Atemporalitat en l’obra madura de Livio Vacchini (1987-2007)

Abstract

This thesis aims to analyze in depth the latest works of the Ticino's architect Livio Vacchini (1933-2007) in order to be able to conclude that what makes it different and charm lies in the atemporal character of which is imbued. An atemporality that is due to the sum of several vectors as the synthesis, the monumentality, the afunctionality, the acontextuality, the representativeness of the structure, the ritual, ... Attracts the idea that architecture intends to control the time - never the most never is proposed as an aim- beyond controlling the space -almost always is the aim-. Four of his latest works are choosen: House in Costa (1987-93), Postoffice in Locarno (1988-95), Gymnasium in Losone (1990-97) and Ferriera building in Locarno (2000-03) in order to make them pass first through the sieve of the ancient laws of the classical tripartite composition (base, development and ending) observing the reductionism and the synthesis present in them , to finally interweave them, as a warp to the weft, various conceptual aspects recognized so recurrent and relevant in them. This study will look at a long list of preciding references and closing influences that clearly contextualise his work inside the evolution and the history of architecture from its origins up to the present day. lndeed, in his latest and unique own publication, Capolavori (2007) -exemplarly foreword by professor Carles Martí- Vacchini somehow shows us the keystone of its architecture, surrounding masterpieces of Mies van der Rohe, through characteristic examples of the lslamic world, mesoamerican monumental architecture or the Parthenon, to finish setting up the origin of the architecture at Stonehenge, son of the first dolmen. the trilithon. Rather than describe his work as classic, a risky and random term . Vacchini's work overcomes this classical-modern bipolarity, being conclusive in this respect one of his many aphorisms left writings that says: "prove that quality modern is classic, atemporal". A thorough analysis of the selected works we learn that beyond them. beyond pure constructed objects, there is no problem to confront in a same page of the thesis works as diverse as Stonehenge with the Mies van der Rohe's Neue Nationalgalerie, or Tunisian houses of Ksar-Haddada with the Kahn's Kimbell Art Museum, although they were separated by oceans, millenniums, civilizations and meanings . Vacchini's work, therefore, is placed inside a cloud of references, contrasted all of them by the passage of time, of which directly takes the essence. Ali this temporary game ends showing that the linear dimension of time is not the most important, is not transcendent, but that's only basic and essential to bear in mind that in the whole of the architectural practice there must have implied the joined and unseparated study from this big cultural cloud of just a few thousands of years of history. We are part of the past to build the present, and make tabula rasa can be considered an impertinence that can't bring us anywhere. lmpregnating from thousands of years of architecture, embedding its elf in this substrate hidden to the short-lived glances, drinking from the sources of the past, the Vacchini's work gets a trace, a sediment. Gets effectively the atemporality in his works, so, the transcendence of the passage of time. An exquisite domain of the fourth dimension, time dimension. Get that not he but his works become new capolavori. Precisely in an age where they make shine the iconic, speaker, mutant, advertising architecture, is when makes a higher impression on us the humble vacchinian constructions, projected from the silence, on which there is no reason for rejection or contradiction, absolute truths of the first constructive fact, stripped of specific styles and languages, silences perfectly built.

Aquesta tesi pretén analitzar en profunditat la darrera obra de l'arquitecte ticinés Livio Vacchini (1933-2007) per tal d'arribar a poder concloure que allò que la fa ser diferent i captivadora rau en el caràcter atemporal del que esta impregnada. Una atemporalitat deguda a la suma de varis vectors com la síntesi, la monumentalitat, l'afuncionalitat, l'acontextualitat, la representativitat de l'estructura, el ritu, ... Atrau la idea que l'arquitectura es proposi controlar el temps - quasi mai es proposa coma objectiu- més enllà de només controlar l'espai -quasi sempre és l'objectiu-. A tal efecte es prenen quatre de les seves últimes obres: Casa a Costa (1987-93), Posta de Locarno (1988-95), Palestra de Losone (1990-97) i Ferriera de Locarno (2000-03) per tal de fer-les passar primer pel sedàs de les antigues lleis de la composició tripartida classica (base, desenwlupament i remat) observant-ne el reduccionisme i la síntesi presents en elles, per finalment entreteixir-hi, a mode d'ordit a la trama, aspectes conceptuals varis reconeguts de manera reincident i rellevant en elles. D'aquest estudi se n'observa una llarga llista de referències pretèrites i influències més properes que contextualitzen clarament la seva obra dins l'evolució i la història de l'arquitectura des dels seus orígens fins a l'actualitat. No en va, en la seva darrera i única publicació propia, Capolavori (2007) -exemplarment prologada pel professor Carles Martí- Vacchini d'alguna manera ens mostra la clau de volta de la seva arquitectura, abraçant des d'obres mestres de Mies van der Rohe, passant per exemples característics del món islàmic, l'arquitectura monumental mesoamericana o el Parthenon, per acabar establint l'origen de l'arquitectura a Stonehenge, hereu del primer dolmen, del trílit. Més que qualificar la seva obra com a clàssica, amb tot el que implica aquest arriscat i atzarós terme, l'obra de Vacchini supera aquesta bipolaritat clàssico-moderna, essent en aquest sentit conclusiu un dels seus molts aforismes deixats escrits que diu: "demostrar que el modern de qualitat és clàssic, atemporal". De l'anàlisi exhaustiu de les obres seleccionades se n'aprèn que més enllà d'elles, dels purs objectes construïts. no hi ha cap problèma en enfrontar en una mateixa pàgina de l'estudi obres tan dispars com Stonehenge amb la Neue Nationalgalerie de Mies van der Rohe, o les cases tunisianes de Ksar-Haddada amb el Kimbell Art Museum de Kahn, tot i que les separin mars, mil·lennis, civilitzacions o significacions. L'obra de Vacchini, per tant, es situa dins un núvol de referents, contrastats tots ells pel pas del temps, dels quals directament en beu l'essència. Tot aquest joc temporal acaba demostrant que la dimensió lineal del temps no és la més important, no és transcendent, sinó que només és bàsic i fonamental tenir present que en la globalitat de l'exercici arquitectònic hi ha d'haver implícit l'estudi conjunt i inseparable d'aquest gran núvol cultural de només uns milers d'anys d' història. Formem part del passat per construir el present, i fer-ne tabula rasa es pot considerar una impertinència que no pot dur cap enlloc. lmpregnant-se de milers d'anys d'arquitectura, arrelant en aquest substrat ocult a les mirades passatgeres, bevent de les fonts del passat, l'obra de Vacchini aconsegueix deixar rastre, pòsit. Aconsegueix efectivament l'atemporalitat en les seves obres, és a dir, la transcendència al pas del temps. Un domini exquisit de la quarta dimensió, la dimensió temporal. Aconsegueix que no ell sinó les seves obres esdevinguin nous capolavori. Justament, en una época on es fan brillar les arquitectures icòniques, parlants,mutants, propagandístiques, és quan més impressió generen les humils construccions vacchinianes, projectades des del silenci, sobre les que no hi ha cap motiu de repulsa o contradicció, veritats absolutes del fet constructiu primer, despullades d'estils i llenguatges concrets, perfectes silencis construïts.

