Actituds, transmissió i usos lingüístics dels tàtars de Crimea

Abstract

El poble tàtar de Crimea va patir una deportació l’any 1944 i va viure a l’exili fins a l’esfondrament de la Unió Soviètica. El cas d’una llengua que s’hagi esvaït del territori històric i no hi hagi tornat fins al cap de mig segle com a llengua minoritzada és únic a Europa i no se’n documenta cap de semblant a banda de l’hebreu, amb la gran diferència que l’hebreu es va reimplantar al seu territori històric com a llengua estatal dominant.

Aquest treball aborda la transmissió lingüística intergeneracional del tàtar de Crimea. Per mitjà d’un estudi quantitatiu amb 572 enquestes sociolingüístiques recollides a Crimea la primavera de 2011 i de la pròpia observació de la realitat crimeana, l’estudi analitza els usos lingüístics, les actituds i la dimensió identitària dels tàtars per avaluar-ne el grau d’interrupció de la transmissió lingüística. L’absència de dades demolingüístiques fiables per al tàtar de Crimea i per a bona part de les llengües mitjanes i petites de l’espai postsoviètic fa que resulti imprescindible recórrer a dades quantitatives i qualitatives pròpies si es vol avaluar el grau de substitució lingüística en una zona concreta.

A banda d’això, les dades dels censos oficials i de les principals obres de referència en matèria demolingüística presenten un biaix molt marcat que deriva d’una greu confusió terminològica que s’arrossega des de mitjan s. XIX: la interpretació del terme rodnoi iazik (llengua nativa). El fet que aquest concepte s’entengui habitualment en l’àmbit postsoviètic com a llengua materna, amb tots els equívocs que planteja aquest terme, fa que no se sàpiga mai si es fa referència a la llengua inicial, la llengua habitual o la llengua en què es té més competència.

Vistes les dades de què disposem i, sobretot, després de confrontar les respostes a la pregunta sobre rodnoi iazik amb les respostes sobre llengua inicial i usos, creiem que la interpretació correcta del concepte és llengua d’identificació. D’aquesta manera, doncs, les dades demolingüístiques de l’espai postsoviètic queden invalidades i cal trobar una nova manera de comptar parlants, sigui quin sigui el concepte de parlant que tinguem al cap.

El tàtar de Crimea, doncs, compta amb molts menys parlants dels que se li suposen i se li atribueixen generalment. A banda d’això, una bona part dels parlants joves i urbans mostren un grau elevat de russificació i fan un ús molt restringit del tàtar. Això és així fins i tot en l’àmbit de les escoles nacionals dels tàtars de Crimea, les úniques que teòricament imparteixen l’ensenyament en tàtar.

Aquest treball aborda una qüestió que s’havia plantejat en alguns àmbits però que mai no s’havia atacat de manera directa i amb dades empíriques. Confronta les dades declarades de rodnoi iazik amb les dades declarades de llengua inicial i ho completa amb dades d’usos i actituds. Per tant, aconsegueix un quadre prou complet que permet avaluar la situació de la llengua. El fet que els informants vagin dels 12 als 62 anys també dóna una bona perspectiva generacional a l’estudi.

Finalment, el treball també planteja la necessitat de casar les dades observades, com a expressió d’una mirada experta i externa, amb les dades declarades, com a manifestació de les percepcions internes de la població que és objecte d’estudi.

The Crimean Tatar people was deported en masse to Central Asia in 1944 and lived in the exile until the collapse of the Soviet Union. There is no other case of a language reintroduced as a minority language after fifty years of absence in its historical territory. This study addresses the intergenerational transmission of the Crimean Tatar language on the basis of the data obtained from a survey (N=572) taken in 2011 amongst the students of 10 out of 15 Crimean Tatar national schools and their relatives, as well as at the light of the first-hand field observation. Despite the language is seldom or never spoken amongst the youngest generations, specially in urban areas, it’s still the main identification element of the Crimean Tatar people. The study also insists on a terminological problem: the misunderstanding of rodnoy yazyk. A legacy from the Soviet times that all across the post-Soviet space is understood either as the language of the speaker’s nationality (a sort of heritage language), or as the first language spoken, or even as the language one commands best. In the case of the Crimean Tatars, rodnoy yazyk is usually understood as the language of one’s nationality. Language has become the main element of the Crimean Tatar identity, even when the vast majority of the Crimean Tatars uses Russian as the main language for everyday communication, sometimes has a limited command of the Crimean Tatar language and has generally adopted Russian even in at-home private interactions with parents and siblings. The Crimean Tatars seem to be in a relatively advanced stage of language shift towards Russian, although the perception they have is that there are doing their best to reverse this shift and maintain their Turkic language.