D’Israel (1929) a Antígona (1939) l’apropiació espriuana de mites bíblics i clàssics, entre la llum i el neguit

Abstract

L’apropiació de mites bíblics i clàssics en les primeres obres de Salvador Espriu, des d’Israel (1929) fins a Antígona (1939), respon a les inquietuds fonamentals de l’autor en aquells anys i evoluciona en funció d’aquests interessos. A més, les nocions contraposades de llum i neguit són punts de referència que ajuden a explicar el treball de reelaboració mitològica i, en general, les obres estudiades i l’evolució que hi ha entre elles. Així ho mostra l’anàlisi dels textos següents: Israel (en particular, la “Portada” introductòria i els capítols dedicats als personatges bíblics de Jael, Rut, Elí, Abigail, Abisag, Salomó i Jezabel); Aspectes (en particular, la prosa preliminar i els relats “Auca tràgica i mort del Plem”, “Novembre. Diada de difunts”, “Orestes” i “Neguit”, en els quals es reelaboren, respectivament, els mites de Judit, Hefest, Orestes i Nausica/Ulisses); Ariadna al laberint grotesc (en particular, la prosa preliminar sobre Ariadna, i els relats “Psyche”, “Nabucodonossor” i “Mirra”); l’obra teatral Fedra, versió al català de l’obra castellana homònima de Llorenç Villalonga; la “nouvelle” Fedra, que reelabora l’anterior, i Antígona (la versió de 1939, publicada el 1955). En l’anàlisi es té en compte la tradició literària clàssica, moderna i contemporània associada a cada mite, així com les contaminacions que hi opera l’autor amb obres de la literatura modernista catalana (especialment Joaquim Ruyra, Víctor Català i Joan Maragall) o de la literatura universal (especialment Edgar Allan Poe, però també Gabriele D’Annunzio o Ivan Turguénev). L’eina metodològica a què es recorre és la teoria de la transtextualitat formulada per Gérard Genette en Palimpsestes (1982), on el crític estableix una tipologia de les modificacions que un autor pot operar respecte als textos de referència precedents, la qual és útil per interpretar l’abast i el sentit de les represes espriuanes. Complementàriament, es fa un estudi de les obsessions temàtiques de l’autor, sobretot en dos moments crítics en la construcció de la seva obra. D’una banda, la “nouvelle” Fedra es pot llegir com una síntesi dels temes de la prosa espriuana dels anys trenta: la decadència universal, l’amor com a dominació i com a miratge, l’ànim que es persegueix ell mateix, la síntesi de contraris, el motiu solar i la supervivència en companyia de l’art. D’altra banda, la tragèdia Antígona reprèn alguns d’aquests temes però també en desenvolupa de nous, que seran molt rellevants en el desenvolupament ulterior de l’obra d’Espriu: la guerra fratricida, la pietat, el poder absolut i l’amor a la ciutat.

The appropriation of biblical and classical myths in the first works of Salvador Espriu, from Israel (1929) to Antígona (1939), responds to the author’s basic worries on those years and it evolves according to those concerns. Besides, the opposite ideas of light and restlessness are references to explain the work of mythological remaking and, in general, the studied works and the evolution existing among them. So it is shown in the analysis of these texts: Israel (particularly, the introductory “Portada” and the chapters dedicated to biblical characters of Jael, Ruth, Eli, Abigail, Abisag, Solomon and Jezabel); Aspectes (particularly, the preliminary prose and the stories “Auca tràgica i mort del Plem”, “Novembre. Diada de difunts”, “Orestes” and “Neguit”, in which the myths of Judith, Hephaestus, Orestes and Nausicaa/Ulysses are remade); Ariadna al laberint grotesc (particularly, the preliminary prose about Ariadne, and the stories “Psyche”, “Nabucodonossor” and “Mirra”); the play Fedra, a version to Catalan from the homonymous Spanish work of Llorenç Villalonga; the “nouvelle” Fedra, which is a re-elaboration of the previously refered work, and Antígona (the version of 1939, published in 1955). The analysis considers the classical, modern and contemporany literary tradition associated to each myth, as well as the contaminations applied by the author with works of the Catalan modernists (especially Joaquim Ruyra, Víctor Català and Joan Maragall) or from the universal literature (especially Edgar Allan Poe, but also Gabriele D’Annunzio or Ivan Turguénev). The methodology of this analysis is the theory of transtextuality established by Gérard Genette in Palimpsestes (1982), in which this critic sets up a typology of the modifications that an author can make on the previous texts of reference. This typology is useful to understand the extent and the orientation of the re-elaborations of Espriu. In addition, a study is made on the autor’s thematic obsessions, especially in two critic moments in the construction of his works. On the one hand, the “nouvelle” Fedra can be read as a synthesis of the themes of the Espriu’s prose of the thirties: the universal decadence, the love as a domination and as a mirage, the aim that persecutes itself, the shynthesis of opposites, the image of the Sun and the survival in the company of art. On the other hand, in the tragedy of Antígona, some of these subjects are revisited but some new ones are also developed, which will be very relevant in the farther development of the works of Espriu: the fratricidal war, the compassion, the absolute power and the love to the city.