El parc central a la metròpoli contemporània : una definició crítica

Abstract

Today, urbanity is a growing phenomenon and it is expected to be the most populated human habitat during this century. In this context, a series of large metropolis with contents and attributes stand out over smaller cities. To test a critical definition of one of the constituent elements that form part of the specific qualities of big contemporary metropolises, as it is in this case, its related central parks, is the objective of this study. Without this being a necessary element or even being present in all cities of the world, it can be found a significant presence of these large parks in its interior, as well as a definition of their content and pending composition, given the differences that exist between the different cases and the live process of consolidation in which the majority are found. Thus, in order to define the urban entity of these free spaces with a preferent role among all the open space systems of the metropolis, as particularly suitable spaces at the metropolitan scale for collective leisure satisfaction, the present study addresses this goal through three distinct and interrelated pathways. In the first chapter the state of affairs on four-core subject areas related to partial aspects of the nature of central parks of the metropolis are displayed. The four content areas are addressed: the role of green urban spaces and the cultural drift that from urban gardens to the central park have become part of the city. The role played by the major international urban events in the constitution and composition of these unique spaces. The concept of urban collective leisure that these large parks aim to satisfy with metropolitan projection as the main utility. The significant and potential contributions of large parks to the environmental balance of the metropolis. The second chapter explores the origin of the metropolitan central park. Through the study of the history of several cases of varied nature, an open panoramic overview of how and when these great urban parks were born, about the ways in which the land became public property or on the various chosen objectives in the formation of these vast open spaces, as well as the effect that each particular history has in its architecture. Finally, the third chapter deals with the response to the main hypothesis guiding this research. Through the use of a varied selected set of partial arguments, a critical and personal definition of the concept of central park is proposed, while trying to clarify the qualities of its architecture and the urban conflict associated with this particular metropolitan piece: It caters to a first group of arguments related to a diverse range of reasons that served as a sprouting seed for the constitution of a central park. Furthermore, the definition of the urban condition of the central park is approached in terms of urban general entity and its internal balance: the openness, public, equipment, strategic and artistic status of these great parks are discovered. It incorporates, in turn, a reflection on the exerted effect by the different construction modes of in the internal architecture of the resulting park effect. That's how this thesis proposes a critical definition of the concept of the metropolitan central park, discovering in the specificity of a few varied cases those solids qualitative assorted arguments that demonstrate their uniqueness. Furthermore, the definition of the central park is completed with an exposition of its promotional character of findings and innovations that contribute to the enrichment of the architecture of the metropolis and the progress of urbanism. However, the described attributes or qualities that are an indispensable condition of any central park do not fulfill this entire description. It is precisely in the differences that cases that are different have when conjugated, and the emphasis in each case is placed in each of the various arguments.

Avui, allò urbà és un fenomen en expansió i es preveu que arribi a ser l’hàbitat humà majoritari durant aquest segle. En aquest context, segueixen destacant amb qualitats i continguts propis una sèrie de grans metròpolis per sobre de les ciutats menors. Estudiar, clarificar i assajar una definició crítica d’un dels elements constitutius propis que formen part de les qualitats específiques de les grans metròpolis contemporànies, com són en aquest cas els seus respectius parcs centrals, és l’objectiu d’aquest estudi. Sense ser aquest un element necessari ni present a totes les metròpolis del món, l’estudi de les majors aglomeracions urbanes d’arreu demostra una presència notable d’aquests grans parcs al seu interior, així i com una definició dels seus continguts i composició encara pendent, ateses