Subtilitates naturae. Continuïtats i ruptures a la cosmologia d’Hildegarda de Bingen (1098-1179)

Abstract

L’objectiu principal de la present Tesi doctoral és mostrar les línies de continuïtat i les ruptures que articulen les representacions de l’univers d’Hildegarda de Bingen per mitjà de l’anàlisi descriptiva, interpretativa i comparativa dels plantejaments cosmològics que apareixen en el seu extens corpus. Dues premisses i tres hipòtesis guien la recerca. La primera premissa és el fet que Hildegarda concep l’univers material i temporal com una realitat creada per Déu on transcorre la història de la salvació. La segona premissa consisteix en què el discurs de l’autora no és específicament filosòfic (ni ho pretén ser), sinó que tot articulant diversos sabers modela un relat al·legòric i visionari on reflexiona sobre qüestions filosòfiques des d’un prisma singular. Des d’aquest punt de partida es desenvolupen les hipòtesis de la recerca. La primera sosté que la teologia de la creació d’Hildegarda es basa en una filosofia de la natura subjacent. És a dir, existeix un substrat de filosofia natural implícit que fonamenta les descripcions al·legòriques de l’univers d’Hildegarda, i aquest substrat té un sentit complet en ell mateix –encara que l’autora estableix un vincle ferm entre la cosmologia, la teologia i l’antropologia. Aquest discurs sobre la natura és explícit a la Physica i va ser desenvolupat posteriorment en el tractat Beate Hildegardis Cause et cure (s. XIII). Si bé cal subratllar, sobretot, que aquest tipus de discurs és latent en tots els escrits on l’autora parla de l’univers. La segona hipòtesi precisa quin és el recorregut dels plantejaments cosmològics d’Hildegarda tot al llarg del seu corpus, i es fonamenta en una anàlisi comparativa del rerefons filosòfic de les «visions» còsmiques, amb especial atenció al Sciuias i al Liber diuinorum operum. L’anàlisi detallada de les modificacions que efectua en els seus plantejaments permet de mesurar conceptualment la transfiguració de l’univers que descriu. Per tant, la present no és només una anàlisi sistemàtica de les teories cosmològiques exposades en els dos llibres (ja que d’ella se’n deriva una única concepció de l’univers que és fictícia), sinó que es complementa amb un vessant històrico-biogràfic. Finalment, la tercera hipòtesi indaga, en concret, la influència de la literatura timaica en el Liber diuinorum operum, i el paper decisiu que la filosofia de la natura platònica, sumada a l’estoica, hauria tingut en la reelaboració de la seva imago mundi. El resultat més rellevant de la Tesi doctoral és contribuir a situar la concepció de la natura d’Hildegarda de Bingen al panorama de renovació filosòfico-científica que es va començar a configurar a partir de la primera meitat del segle XII.

The main objective of this PhD Thesis is to trace the continuities and breaks shaping Hildegard of Bingen’s representations of the universe, by means of a descriptive, interpretative and comparative analysis of the cosmological scheme in her extensive corpus. The study is guided by two premises and three hypotheses. The first premise is the fact that Hildegard sees the material and temporal universe as a reality created by God, in which the history of salvation unfolds. The second premise is that her discourse is not specifically philosophical (and does not claim to be so), but articulates various fields of knowledge in giving form to an allegorical and visionary narrative in which she reflects on philosophical issues from her own unique perspective. It is from this starting point that the research hypotheses are developed. The first of these affirms that Hildegard’s creation theology is based on an underlying philosophy of nature, i.e. that it is underpinned by an implicit foundation of natural philosophy which moulds the allegorical descriptions of Hildegard’s universe; and that this substratum has a complete meaning in itself (although she establishes strong links between cosmology, theology and anthropology). This discourse on nature is explicit in the Physica and would later be developed further in the treatise Beate Hildegardis Cause et cure (s. XIII). It is of particular note that this type of discourse is latent in all of Hildegard’s writings on the universe. The second hypothesis clarifies how her cosmological ideas evolve throughout her work, and is grounded in a comparative analysis of the philosophical background to her cosmic “visions,” paying special attention to the Sciuias and the Liber diuinorum operum. This detailed analysis of the modifications she makes to her design enables us conceptually to measure the transfiguration of the universe she describes. This study, then, is not only a systematic analysis of the cosmological theories contained in the two books mentioned above (since this would yield only one –fictional– view of the universe), but is also complemented by a historical-biographical dimension. Finally, the third hypothesis investigates, more specifically, the influence of Timaeic literature on the Liber diuinorum operum, and the decisive role played by both Platonic and Stoic natural philosophy in the reshaping of Hildegard’s imago mundi. The most important result of the Thesis is to contribute to locating Hildegard of Bingen’s views on nature within the spectrum of philosophical-scientific renovation beginning to emerge during the first half of the 12th century.