Valoració funcional específica en l'esgrima

Abstract

Es realitza una anàlisi de les demandes fisiològiques de l'esgrima en competició i del perfil funcional dels esgrimidors de diferents nivells. Un primer estudi es centra en la resposta funcional en entrenament i competició (n=55). Es caracteritza la FC, la lactatèmia, el consum d'oxigen, la despesa energètica i la durada dels assalts en competicions oficials i entrenament. La força explosiva de les extremitats inferiors és avaluada en laboratori (n=215) per la dificultat que comporta la seva anàlisi sobre la pista. Finalment es realitza la valoració funcional dels integrants de la selecció espanyola d'esgrima (n=28) per determinar un perfil funcional de l'esgrimidor d'alt nivell. De l'anàlisi en competició es destaca la variabilitat de la resposta funcional dels esgrimidors atesa la influència de factors com l'adaptació cardiocirculatòria individual, importància de la competició, eliminatòria registrada, nivell del rival, dinàmica competitiva, arma i gènere. Es comprova que, en els assalts, el 41 % (de=34%) del temps es registren freqüències cardíaques per sobre del llindar anaeròbic, el 39 % (de=26 %) entre els dos llindars i el 20 % (de=18 %) per sota del llindar aeròbic. Els valors de lactatèmia en competició oficial (X=3,7 mmol·L-1; de=1,1) confirmen la feble activació de la glucolisi làctica. Els assalts representen tan sols un 18 % del temps total de competició. S'utilitza un mètode de càlcul indirecte del VO2 en funció de la relació individual FC-VO2. En assalts de competició, el consum d'oxigen estimat en dones (X=39,6 mL·kg-1·min-1) és inferior al dels homes (X=53,9 mL·kg-1·min-1). La intensitat individual mitjana es troba entre el 56 % i el 74 % del VO2max, amb màxims entre el 75 % i el 99 % del VO2max, el que confirma la rellevància dels requeriments aeròbics en l'esgrima. El consum d'oxigen en la competició internacional és superior al registrat en una competició autonòmica i al de diferents situacions d'entrenament. Entre tiradors del mateix sexe no es detecten diferències significatives en funció de l'arma. Amb l'ajut d'un analitzador telemètric de gasos espirats es valida el mètode d'estimació, detectant-se una sobreestimació del consum d'oxigen que disminueix en millorar l'especificitat de la relació FC-VO2. La potència energètica presenta valors superiors en competició internacional (X=15,4 kcal·min-1) als de proves autonòmiques (X=12,3 kcal·min-1) i als d'entrenament (X=7,4 a 9,8 kcal·min-1). En la valoració de les extremitats inferiors en el laboratori s'observen valors superiors de 2,1 cm de mitjana en el CMJ (X=33,2 cm) sobre el S(X=31,1 cm). En els protocols específics, dissenyats en l'estudi, també s'obtenen valors superiors amb la intervenció del component elàstic de la musculatura. La força explosiva augmenta amb l'edat dels 6 als als 18 anys, des d'on s'estabilitza. En la comparació per sexes i categories, exceptuant la categoria "M-12", la mostra masculina té valors significativament superiors en tots els tests. Els sabristes presenten millors valors en els protocols on intervé el component elàstic de la musculatura. Els bons nivells de força de les extremitats inferiors confirmen la importància dels recursos anaeròbics alàctics, essent, aquest factor, determinant per al rendiment, però no discriminant per si sol entre subjectes del mateix nivell esgrimístic. De l'anàlisi antropomètrica de la selecció espanyola destaca el somatotipus ectomesomòrfic (S=2,3-4,5-2,9) de l'equip masculí i la marcada asimetria dels perímetres musculars de les extremitats (p<0,001), condicionada pel treball unilateral amb l'arma i la hipertrofia de la cuixa anterior per l'efecte de les contraccions excèntriques en la frenada del fons. En el VO2max en laboratori l'equip espanyol masculí també presenta valors superiors (X=56,5 mL·kg-1·min-1) al femení(X=46,3 mL·kg-1·min-1). La força explosiva del homes de la selecció espanyola en el SJ (X=38,3 cm; de=3,9) i en el CMJ (X=43,1 cm; de=6) és similar a la de l'equip nacional italià d'esgrima i congruent a la descrita en esports d'equip.