Esta tesis pretende analizar en profundidad la última obra del arquitecto ticinés Livio Vacchini (1933-2007) para llegar a poder concluir que lo que le permite ser diferente y cautivadora radica en el carácter atemporal del que está impregnada. Una atemporalidad debida a la suma de varios vectores como la síntesis, la monumentalidad, la afuncionalidad, la acontextualidad, la representatividad de la estructura, el rito,... Atrae la idea que la arquitectura se proponga controlar el tiempo –cas i nunca s e propone como objetivo- más allá de sólo controlar el espacio –cas i s iempre es el objetivo. A tal efecto se toman cuatro de sus últimas obras: Casa a Costa (1987-93), Posta de Locarno (1988-95), Palestra de Losone (1990-97) y Ferriera de Locarno (2000-03) para hacerlas pasar primero por el tamiz de las antiguas leyes de composición tripartita clásica (base, desarrollo y remate) observando el reduccionismo y la síntesis presente en ellas, para finalmente entretejer, a modo de urdimbre a la trama, aspectos conceptuales varios reconocidos de modo reincidente y relevante en ellas. En este estudio se observa una larga lista de referencias pretéritas e influencias más cercanas que contextualizan claramente su obra dentro de la evolución y la historia de la arquitectura desde sus orígenes hasta la actualidad. No en vano, en su última y única publicación propia, Capolavori (2007) –ejemplarm ente prologada por el profesor Carles Martí- Vacchini de alguna forma nos muestra la clave de su arquitectura, abrazando desde obras maestras de Mies van der Rohe, pasando por ejemplos característicos del mundo islámico, la arquitectura monumental mesoamericana o el Parthenon, para terminar estableciendo el origen de la arquitectura en Stonehenge, heredero del primer dolmen, del trilito. Más que cualificar su obra como clásica, con todo lo que implica este arriesgado y azaroso término, la obra de Vacchini supera esta bipolaridad clásico-moderna, siendo en este sentido concluyente uno de sus muchos aforismos escritos que dice: “demos trar que lo moderno de cualidad es clás ico, atemporal”. Del análisis exhaustivo de las obras seleccionadas se aprende que más allá de ellas, de los puros objetos construidos, no hay ningún problema en afrontar en una misma página del estudio obras tan dispares como Stonehenge con la Neue Nationalgalerie de Mies van der Rohe, o las casas tunecinas de Ksar-Haddada con el Kimbell Art Museum de Kahn, aunque les separen mares, milenios, civilizaciones y significaciones. La obra de Vacchini, por tanto, se sitúa dentro de una nube de referentes, contrastados todos ellos por el paso del tiempo, de los cuales directamente bebe su esencia. Todo este juego temporal demuestra que la dimensión lineal del tiempo no es la más importante, no es trascendente, sino que sólo es básico y fundamental tener presente que en la globalidad del ejercicio arquitectónico tiene que estar implícito el estudio inseparable de esta gran nube cultural de sólo miles de años de historia. Formamos parte del pasado para construir el presente, y hacer tabula rasa se puede considerar una impertinencia que no lleva a ningún lugar. Impregnándose de miles de años de arquitectura, enraizándose en este sustrato oculto a las miradas pasajeras, bebiendo de las fuentes del pasado, la obra de Vacchini logra dejar rastro, poso. Consigue efectivamente la atemporalidad en sus obras, es decir, la trascendencia al paso del tiempo. Un dominio exquisito de la cuarta dimensión, la dimensión temporal. Consigue que no él sino sus obras se conviertan en nuevos capolavori. Justamente, en una época donde se hacen brillar las arquitecturas icónicas, hablantes, mutantes, propagandísticas, es cuando mayor impresión generan las humildes construcciones vacchinianas, proyectadas desde el silencio, sobre las cuales no existe ningún motivo de repulsa o contradicción, verdades absolutas del hecho constructivo primero, despojadas de estilos y lenguajes concretos, perfectos silencios construidos