Ut sis stator et habitator. La colonización feudal de la Catalunya Nova: la inmigración occitana (siglos XII-XIII)|Ut sis stator et habitator. The Feudal Colonisation of Catalunya Nova: the Occitan Migration (12th-13th Centuries)

Abstract

A partir del segle XI, les fronteres de la cristiandat llatina van començar a dilatar-se en totes direccions en detriment de societats no cristianes o amb variants del cristianisme. La Península Ibèrica no va restar aliena a aquesta realitat i els diferents regnes i comtats cristians es van expandir sobre al-Andalus. A inicis del segle XII, les conquestes catalanes van experimentar un gran impuls: el 1105 es va conquerir Balaguer, el 1118 es va iniciar la organització i colonització del Camp de Tarragona i, el 1148 i 1149, Tortosa i Lleida van ser respectivament capturades. Aquest territori és el que es coneixeria posteriorment com a Catalunya Nova. A més a més, aquests últims episodis van comptar amb el beneplàcit papal, ja que, des de la butlla de 1145, Eugeni III havia inclòs la Península Ibèrica entre els espais croats. Tot i oferir unes condicions de capitulació favorables, van ser pocs els musulmanes que van optar per quedar-se a la Catalunya Nova. D’aquesta manera, els episodis militars van donar pas a un procés de substitució de poblacions: els indígenes van ser reemplaçats per colons cristians procedents de les regions d’origen dels conqueridors. Aquest procés es va articular mitjançant el repartiment, el qual es va erigir com una doble eina: per una part, servia per a recompensar als conqueridors, per l’altra, les escriptures de donació contenien clàusules com ut sis stator et habitator que comminaven als beneficiaris a assentar-se en el territori. Així, s’iniciava la colonització i la conquesta esdevenia, ara sí, irreversible. Els processos de repartiment i colonització van generar la redacció de centenars d’escriptures. En elles s’hi va registrar també la formació d’una nova societat feudal a la Catalunya Nova i les conseqüents transformacions de l’espai urbà i rural. Els protagonistes dels documents son, alhora, els colonitzadors i agents del canvi. L’origen de molts individus és identificable gràcies a la Revolució Antroponímica, un fenomen que va tenir lloc entre els segles XI i XII i que, entre altres factors, va afegir un segon element al nom. Sovint, aquest cognom prenia la forma d’un topònim o gentilici, de manera que a les escriptures s’hi pot identificar un Pere de Sentmenat, un Bertran de Tolosa o un Gelabert Anglès. A partir de l’antrotoponimia, a la Catalunya Nova s’han detectat colons procedents de la Catalunya Vella, aragonesos, anglonormands, genovesos i occitans. L’objectiu d’aquesta tesi doctoral és estudiar el col·lectiu de colons occitans. A tals efectes, s’ha identificat als individus en els índexs onomàstics dels repertoris documentals i, posteriorment, s’ha realitzat un estudi prosopogràfic i individualitzat de tots ells. L’elaboració de fitxes ha permès obtenir i gestionar totes les informacions de les escriptures. Així, en major o menor mesura ha estat possible reconstruir el conjunt de possessions de cada individu i la seva tipologia, localització i gestió; també la seva situació econòmica, la posició en la societat colonial, l’entorn familiar i, finalment, l’entorn social i la relació amb els altres colons. En definitiva, la suma de diferents casos particulars ha permès establir uns patrons que, en última instància, contribueixen a tenir un millor coneixement sobre els moviments migratoris i de colonització medievals.

A partir del siglo XI, las fronteras de la cristiandad latina comenzaron a dilatarse hacia todas direcciones en detrimento de sociedades no cristianas o con variantes del cristianismo. La Península Ibérica no fue ajena a este fenómeno y los diversos reinos y condados cristianos se expandieron sobre al-Andalus. A inicios del siglo XII las conquistas catalanas experimentaron un gran impulso: en 1105 se tomó Balaguer, en 1118 se inició la organización y colonización del Camp de Tarragona, y, en 1148 y 1149, Tortosa y Lleida fueron conquistadas respectivamente. Este territorio es el que se conocería como la Catalunya Nova. Además, estos últimos episodios contaron con el beneplácito papal, ya que en 1145 el papa Eugenio III publicó una bula de cruzada en la que también incluyó la Península Ibérica.

