Livio Vacchini. Concordancia entre obra y pensamiento. El proyecto como rito. Casa, Costa, Palestra y Ferriera

Abstract

La tesi s'aproxima a l'obra de Livio Vacchini, des dels seus aspectes generals als més particulars, a través de tres dels seus projectes que defineixen les diferents tipologies d'edificació: la Casa Vacchini a Costa Tenero, la Palestra de Losone i la Ferriera de Locarno.

L'arquitecte suís analitza i busca solucions als problemes històrics de l'arquitectura. Amb un llenguatge arquitectònic que està estretament vinculat a l'esperit de les grans obres de l’antiguitat; un llenguatge clar i explícit com l'ordre, la repetició, la proporció i el ritme de l'element estructural bàsic.

El treball parteix de la base, que Vacchini reconeix en l'artificialitat de la peça arquitectònica tota la seva potència; on la força de la seva arquitectura, es troba en la frontera que separa l'interior de l'exterior. Aquest punt de tensió, és estructura, és detall i a través de la llum es fa evident.

Tot queda integrat en el conjunt de la peça, on no es pot treure ni afegir res. El seu és un treball d’omissió, de renúncia. Vacchini s'abstrau de qualsevol suggerència o seducció i projecta edificis formats de pocs materials i/o elements constructius.

S'han seguit les mateixes línies d'estudi pels tres projectes: per una banda, s'ha realitzat un anàlisis crític de l'obra (des del lloc fins als detalls constructius), a través de les normatives urbanístiques, el re-dibuix dels seus projectes, com també des del punt de vista del context històrico-social. Per l'altra, s'ha realizat una lectura retrospectiva d'algun dels seus projectes tan anteriors com posteriors; en el que un es dóna compte, que l’interès de l'arquitecte suís, no està tant en el resultat final, sinó en la seva manera de fer i d'experimentar sobre un mateix tema. Darrera d'aquest procés arquitectònic hi ha un fil conductor, el Ritu.

És la pauta per entendre la seva arquitectura, l'evolució de les seves idees, i veure fins a quin punt ell era capaç de portar fins a l'extrem les seves idees, és el ritu sobre la seva propia obra. Cada projecte no deixa de ser una transformació d'un existent però amb una formulació més avançada.

Per concloure, els tres projectes analitzats, encara que són molt diferents, parlen dels mateixos temes: una arquitectura que es proposa des del lloc, que entén el caràcter públic o privat d'aquest, que parla de la relació entre el pla de l'home i l'entorn on està, de l'estructura com una peça fonamental per formalitzar el projecte (l'essencialitat del mur i/o de l'arquitrau), de la vocació de ser un objecte autònom, i de ser una arquitectura de contrastos (monumentalitat i opacitat exterior, versus la domesticitat i permeabilitat dels seus espais interior). I com Vacchini, modifica totes aquestes característiques arquitectòniques, amb l'experiència i l'ajut de les noves tecnologies, per tal d’aconseguir tres projectes unitaris i diversos a la vegada.

En definitiva, Vacchini segueix en tot el procés del projecte un resultat lògic, quasi matemàtic, d'una manera de pensar i de construir; des del concepte fins a l'obra finalitzada, on no té un altre objectiu que el de crear un espai per protegir l'home, sigui públic o privat.

La tesis aborda la obra de Livio Vacchini desde lo general a lo particular, a través de tres de sus proyectos, que definen las diferentes tipologías edificatorias: la Casa Vacchini a Costa Tenero, la Palestra de Losone y la Ferriera de Locarno.

El arquitecto suizo, analiza y busca soluciones a problemas históricos de la arquitectura. Su lenguaje arquitectónico se vincula estrechamente al espíritu de las grandes obras de la antigüedad; un lenguaje claro y explicito como el orden, la repetición y el ritmo del elemento básico estructural.

El trabajo parte de la base que Vacchini reconoce en la artificialidad de la obra arquitectónica, toda su potencia, y en el hecho que la fuerza de su arquitectura reside en la frontera que separa el interior y el exterior. Este punto de tensión es estructura, es detalle, y cómo a través de la luz, se hace evidente.

