dc.contributor
Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Projectes Arquitectònics
dc.contributor.author
Becerra Ibáñez, José Alejandro
dc.date.accessioned
2016-05-20T07:33:29Z
dc.date.available
2016-05-20T07:33:29Z
dc.date.issued
2016-01-18
dc.identifier.uri
http://hdl.handle.net/10803/383033
dc.description.abstract
Durant el segle XX, en l'eix de recerca de l'habitatge i la seva relació amb la ciutat, adquireixen protagonisme els models urbans que afronten la dimensió col·lectiva del projecte residencial, a partir de les formes d'associació d'habitatges i el seu rol en el teixit urbà. Aquestes formes habitacionals aconsegueixen la seva maduresa a través del model d'unitat veïnal, el que es caracteritza per una composició que supera la simple repetició d'un tipus de bloc, enfocant-se en els vincles entre edificacions habitacionals i les relacions que determinen l'espai públic. En el context del desenvolupament de l'arquitectura habitacional a Xile, aquesta tesi analitza els elements d'articulació col·lectiva presents en les diferents escales d'associació de la unitat veïnal Exequiel González Tallis (1960 i 1964).
El model d'unitat veïnal xilè és implementat per l'Estat, a través de la Corporació de l'Habitatge (CORVI), organisme dedicat a la producció habitacional. Através de la seva labor, la CORVI va coordinar la participació de diferents institucions de caràcter privat, públic, i semipúblics per a la construcció de grans intervencions urbanes destinades a l'habitatge social. D'altra banda, les obres de la CORVI utilitzen els principis de l'arquitectura moderna, per donar una solució concreta al problema de la ciutat i l'habitatge a Xile. D'aquesta manera, la producció d'aquesta institució es transforma en un espai d'experimentació per al desenvolupament de noves formes residencials, les que es van adaptar als diferents requeriments de les ciutats xilenes. En aquest context, es destaca la composició formal de tres unitats veïnals representatives de la producció i gestió de la CORVI: Unitat Veïnal Providència (1953-1958), Unitat Veïnal Portals (1954-1964) i Unitat Veïnal Exequiel González Cortés (1960-1964); aquestes es presenten com una síntesi dels plantejaments arquitectònics moderns que conceben de manera integral la relació entre habitatge i ciutat.
Quant a les tres obres de la CORVI esmentades, és important aprofundir l'anàlisi entorn de la “Unitat Veïnal Exequiel GonzálezCortés” (U.V.E.G.C.), donat el nivell de sistematització que aconsegueix en la resolució de les diferents escales d'articulació projectiu del conjunt. Aquesta sistematització és possible a partir del desenvolupament d'instàncies intermèdies de connexió, a través d'una composició de relacions nuclears i escalars entre les seves parts, que procuren una estratificació entre els diferents nivells d'agregació residencial. En aquest sentit, en l'U.V.E.G.C. l'espai intermedi no només resol la transició entre els elements públics i privats del conjunt, sinó que a més, és el responsable d'estructurar i
articular formalment el projecte habitacional. És així, com les diferents escales d'agrupació s'ordenen i estructuren entorn de l'espai col·lectiu, sent aquest l'essència de l'organització formal del conjunt. D'altra banda, la composició de la unitat veïnal es concep a partir de patrons de disseny que resolen la capacitat additiva de les diferents escales d'associació dels elements residencials, aportant variabilitat i unitat al conjunt.
Finalment, mitjançant l'anàlisi de la Unitat Veïnal Exequiel González Cortés, es demostra com l'arquitectura moderna va projectar conjunts habitacionals a partir de l'aplicació de sistemes de composició abstracta. En conseqüència, són aquests sistemes els que permeten articular les relacions multiescalars de l'hàbitat residencial, integrant l'habitatge i la ciutat en un únic projecte arquitectònic, com a expressió formal de la vida comunitària.
dc.description.abstract
During the twentieth century, at the core of the research on housing and its relationship to the city, urban models facing the collective dimension of the residential project get special relevance, based on its forms of housing association and its role in the urban fabric. These housing forms reach maturity through the neighborhood unit model, which is characterized by a composition that overcomes the simple repetition of a block type, focusing on the links between residential buildings and the relationships that determine the public space. In the context of residential architecture development in Chile, this thesis analyzes the collective articulation elements present in the different association scales at Exequiel González Cortés neighborhood unit (1960 and 1964).
The Chilean model of neighborhood unit was implemented by the State through Housing Corporation (CORVI), organization that was dedicated to housing production. Through its work, the CORVI coordinated the participation of various institutions; either private, public or semi-public in order to build large urban interventions for social housing. Moreover, the CORVI works used the principles of modern architecture to give a concrete solution to the problem of city and housing in Chile. Thus, CORVI production became a space of experimentation for the development of new residential forms, which were adapted to the different requirements of Chilean cities. In this context, there are three neighborhood units of remarkable formal
composition, which represent CORVI`s management and production: Providencia Neighborhood Unit (1953-1958), Portales Neighborhood Unit (1954-1964) and Exequiel GonzálezCortés Neighborhood Unit (1960-1964 ); those works are presented as a synthesis of modern architectural approaches which conceived the relationship between housing and city in an integrated manner.
