La Historiografia de l’Art a Catalunya durant el segle XIX: Fonaments teòrics i canvis metodològics

Abstract

Aquesta tesi doctoral analitza els fonaments teòrics i els canvis metodològics que va experimentar la historiografia de l’art catalana durant el segle XIX. L’objectiu que s’ha perseguit ha estat el de comprendre i raonar la base teòrica i metodològica de la historiografia artística, de manera que l’interès no ha recaigut en les troballes o les dades aportades per la historiografia, sinó que en la descripció de la ideologia artística o filosòfica que explica els canvis metodològics ocorreguts durant el període comprès en aquest estudi.

Una de les principals conclusions a les quals hem arribat és la de trobar en Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810 – Barcelona, 1883) el punt clau en el desenvolupament de la historiografia de l’art a Catalunya. La base del seu pensament historiogràfic és la hibridació entre idealisme i positivisme. Idealisme en la concepció de la naturalesa de l’art; positivisme en el relat historiogràfic, extret de les premisses dels arqueòlegs francesos. Idealisme en l’estructura de la matèria d’estudi; positivisme en l’interès per les circumstàncies materials i pels canvis formals del desenvolupament estilístic. Es deu a Milà el canvi d’interpretació dels monuments entre el primer i el segon volum de Catalunya als Recuerdos y Bellezas de España, obra de Pau Piferrer (Barcelona, 1818 – 1848). L’abandonament de certes teories de tall literari i l’aplicació de coneixements arqueològics combinada amb l’imaginari natzarè revelen una nova perspectiva, sens dubte provinent de Milà, que serà instituïda a la càtedra de «Teoria i Història de les Belles Arts» durant bona part del segle XIX gràcies al mateix Milà i a José de Manjarrés (Barcelona, 1816 – 1880), qui materialitzarà la proposta milaniana en diverses obres i en les seves classes a l’Acadèmia de Belles Arts. També perviu aquest sistema en les classes de Francesc Miquel i Badia (Barcelona 1840 - 1899) i en les de l’arquitecte Elies Rogent (Barcelona,1821 – 1897).

D’altra banda, Udo Kultermann parla de la «historia del arte del realismo» fonamentant- se en una nova prespectiva historiogràfica més desapassionada i nascuda de les concepcions de John Ruskin, Hippolyte Taine, Anton Springer, Gottfried Semper, Eugène Viollet-le-Duc, etc. A Catalunya, hem vist com a partir dels anys seixanta alguns d’aquests noms influenciaven els nostres autors i com aquest canvi de perspectiva teòrica es donava en la historiografia artística, de manera que no sembla forassenyat parlar, també a Catalunya, d’una història de l’art del realisme per fer notar així els canvis metodològics que van tenir lloc en el període al qual ens referim. Perquè efectivament, la concepció de la història, especialment la de l’art, com a reconstitució o matèria útil per a l’art del present, la perseverança en descobrir la les particularitats contextuals a partir de les obres d’art que defensava Taine i en part Semper apareixen en Fontanals del Castillo i en Domènech i Montaner. Tanmateix, hem optat per l’etiqueta terminològica de

«segon positivisme» perquè tampoc podem dir que haguem observat que els fonaments teòrics de la historiografia de l’art d’aquest període provinguin enterament de la reflexió artística, sinó que en molts casos els podem rescatar d’anys anteriors.

The Historiography of Art in Catalonia during the nineteenth century. Theoretical basis and methodological changes.

The aim of this thesis is to understand the theoretical and methodological basis of the Catalan Historiography of Art during the nineteenth century, so the interest does not turn to the findings or data provided by historians, but to the description of its artistic or philosophical ideology, since it explains the methodological changes occurred during this period.

One of the main conclusions reached is the discovery of Pau Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1810 - Barcelona, 1883) as the key figure in the development of the Historiography of Art in Catalonia. The basis of his historiographical thinking consists of the hybridization of idealism and positivism. The changes in the interpretation of monuments between the first and the second volume of Catalonia in Recuerdos y Bellezas de España, by Pau Piferrer (Barcelona, 1818- 1848), are in large part due to Pau Milà i Fontanals. The abandonment of certain literary theories and the archaeological knowledge, combined with the Nazarene imaginary, reveal a new perspective, certainly coming from Milà, which will be instituted in the chair of Theory and History of Fine Arts during an extended period of the nineteenth century thanks, not only to Milà, but also to José de Manjarrés (Barcelona, 1816-1880) and Francesc Miquel i Badia (Barcelona 1840 - 1899).

Moreover, a new theoretical change linked to Realism in the Catalan Historiography of Art since the 1860s has been observed. We have chosen to name it "Second Positivism", since we cannot assert that the theoretical basis of Historiography of Art from this period comes entirely from the Theory of Art of Realism.