El problema de la substància en el Système Nouveau de Leibniz

Abstract

L’objectiu principal d’aquesta tesi és omplir un buit existent en l’àmbit de la investigació leibniziana pel que fa a l’estudi del Système nouveau i posar de manifest la rellevància que té aquest opuscle de 1695 en el conjunt de l’obra de Leibniz. En concret, pretén demostrar que el Système nouveau constitueix una exposició fonamental i indispensable de la teoria leibniziana de la substància i, en conseqüència, una peça clau del sistema filosòfic del pensador alemany. A partir d’una exhaustiva exegesi del text, la investigació posa de manifest que l’obra és el resultat d’una curosa estratègia expositiva per part de Leibniz i n’intenta aclarir el laberint d’intencions i conceptes. Per aquest camí, observa que el filòsof, de manera succinta, però implacable, teixeix una teoria de la substància amb la qual -a través del diàleg més o menys encobert amb filòsofs i filosofies- pretén vèncer els errors que observa en les metafísiques anteriors. Així, va ordenant les nocions tàcticament sota la forma d’una hipòtesi explicativa que finalment esdevé una demostració i acaba vertebrant els principis d’un sistema. Tot plegat, amb un objectiu darrer: fer una presentació sintètica, però màximament precisa, contrastada i convincent de la seva concepció de la substància davant la intel·lectualitat francesa de l’època. L’estudi, per mitjà d’una dilucidació detallada del complex entramat conceptual que presenta el Système nouveau, palesa i descriu les singularitats essencials de la teoria de la substància que conté aquest breu tractat. D’aquesta manera, evidencia que Leibniz, hi presenta la filosofia de la substància com l’única solució a les dificultats derivades de l’intricat problema metafísic de la unitat i el ser o laberint del continu, i que, amb aquest fi, la desenvolupa esglaonadament partint d’una teoria de la substància simple, passant per una concepció de la substància composta i acabant en la hipòtesi dels acords o harmonia preestablerta, amb la qual lliga tots els principis anteriors en la unitat d’un sistema. La investigació també desvela una evolució important entre la filosofia de la substància exposada en el Discours de Métaphysique i la que descriu en aquest opuscle de 1695, que està condicionada per l’intercanvi epistolar del filòsof amb Antoine Arnauld i els avenços que havia fet en el terreny de la dinàmica; a més, destaca la precisió conceptual que assoleix la teoria gràcies al marcat caràcter dialèctic de l’obra, el qual sotmet el pensament leibnizià a un debat continu amb la filosofia escolàstica, el mecanicisme modern i l’ocasionalisme. En darrer terme, la tesi posa de manifest que el Système nouveau desplega una versió demostrativa de la teoria de la substància i dels acords, seguint els paràmetres lògics del propi filòsof, i assenyala que, en aquesta obra, la hipòtesi de l’harmonia preestablerta sofreix una modificació epistemològica rellevant: passa de ser presentada com “una hipòtesi” a ser-ho com “un sistema metafísic”, que alhora en fonamenta un de físic. Tota aquesta tasca d’interpretació i aclariment comporta unes complexes anàlisis que, sovint, s’escapen del text del Système nouveau i cerquen sentit en altres escrits de l’autor, sobretot en el Discours de Métaphysique, la correspondència amb Arnauld i els textos de dinàmica. El resultat d’aquest procés suposa l’establiment d’un ample teixit de relacions conceptuals entre l’opuscle de 1695 i un extens conjunt d’obres leibnizianes, així com un esforç de precisar i arriscar interpretacions sobre determinats aspectes essencials de la filosofia del pensador. Finalment, l’estudi porta a concloure que el Système nouveau és la primera síntesi del sistema filosòfic leibnizià en la seva versió més madura i, com a conseqüència, constitueix l’obra essencial per poder-lo analitzar genèticament i en termes d’evolució.

