Atemporalitat i persistència de l'empremta en l'acte creatiu

Abstract

Aquesta tesi pretén fer més entenedora la figura de l’empremta en el camp artístic per demostrar com aquesta potencia i dota de significat l’acte creatiu i alena la creativitat dels artistes. En l’estudi es mostra com el coneixement d’aquest potencial porta a molts artistes contemporanis a utilitzar l’empremta com a eina expressiva en la seva praxi, doncs sota el dinamisme i suggestió d’una forma supervivent com és l’empremta, s’hi troba un discurs atemporal que enriqueix i estimula el pensament de tot artista i fomenta la capacitat heurística del seu procés creatiu.

L’estudi apunta també a definir i analitzar aquells aspectes propis de l’empremta que impulsen la creació artística per esbrinar com el seu ús encoratja i origina noves formes d’expressió i tècniques. D’aquesta manera es pot constatar com la seva persistència, acompanyada d’una gran dosi de seducció i sobretot d’una capacitat extraordinària per transmetre informació, desperta l’atenció d’aquells artistes que recolzen l’atzar, la imaginació i l’experimentació a través de les múltiples derivacions de la figura de l’empremta.

És el discurs existencial que conté aquesta figura de la memòria el que, a través de nocions com l’absència o la pèrdua, propicia l’evocació i la suggestió i activa la imaginació amb models tan suggeridors com la taca o l’ombra, entre d’altres. Però és sobretot a partir de la constatació de que una empremta és origen i remet a l’origen des d’on es pot afirmar que hi ha un concepte de l’empremta i que aquest alena el pensament creatiu i l’expressió de tot artista.

Així, taca, ombra, silueta, rastre, ruïna, vestigi, etc… s’estableixen com a modalitats que acompanyen el procés creatiu de molts artistes en especial en els moments de la història en que la incorporació de noves tecnologies i de materials abona nous terrenys i procediments que comporten una saturació d’informació. En aquest context d’acumulació d’informació i d’avenços tecno-científics que originen nous llenguatges i maneres de fer, es produeix cert desconcert en els artistes que saturats de tecnicismes senten amb urgencia la necessitat de contacte manual, una necessitat que sacien a través dels recursos de l'empremta i de les seves modalitats i es vinculen de nou a una manera més directa i més essencial per a crear.

En aquest estudi queda reflectit com les ànsies de tornar als orígens estimulen en els artistes de finals del segle XX l’ús dels motlles i de les empremtes tot generant darrera seu un llarg rastre de comportaments artístics. La imparable evolució de l'home a través dels avenços tecnològics ofereix tal quantitat de noves fórmules i processos que sovint s'oblida l'essència. Una essència que s'estableix en l'acte més elemental, en el primer sistema de gravat de la humanitat: aquella mà entintada pressionant la superfície de la cova que marcarà, no només la història de l'art, sinó que crearà un discurs propi entorn a la noció d'empremta que trobem reflectit en l'actualitat artística.

En el panorama artístic més actual s’evidencia com un bon grapat d'artistes contemporanis s'afanen a reproduir comportaments de l'empremta a partir del cos i sobretot de materials de rebuig. L'estètica de les deixalles és un símptoma evident de la saturació d'una època altament tecnològica en la que ens trobem immersos en noves tecnologies de la comunicació.

La idea d’empremta és consubstancial a l’ésser humà i està arrelada a tot artista mantenint-se fidel a ella mateixa enfront de les variacions tecnològiques i diversitat de processos creatius en el temps per això és una pràctica artística que els creadors reprodueixen obstinadament i que enllaça la prehistòria amb les produccions artístiques més actuals.

L’omnipresència i la multiformitat de la idea d’empremta fa que aquesta sigui present en la majoria d’àmbits del coneixement, factor que ha originat la creació d’un diccionari de paraules que s’annexa a aquest estudi i el complementa.

This Thesis aims to make more understandable the role of trace in the artistic field. The goal is to demonstrate how the use of trace in the creative act improves and enriches the sense to the art experience and encourages the creativity in the artists. The Thesis shows how the knowledge of this potential leads many contemporary artists to use the trace as an expressive tool in their art practice. Under the dynamism and suggestion of this surviving experience, the artist can find a timeless discourse that enriches and stimulates the thought, as well as encourages the heuristic capacity of his creative process.

The Thesis research also focuses in defining as well as in analyzing those aspects of the trace that inspire the art creation in order to find out how they encourage new forms of expression and techniques. In this way, it can be seen how the persistence of the trace, its seduction power and, above all, its extraordinary ability to transmit information, raises the attention of those artists who plays with random, imagination and experimentation.

The use of the trace, then, implies an existential discourse that works with specific notions such as memory, absence or loss, which inspire, recall, suggest and activate imagination through the use of suggestive strategies as stain or shadow. In this sense, one of the most important aspects is that trace means origin and, consequently, remits to the origin.

Stain, shadow, silhouette, trace, ruin, vestige, etc. are established as strategies that follow the creative process of many artist, especially in the moments of history in which the incorporation of new technologies and materials has to do with new procedures that entail a saturation of information. In front of this current condition of information saturation, the Thesis research shows how the desire to return to the origin stimulates the artists to use traces (casts, body, etc.) as a return to a manual contact technique.

The idea of trace is consubstantial to the human being and is firmly rooted in every artist. Trace remains faithful to itself, in front technological variations. Along history, trace has been present in the art practice, being able to connect prehistory creative experiences with the most current art productions.