La pedra de Girona. L'esclat de l’escultura arquitectònica i cultual, 1300-1350

Abstract

Vers 1300 Girona es veu influïda per un context sòcio-polític i artístic concret i molt favorable a “l’expansió” en termes econòmics, demogràfics i creatius. A banda del bon estat i creixement del poder econòmic i comercial de la Corona, la proliferació d’ordes religioses i la renovació de les seus episcopals i grans parròquies, especialment concentrada en la meitat nord del principal i tota la zona meridional del regne de França, propicien l’èxit de Girona i les seves pedreres. A partir del 1300, i amb seguretat fins a la pesta de 1348, el col·lectiu de pedrers és el grup professional més nombrós de la ciutat i, proporcionalment, a partir de les dades conegudes, un dels més importants de l’antiga Corona d’Aragó, superant els 180 noms diferenciats de pedrers actius en la primera meitat de segle. La immigració, i dins aquesta, la immigració de pedrers, és un dels eixos fonamentals per entendre l’evolució demogràfica de la Girona del segle XIV. L’acció del bisbe Arnau de Mont-rodon (†1348) propicià la construcció a la catedral d’una capella dedicada als quatre sants màrtirs Germà, Just, Sici i Paulí, els patrons dels picapedrers. Durant la primera meitat del segle XIV la realització de peces escultòriques amb pedra nummulítica i la seva exportació fora de Girona viu un moment d’esclat sense precedents, comparable a una explosió de creativitat, productivitat i exportació. Això és degut a la coincidència de com a mínim quatre factors determinants: en primer lloc, la forta tradició de la ciutat en el treball de la pedra calcària local i el creixement urbanístic experimentat després de la guerra de 1285. En segon lloc, l’assumpció del material petri per part de la reialesa (i a través d’aquesta, de la noblesa i la burgesia) en la seva utilització en grans projectes funeraris i arquitectònics. Tercer, l’existència de mestres pedrers experimentats i capaços tècnicament de generar materials prefabricats per als projectes reials. I finalment en quart lloc, la disponibilitat d’una pedra amb molts matisos, colors i dureses, capaç de proveir conjunts harmònics, durables i policroms per a tot tipus de necessitats. La producció i l’exportació es donen en paral·lel en dos camps significatius: l’escultura funerària i l’escultura arquitectònica. Pel que fa a l’estandardització d’uns models concrets en escultura arquitectònica, aquesta també suposa la tria i repetició de dos motius fitomòrfics, els capitells de fulla de palma i de flor de lliri, que com a símbols, es troben íntimament lligats al tarannà de la cort de Jaume II, basada en la fe i la justícia. La predilecció pels textos atribuïts a Salomó (entre d’altres) per part del rei, i la influència d’alguns dels més alts consellers (per exemple Arnau de Vilanova i Ramon Llull) podrien ser un dels principals motius de l’aparició i propagació dels dits models. Les peces produïdes, tant les exportades com les de la mateixa Girona, segueixen un codi de mesures i proporcions que es mantindrà amb poques alteracions en el transcurs dels segles següents, amb diferències subtils. Al seu torn, i a diferència del que han dit alguns estudiosos, l’anàlisi dels conjunts conservats permet asseverar que existien unes normes “tàcites” entre els pedrers a l’hora d’aplicar els materials esculpits d’una o altra manera, i en aquest sentit es repeteix la diferenciació entre finestres i galeries o claustres. L’èxit en l’exportació massiva d’elements prefabricats fou possible mercès a la bona connexió viària terrestre de Girona vers els principals nuclis circumdants, així com les populoses ciutats de Barcelona i Perpinyà, pràcticament equidistants. El regnat de Jaume II coincideix amb l’impuls dels principals camins reials i la millora de llurs infraestructures, sobretot els ponts. Seguidament, la construcció d’una carretera de Girona al seu port natural, Sant Feliu de Guíxols, obre la capacitat exportadora per mar, i per tant, l’augment de la distància fins on els materials poden ser transportats amb certa rapidesa. Girona igualment pogué exportar des dels ports de Palamós, Castelló d’Empúries i Roses.

Around 1300 Girona is influenced by a specific socio-political and artistic context, very favorable to "expansion" in economic, demographic and creative terms. However, the good state and growth of the Crown's economic and commercial power, the proliferation of religious orders and the renewal of its episcopal and grand parishes, especially concentrated in the northern half of the principal and throughout the southern part of the kingdom of France, are conducive to the success of Girona and its quarries. From 1300, and surely until the plague of 1348, the stonemasons group is the largest professional group in the city and, proportionally, from known data, one of the most important in the ancient Crown of Aragon, surpassing the 180 differentiated names of active stonemasons in the first half of the century. At that time, the production of sculpture pieces with nummulitic stone and their export outside of Girona saw an unprecedented moment of explosion, comparable to a rising of creativity, productivity and export. This is due to the coincidence of at least four determining factors: first, the strong tradition of the city in the work of local limestone and the urban development experienced after the war of 1285. Second, the the assumption of those stone materials by the royalty (and through it, the nobility and the bourgeoisie) in its use in large funerary and architectural projects. Third, the existence of experienced quarry masters and technically capable of producing precast materials for royal projects. And finally, the availability of a stone with many nuances, colors and hardness, capable of providing harmonic, durable and polychrome ensembles for all kinds of needs. Production and export are paralleled in two significant fields: funerary sculpture and architectural sculpture.