El objetivo principal de esta tesis es llenar un vacío existente en el ámbito de la investigación leibniziana en cuanto al estudio del Système nouveau y poner de manifiesto la relevancia que tiene este opúsculo de 1695 en el conjunto de la obra filosófica de Leibniz. En concreto, pretende demostrar que el Système nouveau constituye una exposición fundamental e indispensable de la teoría leibniziana de la sustancia y, en consecuencia, una pieza clave del sistema filosófico del pensador alemán. A partir de una exhaustiva exégesis del texto, la investigación pone de manifiesto que la obra es el resultado de una cuidadosa estrategia expositiva por parte de Leibniz e intenta esclarecer el laberinto de intenciones y conceptos que contiene. Por este camino, observa que el filósofo, de manera sucinta, pero implacable, teje una teoría de la sustancia con la cual -a través del diálogo más o menos encubierto con filósofos y filosofías- pretende vencer los errores que observa en las metafísicas anteriores. Así, va ordenando tácticamente las nociones bajo la forma de una hipótesis explicativa que concluye finalmente en una demostración y acaba vertebrando los principios de un sistema. Todo ello, con un último objetivo: realizar una presentación sintética, pero máximamente precisa, contrastada y convincente de su concepción de la sustancia ante la intelectualidad francesa de la época. El estudio, mediante una clarificación detallada del complejo entramado conceptual que presenta el Système nouveau, pone de relieve y describe las singularidades esenciales de la teoría metafísica que contiene este pequeño tratado. De este modo, hace patente que Leibniz expone su filosofía de la sustancia como la única solución a las dificultades derivadas del intricado problema metafísico de la unidad y el ser o laberinto del continuo, y con este fin la desarrolla gradualmente partiendo de una teoría de la sustancia simple, pasando por una concepción de la sustancia compuesta y acabando en la hipótesis de los acuerdos o armonía preestablecida, con la cual vincula todos los principios anteriores en la unidad de un sistema. La investigación también desvela una importante evolución entre la filosofía de la sustancia expuesta en el Discours de Métaphysique y la que describe en este opúsculo de 1695, que està condicionada por el intercambio epistolar con Antoine Arnauld y los adelantos que había hecho el filósofo en el campo de la dinámica; además, destaca la precisión conceptual que logra la teoría gracias al carácter dialéctico de la obra, que somete el pensamiento leibniziano a un debate continuo con la filosofía escolástica, el mecanicismo moderno y el ocasionalismo. En último término, la tesis pone de manifiesto que el Système nouveau despliega una versión demostrativa de la teoría de la sustancia y de la armonía preestablecida, siguiendo los parámetros lógicos del propio filósofo, y señala que la hipótesis de los acuerdos, en esta obra, sufre una modificación epistemológica relevante: pasa de ser presentada como una hipótesis a serlo como un sistema metafísico, que a su vez fundamenta un sistema físico. Toda esta tarea de interpretación y elucidación comporta unos complejos análisis que, a menudo, se escapan de los límites del Système nouveau y buscan sentido en otros escritos del autor, sobre todo en el Discours de Métaphysique, la correspondencia con Arnauld y los textos de dinámica. El resultado de este proceso supone el establecimiento de un amplio tejido de relaciones conceptuales entre el opúsculo de 1695 y un extenso conjunto de obras leibnizianas, así como un esfuerzo de precisar y arriesgar interpretaciones sobre determinados aspectos esenciales de la filosofía del pensador alemán. Finalmente, el estudio concluye que el Système nouveau es la primera síntesis del sistema filosófico leibniziano en su versión más madura y, como consecuencia, constituye la obra esencial para poderlo analizar genéticamente y en términos de evolución.

The main aim of this thesis is to fill a gap in the field of Leibnizian research regarding the study of the Système nouveau and to show the relevance of this booklet dated from 1695 to the rest of Leibniz’s work. The specific target is to demonstrate that the Système nouveau constitutes a fundamental and indispensable display of the Leibnizian theory of substances and is consequently a key piece of the German thinker’s philosophical work. Through an exhaustive exegesis of the text, the research shows that the work is the result of a careful strategy of presentation by Leibniz and attempts to clarify the labyrinth of intentions and concepts. That way, it shows that the philosopher, succinctly but implacably, weaves a theory of substances with which –through more or less covert dialogue with philosophers and philosophies- he aims to overcome the errors he observes in earlier metaphysics. Thus, he organises the notions tactically under the form of an explanatory hypothesis that finally becomes a display and ends up structuring the principles of a system. All together, this has a final objective: to make a synthetic presentation, but one that is as accurate, proven and compelling as possible, of his conception of substance to the French intelligentsia of the time. Through a detailed elucidation of the complex conceptual framework that the Système nouveau presents, the study reveals and describes the essential singularities of the theory of substances that this brief treatise contains. This way, it shows that Leibniz presents the philosophy of substances as the only solution to the difficulties derived from the intricate metaphysical problem of the unit and the being or labyrinth of the continuous, and, to this end, he develops it in stages, starting with a simple theory of substances, passing through a conception of the compound substance and ending in the hypothesis of the agreements or pre-established harmony, with which he links it all to the anterior principles of the unity of a system. The research also reveals an important evolution between the philosophy of substances presented in the Discours de Métaphysique and the one he describes in this 1695 booklet, which is conditioned by the epistolary exchange of the philosopher with Antoine Arnauld and the advances he had made in the field of dynamics. Moreover, what stands out is the conceptual precision that the theory reaches thanks to the marked dialectic character of the work, which submits Leibnizian thought to an ongoing debate with scholastic philosophy, modern mechanicism and occasionalism. Lastly, the thesis shows that the Système nouveau deploys a demonstrative version of the theory of substances and the agreements, following the philosopher’s own logical parameters, and indicates that, in this work, the hypothesis of pre-established harmony undergoes a relevant epistemological modification: it goes from being presented as “a hypothesis” to become “a metaphysical system”, which in turn is based on a physical one. All this work of interpretation and clarification leads to a complex analysis that often goes beyond the text of the Système nouveau and seeks sense in other writings by the author, especially the Discours de Métaphysique, the correspondence with Arnauld and the texts on dynamics. The result of this process supposes the establishment of a wide network of conceptual relations between the booklet of 1695 and an extensive set of Leibnizian works, as well as an effort to define and risk interpretations about certain essential aspects of the his philosophy. Finally, the study leads to the conclusion that the Système nouveau is the first synthesis of the Leibnizian philosophical system in its more mature version and, as a consequence, constitutes the essential work to enable it to be analysed genetically and in terms of evolution.