La obligación de información sobre activos en el extranjero

Abstract

Es bien conocido que muchos ciudadanos mantienen patrimonio oculto en el exterior de las fronteras de sus países de residencia. Por tal motivo, los mecanismos para la obtención de información tributaria de los contribuyentes se han convertido en uno de los instrumentos más útiles para las agencias tributarias de todo el orbe.

Para atajar ese foco de defraudación, la tendencia actual en el ámbito internacional gira en torno a implementar mecanismos de interrelación fluida de información entre países, de forma automatizada y multilateral.

Asimismo, diversos países han establecido mecanismos coercitivos de información internos, basados en la ampliación del plazo de prescripción de deudas tributarias, el establecimiento de deberes informativos sistematizados y fuertes sanciones por su incumplimiento.

Dentro de esa tendencia, debe situarse la obligación de información específica para bienes y derechos en el extranjero que aparece en la Ley 7/2012, de intensificación en la lucha contra el fraude.

Sin embargo, a pesar de la teórica legitimidad de una medida de ese tipo, la normativa española surge a rebufo de un proceso de regularización tributaria especial –léase, amnistía fiscal-, que nace con el sedicente objetivo de atraer a un mayor número de contribuyentes a satisfacer un peaje fiscal liviano para ponerse al día con el fisco.

No es el objetivo del presente trabajo efectuar una crítica, ni técnica ni sociopolítica, de la declaración tributaria especial –DTE- del año 2012, que vio la luz en un momento especialmente delicado para las finanzas públicas españolas, con un presupuesto público necesitado, la prima de riesgo en máximos históricos, las entidades financieras al borde de la quiebra y la población atravesando una gravísima crisis económica fruto de una burbuja inmobiliaria y financiera que nadie supo atajar.

Eso sí, el estudio que se efectuará en las siguientes páginas de la normativa antifraude no debe olvidar el condicionante que supuso ese momento histórico de nuestra Nación, pues a la hora de establecer el nuevo régimen informativo sobre patrimonio en el exterior, se acompañó del régimen sancionador más lacerante que se pueda uno imaginar, con el pretendido objetivo de que el que no fuera a esa regularización especial se quedara en tierra de nadie, en una situación de latencia tributaria eterna que atenta contra la seguridad jurídica que debe patrocinar todo Estado de Derecho.

Puede considerarse lícito que el Estado haga todo lo posible para evitar el fraude, y hasta puede llegar a entenderse que se establezcan medidas muy agresivas frente al defraudador conspicuo. Ahora bien, esos mecanismos deben ser proporcionados respecto a los fines perseguidos y, además, deben tener la virtud de no afectar los derechos de contribuyentes que en ningún caso han tenido una voluntad fraudulenta.

Esos dos óbices son, precisamente, los que se denuncian en este trabajo, mediante un estudio de las deficiencias técnicas de la obligación de información de bienes y derechos en el extranjero del año 2012, vista desde una perspectiva constitucional, comunitaria e internacional, proponiendo una serie de medidas legislativas para su adecuación a un marco jurídico que sea respetuoso con los derechos del contribuyente.

It is known that many citizens retain hidden assets abroad. Therefore, the mechanisms for obtaining accurate tax information has become one of the most useful tools for tax agencies around the world.

In order to stop this fraudulent activity, the current international trend revolves around implementing fluid mechanisms to exchange information between countries, in an automatic and multilateral way.

Several countries have also established internal enforcement mechanisms of information, based on the extension to the limitation period of tax debts, the establishment of systematized information duties and heavy penalties for noncompliance.

Within this trend, Spanish legislation created a new law –nº 7/2012, to intensify the fight against fraud– which established a specific obligation for information of assets abroad.

However, despite the theoretical legitimacy of such a measure, the Spanish legislation came about from a process of special tax adjustment –i.e., fiscal amnesty-, which was created with the objective of attracting greater number of taxpayers to satisfy a light tax which would be in line with the IRS.

