Las ideas de Tanizaki Jun'ichirō sobre la lengua literaria en el

Abstract

En l'albor de la seva història, el Japó no disposava de la seva propia escriptura i quan va surgir la necessitat de poseer-la, els habitants de l'arxipèlag nipó van optar per demanar prestats les lletres de la seva veïna, l'antiga Xina. Així van començar a introduir-se els caràcters xinesos al Japó. Tot i que el fet d'haver obtingut l'escriptura significava un succés revolucionari, els japonesos de lavo's van haver de enginyar per domesticar aquest escriptura a causa de la diferència gramatical que existia entre la llengua japonesa i la xinesa. En el procés d'aquesta domesticació, van aparèixer els sillabaris katakana i hiragana i aquesta aparició va resultar fomentar la creació d'estila litearis. Al llarg de l'evolució lingüística de la llengua japonesa, tot i que l'època Heian, que correspon des de finals de segle VIII fins a finals de l'XII, era el moment que la llengua parlada i l'escrita eren afines, a partir del segle XIII aquestes dues expressions van començar a allunyar-se i a la fi de l'XVIII estaven molt lluny l'una de l'altra.

A més, durant l'època Edo (1603-1868), sota el règim feudal als habitants, excepte la classe samurai, no se'ls permetia lliure circulació ni trasllat. Aquesta privacitat de la llibertat de desplaçament resultar fomentar diferents dialectes que l'vegades era impossible comunicar-se verbalmente entre els veïns de les localitats que es separaven amb poca distància entre elles. Així doncs, a l'iniciar la restauració Meiji en 1868, una tasca urgent dels governants de el nou Estat era establir un japonès estàndar perquè poguessin comunicar-se i comprendre, a el mateix temps per complir l'objectiu d'inculcar la idea que Japó era un país unificat en el qual l'unica llengua que es parlava era japonès. Així mateix, van començar el moviment d'unificar la llengua parlada i l'escrita, genbun-itchi. Després intents i fracassos, finalment va aconseguir difondre el moviment de la unificació d'aquestes expressions; però, això significava el posicionament de japonès literari de llenguatge colloquial, mentre que arraconava japonès literari clàssic que posseïa una història millenària d'existència.

El moment de l'debut d'Tanizaki Jun'ichiro en el món literari en 1910 coincideix amb el qual japonès literari de llenguatge colloquial tenia aseguran el seu terreny guanyat davant japonés literari clàssic. Tanizaki mateix va seguir publicant la majoria de les seves obres en japonès literari modern tot i que tenia el coneixement de japonès literari clàssic més que suficient. A més, al començament de segle XX era cuan els elements estrangers introduïts al Japó després de la restauració Meiji ja estaven en procés de l'assimilació i fins i tot en l'aspecte linguistic estaven causant un cert desordre.

Desprès del seu trasllat a Kansai, a causa de la calamitat sísmica de Kanto en 1923, Tanizaki no només va descobrir en carrerons cilenciosos de Kioto l'ambient que li evocava la seva terra natal, el barri popular que encara preservava l'aire de l'antic Edo, que ell estava convençut d'haver perdut per sempre, sinó que también la vida a Kansai li va donar l'oportunitat de fer les reflexions sobre la naturalesa de la llengua japonesa, que va arribar a compendiar les seves idees en dos assajos parlantes de les limitacions de japonès literari de llenguatge colloquial i les avantatges que aprofitar de japonès literari clàssic, i així mateix, fer la comparación cultural entre Occident i Japó, entre Kansai i Tòquio.

A la tesi, anomenant moment japonès quan Tanizaki va començar a desenvolupar aquestes reflexions i posant més pes en el aspecte lingüístic, s'analitza les idees de Tanizaki sobre la llengua japonesa bassant-se en els arguments esmentats en els dos assajos, que constitueixen la bibliografía principal.

En el albor de su historia, Japón no disponía de su propia escritura y cuando surgió la necesidad de poseerla, los habitantes del archipiélago nipón optaron por pedir prestadas las letras de su vecina, la antigua China. Así empezaron a introducirse los caracteres chinos a Japón. Aunque el hecho de haber obtenido la escritura significaba un suceso revolucionario, los japoneses de entonces tuvieron que ingeniárselas para domesticar esta escritura debido a la diferencia gramatical que existía entre la lengua japonesa y la china. En el proceso de dicha domesticación, aparecieron los silabarios katakana y hiragana y esta aparición resultó fomentar la creación de estilos literarios. A lo largo de la evolución lingüística de la lengua japonesa, pese a que la época Heian, que corresponde desde finales del siglo VIII hasta finales del XII, era el momento que la lengua hablada y la escrita eran más afines, y a partir del siglo XIII estas dos expresiones empezaron a alejarse y a finales del XVIII estaban muy lejos la una de la otra.