les diferències que hi ha entre els diferents casos i el procés viu de consolidació en què es troba la majoria. Així, amb l’objectiu de definir l’entitat urbanística d’aquests espais lliures amb rol preferent entre tot el sistema d’espais oberts de la metròpoli, com a espais especialment adients per a la satisfacció de l’oci col·lectiu a escala metropolitana, el present estudi aborda aquesta fita a través de tres vies diferenciades i interrelacionades. En el primer capítol s’exposa un estat de la qüestió de quatre àrees temàtiques bàsiques, referides a aspectes parcials del caràcter essencial del parc central de la metròpoli. Els quatre continguts temàtics abordats són: El paper del verd urbà i les derives culturals que l’han portat a formar part de la ciutat des del jardí urbà fins al parc central. La responsabilitat dels grans esdeveniments urbans internacionals en la constitució i composició d’aquests espais singulars. El concepte de l’oci col·lectiu urbà amb projecció metropolitana com a principal utilitat que els grans parcs pretenen satisfer. Les aportacions efectives i potencials dels grans parcs a l’equilibri mediambiental de la metròpoli, qüestió que pren cada dia major rellevància i major calada a la consciència ciutadana. El segon capítol indaga en l’origen del parc central metropolità. A través de l'estudi de la història de diversos casos de naturalesa variada, s'exposa una oberta panoràmica sobre com i quan han nascut aquests grans parcs urbans, sobre les diferències entre aquells que resulten herències d'espais verds privats i els que es construeixen amb clara iniciativa i vocació col·lectiva. Els modes en què el sòl passa a propietat pública o els diversos objectius perseguits en la constitució d'aquests vasts espais oberts destinats a satisfer necessitats de lleure naixents a les majors aglomeracions urbanes del món formen part d’aquesta definició. La particular història de cada cas té un paper determinant en les qualitats de la seva composició . Finalment, al tercer capítol es desgrana la resposta a la hipòtesi principal que guia la recerca. Així, és a través del desentrellat d'un conjunt variat d'arguments parcials seleccionats que es proposa una definició crítica i personal del concepte de parc central, mirant d'aclarir les qualitats de la seva composició i el conflicte urbanístic associat a aquesta particular peça metropolitana.S’atén a un primer grup d'arguments relatius a un ventall divers de motius que serveixen de germen per a la constitució del parc central: El valor dels antecedents històrics associats a l’espai ide les qualitats paisatgístiques i ambientals preexistents, el paper de la forma i agents de la propietat del sòl en la seva constitució, o altres motius derivats de la forma del territori són alguns d'aquests arguments germinals proposats.Per altra banda s'aborda la definició de la condició urbanística del parc central, tant pel que fa la seva entitat urbana en general com pel que fa la seva composició interna: la condició oberta, pública, equipada i estratègica d’aquests grans parcs es descobreix a través de l’anàlisi dels seus continguts interns i de l’específica relació d’aquests amb el cos de la metròpoli. S’incorpora també una reflexió sobre l’efecte que tenen els diferents modes en què aquests han estat construïts en la constitució interna del parc, ja sigui a través de l'acumulació sostinguda d'accions o de la urbanització per etapes successives, per exemple. Així és com aquesta tesi proposa una definició crítica del concepte de parc central metropolità, descobrint en l’especificitat d’alguns casos diversos arguments qualitatius sòlids que demostren l’excepcionalitat d’aquests espais. Es defineix, doncs, a partir dels aprenentatges parcials extrets de diversos casos estudiats que es poden agrupar en qüestions relatives al seu germen, a la seva condició urbanística, o al mode en què van ser construïts. Altrament, la definició de la composició i conflicte urbanístic associat al parc central metropolità es completa amb l’exposició del caràcter promotor de troballes i innovacions d’aquests espais capital, que contribueixen a l’enriquiment de la composició de la metròpoli i al progrés de la urbanística. Els diversos arguments en què s’indaga composen una definició del que un parc central és o pot ser en el futur. Tanmateix, no tots els que es descriuen són atributs o qualitats que resultin condició indispensable de la naturalesa de qualsevol parc central. És precisament en les diferències que té cada cas a l’hora de conjugar-los, i en l’èmfasi que els diversos parcs posen a cada un dels diversos arguments, on resideix l’expressió i identitat pròpies de cada parc central, on hi ha oportunitats per a la significació, la singularitat, i la contribució a la identitat pròpia de la metròpoli contemporània.

