El llenguatge de la conservació-restauració d'obres d'art

Abstract

La tesi doctoral que presentem a continuació és innovadora perquè és el primer estudi extens i rigorós sobre el llenguatge de la conservació-restauració d'obres d'art, no només analitzant els seus vocabularis, sinó també raonant-ne l'ús que en fa aquesta professió. Aquesta recerca és multidisciplinar, en aquest sentit la conservació-restauració d'obres d'art mai havia estat comparada i contextualitzada des del punt de vista de la lingüística i les ciències de la informació. Finalment, es tracta d'una investigació d'abast internacional poc freqüent en aquesta disciplina.

L’interès d’aquest estudi es centra en la conservació-restauració dels béns mobles, l'arquitectura s'allunya del nostre camp de treball. La conservació-restauració és l'activitat que inclou les tasques de reconeixement, documentació, tractament i prevenció, recolzat per la recerca i l'educació (AIC, 1996), implica acció directa sobre el patrimoni cultural amb l'objectiu d'estabilitzar el seu estat i retardar el seu deteriorament (ICON, 2008).

La història d'aquesta disciplina ens introdueix el tema del desenvolupament de la professió, el qual ens ajuda a començar a entendre el llenguatge de la conservació-restauració. Fins el segle XVIII no neix la professió del restaurador a França, però és l'excepció, a la resta d'Europa la distinció entre artesà, pintor i restaurador no es feu evident fins un segle més tard. Per un altre costat, a principis del segle XIX els científics comencen a investigar les obres d'art i fins el segle XX es creen laboratoris i departaments de conservació-restauració a dins dels museus occidentals. D'aquesta manera s'inicià el reconeixement d'aquesta professió i alhora l'ha convertí en interdisciplinar. És a dir, la conservació-restauració d'obres d'art amb una base eminentment artesanal creuava coneixements també amb la ciència i així esdevenia pluridisciplinar.

Aquesta pluridisciplinarietat és un altre factor que ens permet entendre i analitzar el vocabulari de la conservació-restauració perquè aquesta manlleva el llenguatge tècnic de les disciplines amb les quals intercanvia coneixements. I precisament és en l'àmbit de l'educació on també s'evidencia aquesta multidisciplinarietat perquè en els programes educatius els estudiants tenen assignatures relacionades amb l'art i la ciència.

La conservació-restauració d'obres d'art entrà en el món acadèmic a Europa després de la Segona Guerra Mundial quan a principis dels anys seixanta la United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (UNESCO) fundà a Roma l'International Centre for the Study of the Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM) amb la finalitat de formar a professionals d'arreu del món i alhora que aquests entressin a treballar a la universitat o fundessin instituts de conservació-restauració. D'aquesta activitat formativa, educativa i acadèmica, en els anys seixanta a Europa començaren a publicar-se un corpus de textos especialitzat en conservació-restauració, els quals estaven escrits en anglès, francès i italià. En altres paraules, les publicacions especialitzades de la conservació-restauració apareixen en paral.lel a la creació d'estudis formatius i acadèmics, aquests textos contenen la terminologia d'aquesta disciplina, la qual té un abast temàtic molt extens. Per aquest motiu basant-nos en la base de dades dels llibres Glossary of art conservation i en l'anàlisi dels diccionaris sobre conservació-restauració publicats en vuit idiomes, vam arribar a la conclusió que la conservació-restauració només ha inventat dos termes: tratteggio i papetta AB-57.

Tanmateix per entendre la relació que té aquesta professió amb el llenguatge ens hem de remetre a la documentació perquè els conservadors-restauradors només escriuen, i per tant utilitzen el llenguatge, quan documenten un procés de conservació-restauració. A diferència de la documentació en els museus, que empren tesaurus i un llenguatge artificial i controlat, els conservadors restauradors documenten utilitzant un llenguatge natural i aquest fet dificulta encara més el seu estudi. En les carreres d'humanitats la base és el pensament que s'estructura amb el llenguatge, en la conservació-restauració el llenguatge no és una prioritat; com ja hem dit, l'utilitza principalment en les tasques de documentació; sinó els materials i per això coopera amb els químics i els físics. Paradoxalment, els professionals d'aquesta disciplina necessiten diccionaris perquè els textos que els interessen no només s'han escrit en anglès, per això, diccionaris en general i multilingües en particular, són eines indispensables per traduir, documentar, recuperar informació i facilitar la comunicació. I des del nostre punt de vista, era necessari un estudi que analitzés aquest llenguatge, malgrat no haver estat mai una prioritat en aquesta professió.

Finalment, aquesta disciplina té una llarga tradició històrica, però un recorregut acadèmic molt curt, per exemple, en comparació a la història de l'art. Aquest fet no li ha permès publicar suficients textos especialitzats i en conseqüència desenvolupar un vocabulari propi, potser en els propers anys des de les universitats, escoles i centres de formació se'n crearà de nou i genuí.

This Ph.D thesis explores and describes from a multidisciplinary, academic and international point of view the language of art conservation. It is striking the relationship between education and publications because as a result of the education and training activity, reference books are written and published. Consequently, technical language is created.

It may be obvious or not, terminology is invented in the educational field, where teachers, trainers, professors and academicians use language; in general, and the technical vocabulary of their disciplines, in particular; to provide knowledge to their pupils. Moreover, the teaching task often entails the writing activity, and the publications contain the vocabulary of a discipline. In other words, the students learn the terminology of their profession when they are trained and educated, as well as, when they read books.

The overriding consideration is that art conservation historical evolution has developed it as a multidisciplinary: between art and science. Since the 19th century, the works of art became an interesting topic for scientist, from then in western museums, they began to work in museums’ laboratories, and the scientific point of view of the materials became one of the most challenging topics. An earlier example in the United States was the book Painting Materials. A Short Encyclopaedia, published in 1942 and written by J. Rutherford Gettens and George L. Stout, who were pioneers in the investigation of art works in the Fogg Museum of Art, Harvard University and the Isabella Stewart Gardner Museum in Boston.

Another remarkable step forward in the development and history of art conservation’s education occured in the early 1960s, when the United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (UNESCO) founded the International Centre for the Study of the Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM). There, art conservation’s students had lectures about chemistry, biology, etc. and finally, the education programs reflected the interdisciplinary nature of art conservation, besides, in their publications and lexicon.