Durante la época Edo (1603-1868), bajo el régimen feudal, excepto la clase samurái, a los habitantes no se les permitía libre circulación ni traslado. Esta privacidad de la libertad de desplazamiento resultó fomentar distintos dialectos que a veces era imposible comunicarse verbalmente entre los vecinos de las localidades que se separaban con poca distancia entre ellas. Así pues, al iniciar la restauración Meiji en 1868, una tarea urgente de los gobernantes del nuevo Estado era establecer un japonés estándar para que pudieran comunicarse y comprenderse, al mismo tiempo para cumplir el objetivo de inculcar la idea de que Japón era un país unificado en el que la única lengua que se hablaba era japonés. Así mismo, empezaron el movimiento de unificar la lengua hablada y la escrita, genbun-itchi. Tras intentos y fracasos de asentarlo, finalmente logró difundirse el movimiento de la unificación de dichas expresiones; sin embargo, ello significaba el posicionamiento de japonés literario de lenguaje coloquial, mientras que arrinconaba japonés literario clásico que poseía una historia milenaria de existencia.

El momento del debut de Tanizaki Jun'ichiro en el mundo literario en 1910 coincide con el que japonés literario de lenguaje coloquial tenía asegurado su terreno ganado ante japonés literario clásico. Tanizaki mismo siguió publicando la mayoría de sus obras en japonés literario moderno a pesar de que tenía el conocimiento de japonés literario clásico más que suficiente. Además, a comienzos del siglo XX era cuando los elementos extranjeros introducidos a Japón después de la restauración Meiji ya estaban en proceso de la asimilación pero en el aspecto lingüístico estaban causando un cierto desorden.

Tras su traslado a Kansai, debido a la calamidad sísmica de Kanto en 1923, Tanizaki no sólo descubrió en callejones silenciosos de Kioto el ambiente que le evocaba su tierra natal, el barrio popular de Tokio donde aún mantenía el aire del antiguo Edo, que él estaba convencido de haber perdido para siempre, sino que también la vida en Kansai le dio la oportunidad de hacer las reflexiones sobre la naturaleza de la lengua japonesa, y llegó a compendiar sus ideas en dos ensayos hablando de las limitaciones de japonés literario de lenguaje coloquial y las ventajas que aprovechar de japonés literario clásico, y así mismo, a hacer la comparación cultural entre Occidente y Japón y entre Kansai y Tokio.

En la tesis, denominando momento japonés cuando Tanizaki empezó a desarrollar estas reflexiones y poniendo más peso en el aspecto lingüístico, se analiza las ideas de Tanizaki sobre la lengua japonesa basándose en los argumentos mencionados en los dos ensayos, que constituyen la bibliografía principal.

At the dawn of its history, Japan did not have its own writing and when the need arose to have it, the inhabitants of the Japanese archipelago chose to borrow the letters of their neighbour, ancient China. Thus began to introduce Chinese characters to Japan. Although the facto of having obtained the letters meant a revolutionary event, the Japanese of that time had to manage to domesticate this writing due to the grammatical difference that existed between the Japanese and Chinese languages. In the process of this domestication, the syllabaries katakana and hiragana appeared and this appearance resulted in promoting the creation of literary styles. Throughout the linguistic evolution of the Japanese language, despite the fact that the Heian period, which corresponds from the end of the 8th century to the end of the 12th century, was the time when the spoken and written languages were related, from the 13th century on these two expressions began to move away and at the end of 18th century they were very far from each other.

Furthermore, during the Edo period (1603-1868), under the feudal regime the inhabitants, except the samurai class, were not allowed free movement. This privacy of freedom of movement turned out to promote different dialects that it was sometimes impossible to communicate verbally between the neighbours of the localities that were separated with little distinción between them. Thus, when initiating the Meiji Restoration in 1868, an urgent task for the rulers of the new state was to establish a standard Japanese so that they could communicate and understand each other, at the same time to fulfil the objective of instilling the idea that Japan was a unified country, in which the only language spoken was Japanese. Likewise, they began the movement of unify the spoken and written language, genbun-itchi. After attempts and failures, the movement for the unification of these expressions finally managed to spread; however, this meant the positioning of literary Japanese as colloquial language, while cornering classical literary Japanese that had a millenary history of existence.

The moment of Tanizaki Jun'ichiro's debut in the literary world in 1910 coincides with the fact that literary Japanese as colloquial language had secured its ground against classical literary Japanese. Tanizaki himself continued to publish most of his works in modern literary Japanese even though he had more than enough knowledge of classical literary Japanese. In adition, at the beginning of the 20th century it was when the foreign elements introduced to Japan after the Meiji Restoration were already in the process of assimilation and even in the linguistic aspecto they were causing a certain disorder.

After his moto to Kansai, due to the Tanto seismic calamity in 1923, Tanizaki not only discovered in the silent alleys of Kyoto the atmosphere that evoked his homeland, the popular neighbourhood of Tokyo that still preserved the aire of old Edo, that he was convinced that he had lost forever, but also life in Kansai gave him the opportunity to make reflections on the nature of the Japanese language, which he came to summarise his ideas in two essays talking about the limitations of literary Japanese as colloquial language and the advantages to be taken from classical literary japanese, and likewise, to make the cultural comparison between the Occident and Japan and between Kansai and Tokyo.

In the thesis, calling the Japanese moment when Tanizaki began to develop these reflections and putting more weight on the linguistic aspect, Tanizaki's ideas about the japanese language are analyzed based on the arguments mentioned in the two essays, which constitute the main bibliography.