A pesar de ofrecer unas condiciones de capitulación favorables, se constata que fueron pocos los musulmanes que optaron por quedarse en la Catalunya Nova. De este modo, los episodios militares dieron paso a un proceso de substitución de población: los indígenas fueron remplazados por colonos cristianos procedentes de las regiones de origen de los conquistadores. Esta sustitución se articuló alrededor del repartimiento, el cual se erigió como una doble herramienta: por una parte, servía para compensar a los conquistadores, por otra parte, las escrituras de donación contenían cláusulas como ut sis stator et habitator que conminaban a los beneficiarios a asentarse en el territorio. De este modo, se iniciaba la colonización y la conquista pasaba a ser irreversible.

Los procesos de repartimiento y colonización han quedado registrados en centenares de escrituras. Estas también muestran la formación de una nueva sociedad feudal en la Catalunya Nova y las consecuentes transformaciones del espacio urbano y rural. Los protagonistas de los documentos son, a su vez, los colonizadores y agentes del cambio. El origen de muchos de los individuos es identificable gracias a la Revolución Antroponímica, un fenómeno que tuvo lugar entre los siglos XI y XII y que, entre otros aspectos, añadió un segundo elemento al nombre. A menudo, este apellido es un topónimo o gentilicio, por lo que en las escrituras se puede encontrar un Pere de Sentmenat, un Bertran de Tolosa o un Gelabert Anglès. A partir de la antropotoponímia, en la Catalunya Nova se ha identificado a colonos procedentes de la Catalunya Vella, aragoneses, anglonormandos, genoveses y occitanos.

El objetivo de esta tesis doctoral es estudiar el colectivo de colonos occitanos. A tales efectos, se ha identificado a los individuos en los índices onomásticos de los repertorios documentales para posteriormente realizar un estudio prosopográfico individualizado. La elaboración de fichas ha permitido obtener y gestionar todas las informaciones de las escrituras. En mayor o menor medida se ha podido reconstruir el conjunto de posesiones que detentó un individuo, así como su tipología, localización y gestión; también la situación económica, la posición en la sociedad colonial, el entorno familiar, y, por último, el entorno social y la relación con los otros colonos. En definitiva, la suma de diferentes casos particulares ha permitido establecer patrones que, en última instancia, contribuyen a generar un mejor conocimiento sobre los movimientos de migración y colonización medievales.

From the 11th century onwards, the frontiers of Latin Christendom started to broaden in all directions against non-Christian societies. The Iberian Peninsula was no stranger to this phenomenon and its Christian earldoms and kingdoms waged war and conquered more and more territories from Al-Andalus. During the 12th century, the Catalan conquests experienced a great boost: in 1105 Balaguer was captured, in 1118 the final colonisation of Camp de Tarragona began and, in 1148 and 1149 respectively, Tortosa and Lleida were conquered. This territory newly conquered would be known as Catalunya Nova. Moreover, these last military campaigns were part of the Second Crusade, backed by Pope Eugene III through the bull of 1145.

Although the capitulation charter seems to promote the remaining of the indigenous population, Muslims were de facto expelled nearly en mass and replaced by Christian settlers from the north. The possessions of the former inhabitants were distributed among the settlers by means of a mechanism known as repartimiento. The repartimiento can be considered a two-fold tool: on the one hand, it compensated those who had taken part in the conquest; on the other, it was a key instrument to consolidate Christian control over the territory, as the new settlers were compelled to stay in their properties by terms like ut sis stator et habitator. Therefore, the arrival of settlers ensured the military conquest and made it irreversible.

Thanks to the repartimiento and the subsequent colonisation, hundreds of parchments were written. This documentation records the development of a new feudal society in Catalunya Nova and its resulting transformations of the urban and rural environment. The main characters in documentation are both settlers and promoters of these changes. Their origin is traceable thanks to the Antroponymic Revolution, which took place between the 11th and the 12th centuries and, among other aspects, introduced the surname. Usually this surname was a toponym or demonym, so names such Pere de Sentmenat, Bertran de Tolosa or Gelabert Anglès were quite common. In Catalunya Nova, settlers came mostly from the counties of Catalunya Vella, but could also be Aragonese, Anglo-Norman, Genoese, or Occitan.

The aim of this dissertation is to advance in the study of Occitan settlers in Catalunya Nova. For that purpose, Occitans have been identified in onomastic indexes and they have subsequently been studied in a prospographic and detailed way. Research forms have allowed to obtain and manage all the data from documentation. Thus, to a greater or lesser extent, it has been possible to rebuild the assets that each settler owned and their typology, location, and management, and to reconstruct their social and economic status, family environment and, lastly, their social environment and the relationships that were established with other settlers. In essence, the sum of different individual cases has allowed to set patterns that eventually contribute to a better knowledge of Medieval migration and colonisation.