Here we present a multidimensional analysis of the physiological demands of competitive fencing, and a physiological profile of competitors of various levels. We characterized HR, blood lactate, oxygen uptake, energy expenditure, and exercise duration during competition and training (n=55). Explosive strength of the knee extensors was also measured in the laboratory (n=215). We carried out systematic physiological testing of the Spanish National fencing team (n=28). From the analysis during competition we emphasize the variability of the physiological response. It was found that during different assaults, 41% (sd=34%) of the time the competitors' heart rates were above that HR corresponding to the anaerobic threshold. Assaults represent alone 18% of total competition time. A method of VO2 estimation during the exercise was used. In competitive assaults, the estimated oxygen uptake averaged 39.6 mL·kg-1·min-1 for female fencers, a lower value as compared with men (X=53.9 mL·kg-1·min-1). Our results showed an overestimation of real (measured) VO2. When the knee extensors by means, CMJ values were found to be 2.1 cm higher (X=33.2 cm) than SJ values (X=31.1 cm). In specific testing protocols results were also found to be higher when the elastic component. Male competitors showed consistently higher strength values in all categories, with the exception of the under-12 years age group. Members of the Spanish National male team showed larger O2max values (X=56.5 mL·kg-1·min-1) and showed higher explosive strength values in the SJ (X=38.3 cm; sd=3.9), and in the CMJ (X=43.1 cm; sd=6).

Se realiza un análisis de las demandas fisiológicas de la esgrima de competición y del perfil funcional de esgrimistas de distintos niveles. Un primer estudio se centra en la respuesta funcional en entrenamiento y competición (n=55). Se caracteriza la FC, la lactacidemia, el consumo de oxígeno, el gasto energético y la duración de los asaltos en competiciones y entrenamiento. La fuerza explosiva de extremidades inferiores es evaluada en laboratorio (n=215) por la dificultad de su análisis sobre la pista. Finalmente se realiza la valoración funcional de la selección española de esgrima (n=28) para determinar un perfil funcional del esgrimista de élite. Del análisis en competición destaca la variabilidad de la respuesta funcional de los esgrimistas por la influencia de factores como la adaptación cardiocirculatoria individual, importancia de la competición, eliminatoria registrada, nivel del rival, dinámica competitiva, arma y género. Se comprueba que, en asaltos, el 41 % (de=34%) del tiempo se registra una FC por encima del umbral anaeróbico, el 39 % (de=26 %) entre los dos umbrales y el 20 % (de=18 %) bajo el umbral aeróbico. Los valores de lactacidemia en competición (X=3,7 mmol·L-1; de=1,1) confirman la débil activación de la glucolisis láctica. Los asaltos representan solo un 18 % del tiempo total de competición. Se utiliza un método de cálculo indirecto del VO2 en función de la relación individual FC-VO2. En asaltos de competición, el consumo de oxígeno estimado en mujeres (X=39,6 mL·kg-1·min-1) es inferior al de los hombres (X=53,9 mL·kg-1·min-1). La intensidad individual media está entre el 56 % y el 74 % del VO2max, con máximos entre el 75 % y el 99 % del VO2max, que confirman la importancia de los requerimientos aeróbicos en la esgrima. El consumo de oxígeno en competición internacional es superior al registrado en competición autonómica y en diferentes situaciones de entrenamiento. Entre tiradores del mismo sexo no se detectan diferencias significativas en función del arma. Con la ayuda de un analizador telemétrico de gases espirados se valida el método de estimación, detectándose una sobreestimación del VO2 que disminuye en mejorar la especificidad de la relación FC-VO2. La potencia energética presenta valores superiores en competición internacional (X=15,4 kcal·min-1) a los de pruebas autonómicas (X=12,3 kcal·min-1) y a los de entrenamiento (X=7,4 a 9,8 kcal·min-1). En la valoración de las extremidades inferiores en el laboratorio se observan valores superiores de 2,1 cm de media en el CMJ (X=33,2 cm) sobre el SJ (X=31,1 cm). En los protocolos específicos, diseñados en el estudio, también son superiores los resultados con intervención del componente elástico de la musculatura. La fuerza explosiva aumenta con la edad de los 6 a los 18 años, donde se estabiliza. En la comparación per sexos y categorías, exceptuando la categoría "M-12, la muestra masculina es significativamente superior en todos los tests. Los sablistas presentan mejores valores en protocolos donde interviene el componente elástico de la musculatura. Los buenos niveles de fuerza en extremidades inferiores confirman la importancia de los recursos anaeróbicos alácticos, siendo este factor, determinante para el rendimiento, pero no discriminante por sí solo entre sujetos del mismo nivel esgrimístico. Del estudio antropométrico de la selección española destaca el somatotipo ectomesomórfico (S=2,3-4,5-2,9) del equipo masculino y la marcada asimetría de los perímetros musculares de las extremidades (p<0,001), condicionada por el trabajo unilateral con el arma y la hipertrofia del muslo anterior por efecto de las contracciones excéntricas en la frenada del fondo. El VO2max en laboratorio el equipo nacional español masculino presenta valores superiores (X=56,5 mL·kg-1·min-1) al femenino (X=46,3 mL·kg-1·min-1). La fuerza explosiva de los hombres de la selección española en el SJ (X=38,3 cm; de=3,9) y en el CMJ (X=43,1 cm; de=6) es similar a la del equipo nacional italiano de esgrima y congruente a la descrita en deportes de equipo.