Figuraciones de la feminidad y marcos de relaciones sexoafectivas en los vídeos musicales independientes producidos en España

Abstract

Aquesta tesi aprofundeix en l’anàlisi de les representacions mediàtiques de la feminitat als vídeos musicals. Integrant contribucions de l’estudi de l’audiovisual i de l’estudi de la música popular contemporània, es construeix un marc per a l’escrutini d’un gènere singular, el vídeo musical, i es posa a prova la pertinència d’aplicar la teoria de gènere a diferents productes i nivells de producció. Els vídeos musicals, que combinen iconografies de la música popular contemporània amb elements de la cultura visual mediàtica –i les interrelacions d’ambdues- mostren derives específiques pel que fa a les representacions d’allò femení. A més, s’indaga en si els vídeos de producció independent recorren a les mateixes estratègies representacionals que els clips mainstream. L’anàlisi de casos observa les representacions de la feminitat i de les relacions sexuals i afectives en un conjunt de vídeos musicals recents de producció espanyola d’àmbit independent. Les categories d’anàlisi es construeixen a partir de les principals aportacions dels estudis de gènere i mitjans de comunicació pel que fa a la construcció de la feminitat. Concretament, s’elaboren tres eixos tenint en compte les transformacions de la feminitat descrites en investigacions prèvies i adaptant-les a l’objecte d’estudi: 1) la representació del desig femení –d’objecte a subjecte-, 2) l’empoderament de les dones a través de la violència –de víctima a boxí-, i 3) l’emmarcament d’aquestes feminitats en nous models de relacions sexoafectives. Les anàlisis indiquen que la sexualització del cos de les dones persisteix com a estratègia transversal dels vídeos. Aquesta sexualització, en els vídeos mainstream, tendeix a expressar-se amb una agència més forta per a les imatges de les dones, especialment si en són les artistes, sovint dotades de trets agressius en marcs de fantasies d’empoderament. Els patrons de representació postfeministes es presenten de manera més clara als vídeos mainstream i anglosaxons –en part pel context de construcció de la pròpia categoria d’anàlisi- mentre que als vídeos independents seleccionats exhibeixen una adscripció propera als nous sexismes, en què el cos es victimitza i s’empra com a recurs d’espectacularització dels clips. El panorama de relacions afectivosexuals dels vídeos mainstream tendeix a reflectir espais de conflicte i violència, mentre que els vídeos independents es divideixen entre als que plantegen un model confluent i els que mostren un model desconflictualitzat a costa de la perpetuació dels rols tradicionals i la cosificació dels cossos de les dones.

This thesis tackles in the transformation of media representations of femininity in music videos. A frame for the analysis of music videos from a gender perspective is built, grounded in contributions of popular music studies and audiovisual/film studies. Combining iconographies of popular music and of the media visual culture, music videos show specific dynamics in relation to the representation of the feminine. Besides, it is observed if independent videos use the same representational strategies that mainstream clips. Case analyses scrutinize the representations of femininity and sexual and affective relationships in a set of recent music videos produced in Spain. The categories of analysis are built from the main contributions of gender theory in the media. Specifically, three axes are built, adapted to the object of study: 1) the representation of feminine desire –from object to subject-, 2) the empowerment of female figures through violence –from victim to prosecutor-, 3) the framing of these femininities in new models of sexual and affective relationships. The analysis shows that the sexualization of women’s bodies persists as a transversal strategy in music videos. This sexualization, in mainstream videos, is paired with a stronger agency for women, usually charged with aggressive traits and framed in power fantasies. The patterns of representation related to postfeminism are displayed much more clearly in Anglosaxon and mainstream products –partially since this is the context of construction of the same category of ‘postfeminism’-, whilst the selected Spanish independent videos exhibit values related to the ‘new sexisms’ (Retrosexism, Hipster Sexism, Enlightened Sexism), in which female bodies are victimized and used a resource for the spectacularity of the clip. Sexual and affective relationships tend to be shown as spaces of conflict in mainstream videos and, in the case of independent Spanish videos, they are, instead, based either on a confluent model or showing a non-conflictual pattern which is sustained only by (at the expense of) perpetuating traditional roles and the objectification of women’s bodies.

Esta tesis profundiza en el análisis de las transformaciones de las representaciones mediáticas de la feminidad. Aunando contribuciones del estudio del audiovisual y de la música popular contemporánea, se construye un marco para el escrutinio de un género singular, el vídeo musical, y se valida la pertinencia de la teoría de género en distintos niveles de producción. Los vídeos musicales, que combinan iconografías de la música popular contemporánea con elementos de la cultura visual mediática, sufren derivas específicas por lo que respecta a las representaciones de lo femenino. Además, se indaga en si los vídeos de producción independiente recurren a las mismas estrategias representacionales que los clips mainstream. El análisis de casos observa las representaciones de la feminidad y de las relaciones sexuales y afectivas en un conjunto de vídeos musicales recientes de producción española de ámbito independiente. Las categorías de análisis se construyen a partir de un marco teórico que recoge las principales aportaciones de los estudios de género y medios de comunicación de los últimos 40 años. Concretamente, y a partir de estas contribuciones, se construyen tres ejes teniendo en cuenta las transformaciones descritas en investigaciones previas y adaptándolas al objeto de estudio. Estos ejes son: 1) la representación del deseo femenino -de objeto a sujeto-, 2) el empoderamiento de las mujeres a través de la violencia -de víctima a verdugo-, y 3) el enmarcamiento de estas feminidades en nuevos modelos de relaciones sexoafectivas. Los análisis indican que la sexualización del cuerpo de la mujer persiste como estrategia transversal de los vídeos al margen de los niveles de producción. En los vídeos mainstream la sexualización se acompaña de una mayor agencia de los personajes femeninos, a menudo dotados de rasgos agresivos en marcos de fantasías de empoderamiento. Los patrones de representación postfeministas se manifiestan de forma más clara en los vídeos mainstream que en los vídeos de producción independiente. En éstos se da una adscripción a valores más cercanos a los nuevos sexismos, donde el cuerpo de la mujer es victimizado y ejerce como recurso para la espectacularización de los clips. Asimismo, el panorama de relaciones sexoafectivas presentes en los vídeos mainstream promueve una visión conflictiva del amor mientras que los vídeos independientes se dividen entre los que plantean un modelo confluente, y los que presentan un modelo desconflictualizado a costa de la perpetuación de los roles tradicionales y la cosificación de los cuerpos de las mujeres.