dc.description.abstract
Aquesta tesi inclou dues parts que poden ésser destriades. D'una banda, els capítols I i II ("Llengües en contacte" i "La comunitat lingüística catalana") i de l'altra, els capítols III i IV ("El procés de minorització" i "La facilitació"). Els dos capítols inicials, però, no tenen un valor exclusivament propedèutic o introductori ja que, per exemple, la revisió crítica de la història i dels usos del terme diglòssia forneix els clements bàsics sobre els quals es pot elaborar una interpretació antiformalista (en el sentit d'usos lingüístics formals), no literària i no elitista dels processos de substitució lingüística. Pel que fa al concepte bilingüisme -si considerem la seva dilatada i contradictòria evolució- és evident que cal desentendre-se'n, per tal com es tracta d'un concepte ideològic i no científic. Tanmateix, substituir-lo pel terme diglòssia -en el cas de la comunitat lingüística catalana- implicaria sortir del foc i anar a caure a les brases, llevat que hom estigui disposat a acceptar que la diglòssia és un fenomen pràcticament universal.<br/><br/>Per contra, m'he servit de la noció "llengües en contacte" -que és molt més operativa- i he preferit substituir "diglòssia" per "conflicte lingüístic", partint de la base que la diglòssia implica (en la concepció original de Ferguson) estabilitat, modes d'adquisició radicalment diferenciats i distribució funcional complementària, i és evident que cap d'aquestes condicions no s'acompleix en el cas del contacte lingüístic del català (d'una banda) amb el francès, l'italià o el castellà (de l'altra).<br/><br/>Del segon capítol, retindria especialment l'evidència que els problemes de la disgregació lingüística són difícilmente explicables, des del punt de vista de la lingüística estricta, ja que es plantegen, es desenvolupen i es resolen (quan es resolen) en el camp dels usos lingüístics. Més exactament, he dit que el tema de la unitat de la llengua s'ha plantejat gairebé per atzar en el domini de la filologia i que el contraatac lingüístic resulta inadequat, ja que amb arguments exclusivament filològics no és possible demostrar l'existència real d'una comunitat lingüística -amb els seus límits espacials i humans- llevat que s'estigui disposat a negar, contra tota evidència, que les llengües no existeixen per elles mateixes, sinó a través dels seus parlants i de l'ús que aquests en fan.<br/><br/>Per tant, són aquestes i d'altres que ara no detallo les constatacions que proporcionen una basc objectiva al raonament seguit en el tercer i quart capítol i a les conclusions que se'n desprenen.<br/><br/>A partir del tercer capítol, m'he endinsat en l'anàlisi de la situació minoritària; he prcs en consideració les caractcrístiques definitòries proposades per Lluís V. Aracil i, sobretot, he partit d'una hipòtesi cabdal a l'hora de comprendre totes les afirmacions posteriors: la situació minoritària es deriva d'un vast procés històric, social, econòmic... que denominem modernització i constitueix, al mateix temps, l'altra cara de la moneda de la difusió i la implantació de la llengua nacional. Per tant, el que he fet és molt senzill: m'he oblidat de l'obsessió persistent de parlar de les ensulsiades històriques de la llengua catalana i el que m'he plantejat en primer terme ha estat la forma com es va produir l'interessantíssim fenomen històric de la consolidació de les llengües nacionals europees i, més específicament, del francès, l'italià i el castellà, que són les que afecten a la comunitat parlant del català. Penso que aquest és, sens dubte, el punt decisiu de l'enfocament que aqucsta tesi proposa, ja que plantejar-se la qüestió del procés de substitució lingüística del català des del punt de vista de l'expansió dc les llengües nacionals amb qui competia, trenca radicalment amb el que he denominat «discurs efusiu» de la història de la llengua catalana.<br/><br/>Partint de la consideració de tres grans blocs de factors decisius en la implementació de la situació minoritària del català (les condicions històriques i socio-econòmiques, la política lingüística dels Estats europeus i els mecanismes psico-socials), he arribat a la conclusió que els factors estrictament legislatius i jurídics (als quals tanta atenció s'ha atorgat, tradicionalment) han estat hipervalorats i incorrectament avaluats. A banda, he introduït un concepte (la facilitació) a l'entorn del qual gira una part substancial de les conclusions d'aquesta tesi.<br/><br/>En condicions òptimes per a una ràpida resolución del conflicte lingüístic que suposi la desaparició de la llengua recessiva, és absolutament imprescindible que -de forma simultània a l'exercici de les pressions històriques i socio-econòmiques, legislatives i psico-socials, les estructures dc l'Estat i llurs capacitats administratives proporcionin les condicions necessàries per a un procés que proposo de denominar de facilitació del coneixement i de l'ús de la llengua expansiva. Aquèst procés es deu a l'efecte conjunt d'una sèrie de condicions objectives: la mobilitat social, els desplaçaments, la implantació escolar i els ritmes d'alfabetització, la influència dels mitjans de difusió, les pautes dominants en la interacció entre els individus, la centralització administrativa...<br/><br/>El que es pretén demostrar, al llarg del quart capítol, és que aquest punt òptim de fàeilitació -pel que fa a la comunitat catalana- s'assolí al llarg d'un període que abasta aproximadament la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del XX. Per tal com no hi ha cap argument científic per demostrar que la lleialtat lingüística dels parlants del català a França, Espanya i Itàlia divergia <i>ab ovo</i>, la meva hipòtesi és que els decalatges cronològics entre els diferents països de llengua catalana -pel que fa a la recessió lingüística- s'expliquen en base a l'existència d'asincronismes evidents, referits a la modernització dels respectius estats i als moments històrics en què s'assolí l'índex màxim de facilitació del coneixement i l'ús de les llengües nacionals respectives.<br/><br/>Per tant, si s'observa la recessió del català des de la perspectiva de l'expansió de les llengües nacionals en cadascun dels tres estats, s'observa que els diferents ritmes de la recessió no depenen tant de la resistència oposada al desplaçament per la part afectada de la nostra comunitat com de l'eficàcia i de la velocitat amb què els estats respectius difongueren i imposaren la que havia estat definitivamente assenyalada com llur llengua nacional. Per tant, d'aquestes dues operacions (difondre i imposar), la primera fou més important i decisòria que la segona, a l'hora d'entendre per què el català reculava, aquí o allà, amb major o menor embranzida.<br/><br/>De tots els factors compromesos en la facilitació del coneixement i l'ús de la llengua nacional, m'he centrat -en la segona part del darrer capítol- en l'anàlisi ponderada dels respectius ritmes d'implantació escolar a França, Espanya i Itàlia, d'acord amb les peripècies històriques viscudes pels tres estats, al llarg dels segles XVIII i XIX. En síntesi, es pot comprovar com aquest punt òptim s'assolí al llarg d'una franja que abastaria els quaranta anys transcorreguts entre la fi de la I Guerra Mundial, per a l'Estat francès; entre els anys trenta i cinquanta, per a l'Estat espanyol; la dècada dels seixanta, per a la ciutat de l'Alguer.
cat