It is not the aim of this study criticize this process of amnesty, either technically or sociopolitically, which arose in a particularly critical moment for Spanish public finance, with a public budget needed, the risk premiums at a record high, financial institutions on the brink of brankruptcy and the population going through a serious economic crisis caused when the real estate bubble burst.

Nevertheless, we must not forget the determining factor that led to this historic moment for our nation, because when the new information regime on assets abroad was established, it also included much tougher sanctions than ever before, with the objective that those who didn´t comply with the regime would be in a tax no-man land. It could be considered lawful for the State to make every effort to prevent fraud, and even the aggressive measures against the conspicuous fraudster are understandable. However, these mechanisms should be proportional to the end result and also should not affect the rights of contributors.

These two objections are the ones criticized in this paper, through a study of the technical shortcomings of the obligation of information of assets abroad established in 2012, seen from a constitutional, European and international perspective, proposing a series of legislative measures for their suitability within a legal framework that is respectful to taxpayer rights.

Es ben conegut que molts ciutadans mantenen patrimoni ocult a l´exterior de les fronteres dels seus països de residència. Per tal motiu, els mecanismes per a l’obtenció de informació tributària dels contribuents s´han convertit en un dels instruments més útils per a les agències tributàries de tot el món.

Per aturar aquest focus de frau, la tendència actual en l´àmbit internacional gira en torn a la implementació de mecanismes d´interrelació fluida d´informació entre països, de forma automatitzada i multilateral.

Així mateix, diversos països han establert mecanismes coercitius d´informació interns, fonamentats en l´ampliació del termini de prescripció de deutes tributaris, l´establiment de deures informatius sistematitzats i fortes sancions pel seu incompliment. Dins d´aquesta tendència, hem de situar l´obligació d´informació específica per a béns i drets a l´estranger que surt de la llei 7/2012, d´intensificació en la lluita front el frau fiscal.

No obstant la teòrica legitimitat d´una mesura com aquesta, la normativa espanyola surt després d´un procés de regularització tributària especial –o amnistia fiscal- que neix amb el pretès objectiu d´atraure a un major número de contribuents a satisfer un peatge fiscal lleuger per posar-se al dia amb hisenda.

No és objectiu d´aquest treball fer una crítica, ni tècnica ni sociopolítica, de la declaració tributària especial –DTE- de l´any 2012, que va néixer en un moment especialment delicat per a les finances públiques nacionals, amb un pressupost públic necessitat, la prima de risc en màxims històrics, les entitats financeres a punt de caure en fallida i la població en una greu crisi econòmica, fruit d’una bombolla immobiliària i financera que ningú va saber veure ni aturar.

Això sí, l´estudi que s´efectuarà a les properes pàgines de la normativa antifrau no ha d´oblidar el condicionant que va suposar aquell moment històric de la nostra Nació, doncs a l´hora d´establir el nou règim informatiu sobre patrimoni a l´exterior, es va acompanyar d´un règim sancionador molt punyent, amb la pretensió de que el que no anés a la regularització especial es quedés a terra de ningú, en una situació de latència tributària eterna que atempta contra la seguretat jurídica que ha de patrocinar tot Estat de Dret.

Pot considerar-se lícit que l´Estat faci tot el que pugui per evitar el frau, i fins i tot pot arribar a entendre´s que s´estableixin mesures molt agressives davant el defraudador conspicu. Ara bé, aquests mecanismes han de ser proporcionats respecte dels fins perseguits i, a més, han de tenir la virtut de no afectar els drets dels contribuents que en cap cas han tingut una voluntat de frau.

Aquestes dues objeccions són les que denunciem a aquest treball, mitjançant un estudi de les deficiències tècniques de l´obligació d´informació de béns i drets a l´estranger del 2012, estudiada des d´una perspectiva constitucional, comunitària i internacional, proposant-hi una sèrie de mesures legislatives per a la seva adequació a un marc jurídic que sia respectuós amb els drets del contribuents.