Les relacions de gènere a les organitzacions polítiques temps, treballs i transformacions

Abstract

L’objectiu principal d’aquesta tesi doctoral és comprendre perquè malgrat l’augment de dones en els espais de representació política, les organitzacions polítiques encara reprodueixen una distribució desigual del poder polític per raó de gènere. Per a fer-ho, es posen en relació els enfocaments teòrics estructuralistes de les desigualtats de gènere en els temps i els treballs amb la perspectiva institucionalista feminista. D’aquesta manera s’analitzen els règims de gènere de les organitzacions polítiques a partir de tres dimensions: l’estructura generitzada del temps, la divisió sexual del treball polític i les agències i resistències al canvi. A la vegada, s’indaga sobre els efectes del grau d’institucionalització de les organitzacions polítiques en els seus règims de gènere i s’incorpora l’encreuament de la classe social i el curs de vida amb el gènere. La investigació s’emmarca a Catalunya a partir d’una estratègia metodològica qualitativa que es concreta en tres estudis de cas comparatius a les següents organitzacions polítiques: Un partit polític - Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) – un partit moviment, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) - i una organització d’un moviments social - els Comitès en Defensa de la República (CDR). Els resultats mostren, per una banda, que els partits polítics i partits-moviment tenen un model de compromís militant del que s’espera una dedicació més intensiva a les persones en posicions de poder i dona més importància al domini dels codis de deliberació hegemònics a les reunions (re)produint així un biaix de classe. Per altra banda, el model organitzatiu assembleari de les organitzacions dels moviments socials i dels partits-moviments requereix més disponibilitat temporal i presencialitat a tota la militància i també presenta segregació en la distribució i reconeixement del treball polític. Més enllà de la comparativa entre les tipologies d’organitzacions polítiques, els resultats apunten que existeix un cercle viciós entre les condicions materials i la socialització diferenciada de la militància en funció del seu gènere, classe social i curs de vida que es retroalimenta amb les normes i pràctiques informals generitzades de les organitzacions polítiques. Aquest cercle viciós (re)produeix trajectòries militants segregades entre homes i dones que exclouen a les dones de les posicions de més poder. Malgrat els avenços en la implementació de mesures formals als partits polítics i partits-moviment a partir de l’agència col·lectiva de les dones, la desresponsabilització dels homes i de les estructures organitzatives en la implementació de les mesures que tenen relació amb el temps i la redistribució de les tasques són la principal resistència per la transformació feminista de les organitzacions polítiques. En definitiva, la investigació constata que si no es té en compte la interrelació entre l’esfera de la vida, incloent el treball domèstic i de cura, i l’esfera militant la distribució del poder entre homes i dones a las organitzacions polítiques seguirà sent desigual tot i els discursos igualitaris i l’augment de dones en els àmbits de representació.

El objetivo principal de esta tesis doctoral es comprender por qué a pesar del aumento de mujeres en los espacios de representación política las organizaciones políticas aún reproducen una distribución desigual del poder político por razón de género. Para esto se ponen en relación los enfoques teóricos estructuralistas de las desigualdades de género en los tiempos y los trabajos con la perspectiva institucionalista feminista. De ese modo se analizan los regímenes de genero de las organizaciones políticas a partir de tres dimensiones: la estructura generitzada del tiempo, la división sexual del trabajo político y las agencias y resistencias al cambio. A la vez, se indaga sobre los efectos del grado de institucionalización de las organizaciones políticas en sus regímenes de género y se incorpora el entrecruce de la clase social y el curso de vida con el género. La investigación se ubica en Catalunya a partir de una estrategia metodológica cualitativa que se concreta en tres estudios de caso comparativos a las siguientes organizaciones políticas: un partido político - Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -, un partido-movimiento, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) – i una organización de movimiento social - los Comitès en Defensa de la República (CDR). Los resultados muestran, por un lado, que los partidos políticos y los partidos-movimiento tienen un modelo de compromiso militante del que se espera una dedicación más intensiva de las persones en posiciones de poder y da más importancia al dominio de los códigos de deliberación hegemónicos (re)produciendo así un sesgo de clase. Por otro lado, el modelo organizativo asambleario de las organizaciones de los movimientos sociales y los partidos-movimientos requiere de más disponibilidad temporal y presencialidad a toda la militancia y también presenta segregación en la distribución y reconocimiento de los distintos trabajos políticos. Más allá de la comparativa entre tipologías de organizaciones políticas, los resultados apuntan la existencia de un círculo vicioso entre las condiciones materiales y la socialización diferenciada de la militancia en función de su genero, clase social y curso de vida que se retroalimenta con las normes i prácticas informales generizadas de las organizaciones políticas. Este círculo vicioso (re)produce trayectorias militantes segregades entre hombres y mujeres que excluyen a las mujeres de las posiciones de más poder. A pesar de los avances en la implementación de medidas formales en los partidos políticos y partidos-movimiento a partir de la agencia colectiva de las mujeres, la desresponsabilización de los Hombres y de las estructures organizativas en la implementación de medidas son la principal resistencia para la transformación feminista de las organizaciones. En definitiva, la investigación constata que cuando si no se tiene en cuenta la interrelación entre la esfera de la vida, incluyendo el trabajo doméstico y de cuidados, y la esfera militante la distribución del poder entre hombres y mujeres en las organizaciones políticas seguirá siendo desigual a pesar de los discursos igualitarios y el incremento de mujeres en los ámbitos de representación.

This dissertation aims to understand why, despite the increase of women’s political representation, political organizations still reproduce gender inequalities in the distribution of political power. The theoretical framework uses structuralist theoretical approaches to gender inequalities in time and work paired with the feminist institutionalist perspective. The gender regimes of political organizations are analyzed from three dimensions: the gendered structure of time, the sexual division of political work, and the agencies and resistance to change. Additionally, the thesis investigates the effects of the degree of institutionalization of political organizations on their gender regimes and incorporates the intersection of social class and life course. The research is based in Catalonia and uses a qualitative methodological strategy with three case studies comparing the following political organizations: a political party - Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -, a movement party - la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) - and a social movement organization - the Comitès en Defensa de la República (CDR). The results show that political parties and movement-parties have a model of militant commitment that expects intensive dedication of those in positions of power. This model also gives more importance to the domain of the hegemonic codes of deliberation (re)producing a class bias. On the other hand, the assembly organizational model present in the organizations of social movements and parties-movements requires more temporary availability and the presence of all the militancy. This model also presents segregation in the distribution and recognition of the different political jobs. Beyond the comparison between typologies of political organizations, the results point to a vicious circle between the material conditions and the differentiated socialization of militancy based on their gender, social class and life course that feeds back the gendered informal norms and practices of political organizations. This vicious circle (re)produces segregated militant trajectories between men and women that exclude women from the most powerful positions. Despite the advances in the implementation of formal measures in the political parties and party movements based on women’s collective agency, the lack of responsibility of men and the organizational structures in the implementation of measures are the primary resistance to the feminist transformation of these organizations. Overall, this thesis confirms that when the interrelation between the sphere of life and the militant sphere is not considered, the distribution of power between women and men in political organizations will be inequal despite equalitarian discourses and the increase of women’s political representation.