dc.description.abstract
Un dels més reeixits descobriments nascut a les acaballes del segle XIX, el cinema, marcà definitivament la societat aportant noves formes de comunicació i de relació social. Aquest nou art esdevindria no sols una font de distracció i coneixement sinó que, com qualsevol producció artística de l’ésser humà, deixaria una empremta que amb el temps mostraria la seva magnitud com objecte patrimonial.
Néta i filla de músics vaig aprendre a estimar la música, sense distinció. Per aquest motiu, lamentava el rebuig vers el conjunt d’un gènere centenari, la sarsuela, que tants esforços i lluita va comportar als seus autors, músics tan lloables com els que més, músics que s’hagueren de sentir-se titllats en to despectiu de “sarsueleros”. Hom pot comprovar que hi ha música de sarsuela de tan bona qualitat com la de les òperes; hi ha arguments de sarsuela absolutament refusables o excel·lents, com també n’hi ha d’òperes. Per aquests motius, el meu objectiu bàsic va ser l’intent de dignificar el gènere, reivindicar-lo com a espectacle popular, transformat i manipulat segons arbitri del poder dominant, com intentaré demostrar al llarg de la meva exposició.
Per què una societat que encara avui conserva aspectes que provenen de l’assimilació interna generada a través de molts anys rebutjava aquest espectacle? Per què aquest sentiment que la música feta a l’estranger és millor? Quins havien estat els mecanismes que havien arribat a generar en el subconscient col·lectiu aquesta afirmació?
Pel que fa al cinema, l’enorme interès desvetllat vers aquest camp d’investigació, de la que aquesta Facultat és un exemple, iniciat pel Dr. Miquel Porter i admirablement seguit per un important nombre de distingits professors i professores, alumnes ensems del doctor Porter, es presentava més planera. Però el problema es presentà en el moment en què vaig voler aprofondir a l’apartat de les sarsueles cinematogràfiques: en primer lloc –apart d’algun estudi posterior sobre una obra concreta – a la majoria de llibres d’història del cinema espanyol se solventava l’apartat dedicat a les sarsueles amb unes quantes línies. Hi havia una confusió enorme en relació a algunes obres que eren sarsueles, tipificades com a sainets, comèdies, musicals... Algunes d’elles, que provenien de sarsueles, ni tan sols hi figurava aquest origen. De moltes obres hi havia poques dades, només el títol i l’any de rodatge o estrena, amb unes línies sobre el contingut, però la majoria de vegades, res... En resum: la sarsuela hi era de pas.
Vist l’estat de la qüestió, calia emprendre la tasca en vàries vessants: la investigació de la sarsuela en si, dels seus orígens i producció, i dels films que es feren d’elles, amb els mateixos objectius i la interrelació entre ambdós gèneres populars.
La primera part de la investigació, la recerca dels llibrets originals, suposà una gran inversió de temps, donada la dispersió dels materials. Per a la segona part, calia cercar les realitzacions cinematogràfiques que es feren de les sarsueles, buscant-les a diverses filmoteques de l’Estat espanyol, feina gens fàcil, o cercar-les en col·leccions del mercat. La realitat fou molt colpidora: les obres dels primers anys del cinema s’havien perdut en la seva immensa majoria, ja no existien. Segons les dades que es donen a totes les estadístiques del cinema espanyol, de la primera etapa, corresponent al cinema primitiu, s’ha perdut prop del 98 % de la producció, dades susceptibles de desencoratjar vers l’obtenció d’una recerca acurada. Era necessari, doncs, fer un cens del que quedava a les filmoteques de l’Estat espanyol. Va ser enviada la demanda d’informació a totes elles i a les distribuïdores de cinema.
Conseqüència d’aquesta tesi ha estat l’estudi de totes les productores i directors que es dedicaren a filmar sarsueles a l’Estat espanyol, així com també a l’estranger. La tesi albira proporcionar una relació de la gran quantitat de films que les productores dedicaren a aquest camp, analitzar les sarsueles produïdes, quina fou la versió escollida per a la seva versió cinematogràfica i esclarir els films que són en realitat sarsueles, no comèdies, ni sainets, ni musicals, qualificatius genèrics emprats habitualment a les filmografies de cinema espanyol.
Una altra aportació de la tesi pretén destacar la primordial importància del teatre líric en la primera etapa del cinema primitiu espanyol deixant palès quines són les favorables interrelacions de dos gèneres populars, amb recursos a l’hora tan diversos, com són el teatre líric i el cinema que, no cal oblidar-ho, en els seus orígens no tenia so imprès al suport i per tant, depenia del so afegit, en directe o enregistrat.
en_US