Todo queda integrado en el conjunto de la pieza, no se le puede añadir o eliminar nada. El suyo, es un trabajo basado en la omisión, en la renuncia. Vacchini se abstrae de cualquier sugerencia o seducción y proyecta edificios formados, por unos pocos materiales y/o elementos constructivos.

Se han seguido las mismas líneas de estudio para los tres proyectos: por un lado, el análisis crítico de la obra (desde el lugar, hasta la materialización en el detalle), a través de sus normativas urbanísticas, el re-dibujo de sus proyectos y su contexto histórico-cultural. Para finalizar, con una lectura retrospectiva de algunos de sus proyectos anteriores y posteriores; en la que se descubre, que el interés del arquitecto suizo, no reside tanto en el resultado final de la obra, sino en el modo de hacer y de experimentar sobre un mismo tema. Detrás de este proceso arquitectónico hay un hilo conductor, el rito.

La pauta para entender la arquitectura de Vacchini, la evolución de sus ideas y ver hasta que punto es capaz de llevarlas hasta el extremo, es el rito sobre su propia obra. Cada proyecto es una transformación de uno ya existente, pero con una formulación más avanzada.

Para concluir, los tres proyectos analizados, aun siendo muy distintos, hablan de los mismos temas: una arquitectura que se propone desde el lugar, que entiende el carácter público o privado del edificio, que habla de la relación del plano del hombre con el entorno, de la estructura como pieza fundamental para formalizar el proyecto (la esencialidad el muro y/o del arquitrabe), de la vocación de ser un objeto autónomo y de ser una arquitectura de contrastes (monumentalidad y opacidad exterior, versus domesticidad y permeabilidad de sus espacios interiores). Y cómo Vacchini modifica todas estas características arquitectónicas, con la experiencia y la ayuda de nuevas tecnologías, para conseguir tres proyectos unitarios y distintos a la vez.

En definitiva, Vacchini sigue en todo el proceso del proyecto un resultado lógico, casi matemático, de un modo de pensar y de construir; desde el concepto hasta la obra acabada, sin otro objetivo que crear un espacio para proteger al hombre, sea público o privado.

The thesis approaches the work of Livio Vacchini from the general to the particular, through three of his projects, which define the different building types: the Vacchini house in Costa Tenero, the Gymnasium in Losone and the Ferriera in Locarno.

The Swiss architect, analyzes and seeks solutions to historical problems of architecture. His architectural language is closely linked to the spirit of the great works of antiquity; a clear and explicit language like order, repetition and rhythm of the basic structural element.

The work is based on Vacchini’s recognizition that in the artificiality of the architectural piece lies all its potential, on one side, and that the strength of his architecture is best reflected by the boundary between inside and outside, on the other. This point of tension is structure is detail and how through light, it makes evident.

Everything is integrated into the whole piece, not being able to add or remove anything. His work is built on omission, on renouncement. Vacchini is abstracted from any suggestion or seduction and projects buildings made of few materials and/or construction elements.

The same lines of study have been followed for all three projects being analyzed in this thesis: first, a critical analysis of the work (from the place to the transformation into detail) through its planning regulations, the re-design of his projects and their historical and cultural context. Finally, some of his previous and past projects are reviewed, finding out that the interest of the Swiss architect is more focused on the way of doing and experimenting with one same topic, rather than on the final result of the work itself. Behind this architectural process there is a guiding thread, the ritual.

The guidelines to understand the architecture of Vacchini, are the evolution of his ideas and how far he goes to bring them to limit,; It is the ritual about his own work. Each project is the transformation of an existing one, but with a more advanced formulation.

To conclude, the three projects analyzed, even being very different one to each other, all of them reflect the same topics: an architecture shaped by the location, that understands the public or private character of the building, that talks about the relationship between man and environment, about the structure as central to formalize the project (essentiality the wall and/or the architrave), and about the vocation of being an autonomous object and being an architecture of contrasts (monumentality and exterior opacity versus permeability and domesticity of their interior spaces). And how Vacchini, modifies all those architectural characteristics, with the experience and support of the new technologies to achieve three joint and different projects, at once.

At the end, Vacchini follows throughout the project process a logical result, almost mathematical, of a way of thinking and building; from concept to work completion, he shows no other purpose but the creation of a space, either public or private, to protect man.