In respect of the three CORVI works mentioned, it is important to deepen the analysis on "Exequiel González Cortés Neighborhood Unit", given the level of systematization achieved in resolving the different scales of project articulation at the unit. This systematization is possible through the development of intermediate levels of connection, through a composition of nuclear and scalar relationships between its parts, seeking stratification between the various levels of residential aggregation. In that sense, at Exequiel GonzálezCortés neighborhood unit , the in-between space not only solves the transition between public and private elements of the residential complex, but also is responsible for structuring and formally
articulating the housing project. Thus, the different grouping scales are ordered and structured around the collective space, which is the essence of the unit formal organization. Moreover, the neighborhood unit composition is conceived from design patterns that solve the additive capacity of the different association scales of residential elements, providing variability and unity to the architectural ensemble.
Finally, the analysis of Exequiel GonzálezCortés neighborhood unit demonstrates how modern architecture designed residential complexes through the application of abstract composition systems. Consequently, these systems are those that allow to articulate multi-scale residential housing relationships, integrating housing and the city in a unique architectural project as a formal expression of community life.
dc.description.abstract
Durante el siglo XX, en el eje de investigación de la vivienda y su relación con la ciudad, adquieren protagonismo los modelos urbanos que afrontan la dimensión colectiva del proyecto residencial, a partir de las formas de asociación de viviendas y su rol en el tejido urbano. Estas formas habitacionales alcanzan su madurez a través del modelo de unidad vecinal, el que se caracteriza por una composición que supera la simple repetición de un tipo de bloque, enfocándose en los vínculos entre edificaciones habitacionales y las relaciones que determinan el espacio público. En el contexto del desarrollo de la arquitectura habitacional en Chile, esta tesis analiza los elementos de articulación colectiva presentes en las distintas escalas de asociación de la unidad vecinal Exequiel González Cortes (1960 y 1964). El modelo de unidad vecinal chileno es implementado por el Estado, a través de la Corporación de la Vivienda (CORVI), organismo dedicado a la producción habitacional. Através de su labor, la CORVI coordinó la participación de distintas instituciones de carácter privado, público, y semipúblicos para la construcción de grandes intervenciones urbanas destinadas a la vivienda social. Por otra parte, las obras de la CORVI utilizan los principios de la arquitectura moderna, para dar una solución concreta al problema de la ciudad y la vivienda en Chile. De este modo, la producción de esta institución se transforma en un espacio de experimentación para el desarrollo de nuevas formas residenciales, las que se adaptaron a los diferentes requerimientos de las ciudades chilenas. En este contexto, se destaca la composición formal de tres unidades vecinales representativas de la producción y gestión de la CORVI: Unidad Vecinal Providencia (1953-1958), Unidad Vecinal Portales (1954-1964) y Unidad Vecinal Exequiel González Cortés (1960-1964); éstas se presentan como una síntesis de los planteamientos arquitectónicos modernos que conciben de manera integral la relación entre vivienda y ciudad. En cuanto a las tres obras de la CORVI mencionadas, es importante profundizar el análisis en torno a la “Unidad Vecinal Exequiel González Cortés” (U.V.E.G.C.), dado el nivel de sistematización que alcanza en la resolución de las distintas escalas de articulación proyectual del conjunto. Esta sistematización es posible a partir del desarrollo de instancias intermedias de conexión, a través de una composición de relaciones nucleares y escalares entre sus partes, que procuran una estratificación entre los distintos niveles de agregación residencial. En este sentido, en la U.V.E.G.C. el espacio intermedio no sólo resuelve la transición entre los elementos públicos y privados del conjunto, sino que además, es el responsable de estructurar y articular formalmente el proyecto habitacional. Es así, como las distintas escalas de agrupación se ordenan y estructuran en torno al espacio colectivo, siendo éste la esencia de la organización formal del conjunto. Por otra parte, la composición de la unidad vecinal se concibe a partir de patrones de diseño que resuelven la capacidad aditiva de las diferentes escalas de asociación de los elementos residenciales, aportando variabilidad y unidad al conjunto. Finalmente, mediante el análisis de la Unidad Vecinal Exequiel González Cortés, se demuestra como la arquitectura moderna proyectó conjuntos habitacionales a partir de la aplicación de sistemas de composición abstracta. En consecuencia, son estos sistemas los que permiten articular las relaciones multiescalares del hábitat residencial, integrando la vivienda y la ciudad en un único proyecto arquitectónico, como expresión formal de la vida comunitaria
dc.format.mimetype
application/pdf
dc.publisher
Universitat Politècnica de Catalunya
dc.rights.license
L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/
dc.rights.uri
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/
*
dc.source
TDX (Tesis Doctorals en Xarxa)
dc.subject.other
Àrees temàtiques de la UPC::Arquitectura
dc.title
Vivienda y ciudad, un único proyecto : la unidad vecinal Exequiel González Cortés, 1960-1964
dc.type
info:eu-repo/semantics/doctoralThesis
dc.type
info:eu-repo/semantics/publishedVersion
dc.contributor.director
Gastón, Cristina
dc.rights.accessLevel
info:eu-repo/semantics/openAccess