Joan Ponç: Aproximació crítica al seu imaginari pictòric

Abstract

L'aproximació crítica a l'imaginari de Joan Ponç (1927-­‐1984) s'ha realitzat des de dues premisses bàsiques: l'interès intrínsec de les seves creacions i la possibilitat d'aprofundir en el coneixement d'un context artístic marcat per la fi de la segona guerra mundial i els estralls de la guerra civil. La peculiaritat del llenguatge plàstic i el posicionament estètic d’aquest creador s'han estudiat a partir de tres tipus de materials: la historiografia artística, l'autobiografia de l'artista i la seva obra. L’anàlisi que s’ha portat a terme ha permès inserir-­‐lo en un entorn artístic dominat per l'arrelament d’un art refractari a la innovació i entre la minoria que des de finals de la dècada de 1940 sentia un interès renovat per les avantguardes internacionals. La filiació amb l'art avançat, però, es va esvair quan va prendre força l'informalisme i Ponç va optar per seguir un sistema de treball que el distanciava d'aquest isme. La seva fidelitat a la pintura a l'oli i al dibuix va condicionar les interpretacions posteriors de la seva obra i va comportar que fos llegida com a extemporània. El relat construït per la crítica es va enriquir amb l’autobiografia de l’artista publicada per primera vegada el 1965. Una narració del jo on Ponç va articular en paral·lel un discurs sobre el seu periple vital i artístic, i va detallar els seus referents artístics: El Greco, Ramon Rogent, Joan Miró i Paul Cézanne. A partir del diàleg i la comparació entre aquests relats i les seves obres s'assoleix una millor comprensió dels seus mecanismes creatius i es defineixen les peculiaritats del seu llenguatge plàstic. La seva obra posa de manifest el seu afany de transcendir el món de les aparences i de portar a terme una experimentació formal que no posi en risc la pintura. Un camí creatiu on progressivament la geometria agafa un protagonisme més gran i conflueix amb un imaginari que s'alimenta de tradicions ancestrals. La unió d'elements aparentment contradictoris, la racionalitat de la geometria i la fantasia, esdevenen claus per conduir-­‐nos a un concepte que defineix el seu art amb tota la seva complexitat sense desdibuixar-­‐lo: el grotesc.

The critical approach to the imagination and imaginary of Joan Ponç (1927-1984) has been carried out under two basic premises: the intrinsic interest of his creations and the possibility of deepening the knowledge from an artistic context representing the end of the Second World War and the havoc of the Civil War. The characteristics of his artistic language and his aesthetic attitude have been studied based on three different points of view: artistic historiography, the artist’s autobiography, and his work. The analysis carried out has enabled it to be placed in an artistic environment dominated by a refractory taste towards innovation and within the minority, which from the end of the 1940s, had a renewed interest in international avant-garde art. His filiation with more advanced art faded as Informalism gained popularity and Ponç opted to follow a system of work that distanced him from it. His loyalty to oil painting and drawing conditioned the subsequent interpretations of his work and meant that they were seen as outdated. The narrative built up by critics were enriched by the artist’s autobiography which was published for the first time in 1965, a self narrative in which Ponç articulated a parallel discourse on his life and artistic trajectory. He also made reference to the creators he considered his referrers: El Greco, Ramon Rogent, Joan Miró and Paul Cézanne. From the dialogue and comparison between this narrative and his work his creative mechanisms are understood and the characteristics of his artistic language are defined. His work brings to light his desire to transcend from the world of appearances and to carry out a formal experimentation that doesn’t pose any risk to painting. A creative path in which geometry progressively takes on greater importance and converges with an imaginary world that feeds off ancestral traditions. The union of seemingly contradictory elements such as the logic of geometry and fantasy are key in steering us towards a concept that allows us to define the complexity of his art without blurring it: the grotesque.