Les pistes de ball durant el primer franquisme: espais de lleure a l’Horta-Albufera

Abstract

Aquest treball analitza les pràctiques socials entorn les pistes de ball d’una comarca valenciana central, l’Horta-Albufera, durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle XX. Parteix de la reflexió sobre la construcció identitària hortolana i l’evidència de discursos sovint discordants que han condicionat l’estudi en profunditat de les pistes de ball de nuclis urbans de fora de les grans ciutats. Mitjançant les fonts orals i els documents escrits d’àmbit local, la recerca combina la perspectiva sincrònica i diacrònica per a explorar les diferents articulacions que transformaren progressivament el lleure al territori, fent especial èmfasi en les interaccions col·lectives i en la contingència dels processos. Les pistes de ball de l’època —construïdes a la comarca en 1929, 1944 i 1947—, afermaren un lleure ballat regular i freqüent que en dècades anteriors havia estat absorbit majoritàriament per balls organitzats als diferents cercles de caire político-recreatiu. Amb l’adveniment del franquisme, i en concordança amb el missatge de l’ens religiós, la dictadura va necessitar de gestionar la presència d’establiments comercials pel ball, que no es va liberalitzar completament fins el 1946. Malgrat la retòrica acre del règim vers els ballables moderns, el ball setmanal a les pistes es va consolidar i fins i tot va créixer, convisquent encara amb les celebracions i ritualitzacions ballades pròpies del calendar vital i festiu de la zona. La codificació de comportaments, les pràctiques reguladores dels rols de gènere —també en altres esdeveniments sonors, com ara el cant expressat en la quotidianitat—, el funcionament i el desenvolupament de les indústries de l’espectacle i els seus actors, l’urbanisme relacionat amb el lleure, i el seguit d’operacions del jovent durant el passeig i dintre dels mateixos balls a les pistes, es reorganitzaren especialment a partir de mitjan anys cinquanta. Un procés de canvi, a l’Horta-Albufera, que no s’entendria sense les trajectòries d’actuació de les persones que ballaren en aquells espais.

This dissertation analyzes the social practices around the dance halls of a Valencian central region, l’Horta-Albufera, during the 1940’s and 50’s. It begins with a reflection of the social identity of Horta’s people, and the often-contradicting spoken evidence which have conditioned profound study of dance halls located outside of big cities. From oral sources and local written documents, the research combines synchronic and diachronic point of views to exploring the different articulations which progressively transformed leisure activities in this area, putting special emphasis on the social interactivity and the contingency of the processes. The dance halls of this era —built in this region in 1929, 1944 and 1947—, established a stable and frequent leisure time which in previous decades had mainly been absorbed by dances organised by political and recreational circles. In the advent of the Franco regime, and in concordance with the Church discourse, the dictatorship needed to manage the presence of the dancing establishment, which didn’t liberalise entirely until 1946. Despite the regime’s acrid rhetoric to modern dance, the weekly dance session on dance halls were consolidated, and even grew, coexisting with celebrations and rituals of the life cycle and festive calendar of the area. The performance codification, the regulative practices of gender roles —in other musical events too, like the everyday songs—, the working and development of the event industry and their actors, the urbanism in relation to leisure, and the movements of young people into the promenades and dance sessions, were reorganised especially in the fifties. This process of change, in l’Horta-Albufera, cannot be understood without the career of people who danced in these spaces.