Serra and Pasqual Maragall. It is true that the citizen movement suffered disappointment and political crisis of neighborhood associations, exacerbated by the 80’s social demobilization; crisis, however, cushioned by Barcelona personal commitment of some neighborhood leaders. In any case, the role of the citizen movement, and FAVB in particular, was instrumental in both the articulation of local movement scale Catalan and Spanish, in the development of other social movements (feminism, anti-militarism...) as well as in many popular demands and achieving concrete improvements in neighborhoods and, ultimately, preparing the original configuration of the Barcelona model. The influence of the movement citizen remained until 1986, when the appointment of Barcelona as Olympic 1992 imposed a change of scale and urban city model. This marked the end of this cultural hegemony and a democratic socialist idea of a city which, however, maintains its influence over the end of the street consensus forged during the 70’s.