Hoy, lo urbano es un fenómeno en expansión y se prevé que llegue a ser el hábitat humano mayoritario durante este siglo. En este contexto, siguen destacando con cualidades y contenidos propios una serie de grandes metrópolis por encima de las ciudades menores. Estudiar, clarificar y ensayar una definición crítica de uno de los elementos constitutivos propios que forman parte de las cualidades específicas de las grandes metrópolis contemporáneas, como es en este caso sus respectivos parques centrales, es el objetivo de este estudio. Sin ser éste un elemento necesario ni presente en todas las metrópolis del mundo, el estudio de las mayores aglomeraciones urbanas demuestra una presencia significativa de estos grandes parques en su interior, así como una definición de sus contenidos y composición todavía pendiente, dadas las diferencias que existen entre los casos y el proceso vivo de consolidación en que se encuentra la mayoría. Así, con el objetivo de definir la entidad urbanística de estos espacios libres con rol preferente entre todo el sistema de espacios abiertos de la metrópolis, como espacios especialmente adecuados para la satisfacción del ocio colectivo a escala metropolitana, el presente estudio aborda esta meta a través de tres vías diferenciadas e interrelacionadas. En el primer capítulo se expone un estado de la cuestión acerca de cuatro áreas temáticas básicas, referidas a aspectos parciales de la naturaleza propia del parque central de la metrópolis. Los cuatro contenidos temáticos abordados son: El papel del verde urbano y las derivas culturales que lo han llevado a formar parte de la ciudad desde el jardín urbano hasta el parque central. El papel jugado por los grandes eventos urbanos internacionales en la constitución y composición de estos espacios singulares. El concepto del ocio colectivo urbano con proyección metropolitana como principal utilidad que los grandes parques pretenden satisfacer. Las aportaciones efectivas y potenciales de los grandes parques al equilibrio medioambiental de la metrópolis, cuestión que toma cada día mayor relevancia y mayor calado en la conciencia ciudadana. El segundo capítulo indaga en el origen del parque central metropolitano. A través del estudio de la historia de casos de naturaleza variada, se expone una abierta panorámica sobre cómo y cuándo han nacido estos grandes parques urbanos, sobre las diferencias entre aquellos que resultan herencias de espacios verdes privados y los que se construyen con clara iniciativa y vocación colectiva, sobre los modos en que el suelo pasó a propiedad pública o sobre los diversos objetivos perseguidos en la constitución de estos vastos espacios abiertos destinados a satisfacer necesidades de ocio nacientes en las mayores aglomeraciones urbanas del mundo, así como el efecto que tiene la particular historia de cada caso en su composición. Finalmente, el tercer capítulo aborda la respuesta a la hipótesis principal que guía la investigación. A través del manejo de un conjunto variado de argumentos parciales seleccionados, se propone una definición crítica y personal del concepto de parque central, tratando de aclarar las cualidades de su composición y el conflicto urbanístico asociado a esta particular pieza metropolitana.Se atiende a un primer grupo de argumentos relativos a un abanico diverso de motivos que sirvieron de germen para la constitución del parque central: el valor de los antecedentes históricos asociados al espacio y de sus cualidades paisajísticas y ambientales heredadas, el papel de la forma y agentes de la propiedad del suelo en su constitución u otros motivos derivados de la forma del territorio son algunos de estos argumentos germinales propuestos. Por otro lado, se aborda la definición de la condición urbanística del parque central, en lo que se refiere a su entidad urbana en general y a su composición interna: la condición abierta, pública, equipada, estratégica y artística de estos grandes parques se descubre a través del análisis de sus contenidos internos y de la específica relación de éstos con el cuerpo de la metrópolis. Se incorpora,a su vez, una reflexión sobre el efecto ejercido por los diferentes modos de su construcción en la constitución interna resultante del parque. Así es como esta tesis propone una definición crítica del concepto de parque central metropolitano, descubriendo en la especificidad de algunos casos variados aquellos argumentos cualitativos sólidos que demuestran su excepcionalidad. Se define, pues, a partir de los aprendizajes parciales extraídos de diversos casos estudiados,pudiéndose agrupar éstos en cuestiones relativas a su germen, a su condición urbanística, o al modo en que fueron construidos. Además, la definición de la composición y el conflicto urbanístico asociado al parque central metropolitano se completa con la exposición de su carácter promotor de hallazgos e innovaciones que contribuyen al enriquecimiento de la composición de la metrópolis y al progreso de la urbanística. Con todo, se compone una definición de lo que un parque central es o puede ser en el futuro. Sin embargo, no son todos los descritos atributos o cualidades que resulten condición indispensable de la naturaleza de cualquier parque central. Es precisamente en las diferencias que mantienen los casos a la hora de conjugarlos, y en el énfasis que en cada caso se pone en cada uno de los diversos argumentos, donde reside la expresión e identidad propias de cada parque central, donde hay oportunidades para la significación, la singularidad, y la contribución a la identidad de la metrópolis contemporánea.