Cursant Concerta. Una aproximació etnogràfica a nens, adolescents i joves diagnosticats de TDAH

Abstract

La diagnosi de TDAH i la medicació amb metilfenidat o atomoxetina, junt (o no) a reeducacions cognitivo-conductuals, ha esdevingut en les darreres dècades una solució habitual que els dispositius educatiu i sanitari han ofert als nens que es considera que no progressen a l’escola adequadament. Aquesta “solució” ha generat abundant debat i controvertida literatura des de la inclusió del TDAH als anys ’80 del segle passat als manuals diagnòstics psiquiàtrics de referència, especialment als EEUU, pioner en la medicalització d’aquest àmbit de la vida dels nens i les seves famílies. Mentre uns afirmen que es tracta d’una malaltia “inventada” d’altres defensen “l’evidència científica” de la seva ubicació cerebral i el pes de la genètica en la seva aparició.

A la present recerca pretenc explorar per mitjà del treball de camp etnogràfic el fenomen social del TDAH estudiant-lo a un context local format per dues unitats d’anàlisi: un Centre de Salut Mental infanto-juvenil (CSMIJ) i el meu propi centre de treball, un Institut d’Ensenyaments Secundaris (IES), ambdós ubicats a Barcelona.

La recerca l’he plantejat en dos temps, i des de dos angles diferents, reflectits a les dues parts de que consta l’etnografia. A la primera part i amb l’objectiu de copçar el fenomen del TDAH en conjunt, l’he considerat un “fet social total” i he utilitzat les nocions de “joc” i “institució” per a preguntar-me i descriure, tant al CSMIJ (capítol I) com a l’IES (capítol II) els processos de construcció i institucionalització de la nosologia mèdica TDAH i la seva administració a nens, adolescents i joves. A la segona part (capítol III) m’he apropat a l’experiència particular d’alguns nois que han estat, en algun moment de la seva vida, designats com a TDAH i medicats. He escoltat la seva veu i m’he preguntat què significa “esdevenir TDAH”, posant el focus en els processos de subjectivació, d’internalització, de la taxonomia biomèdica així com del que anomenarem “lògica del diagnòstic”.

La reflexió final gira entorn la configuració de la persona, de la identitat, d’aquests nens, adolescents i joves que han estat diagnosticats de TDAH i medicats, entenent aquesta identitat com una construcció en procés i en diàleg permanent, al frec del joc institucional i les particularitats biogràfiques individuals. Em pregunto si podem parlar d’identitats medicalitzades i, finalment, procuro explicar què significa per a mi, “cursar Concerta”, una expressió que, sobre el terreny, sentia plena de significat

A diagnosis of ADHD and treatment with methylphenidate (Ritalin) or atomoxetine (Strattera), combined with cognitive-behavioral therapies (though not always), has emerged in recent decades as the solution that education and health professionals customarily provide to children who are considered not to make adequate progress at school. This “solution” has generated intense debate and produced controversial literature ever since the 1980s when ADHD was included in clinical psychiatric diagnostic manuals, especially in the US, a pioneer in pathologizing this area of children’s and families’ lives. While some maintain that ADHD is an “invented” disease, others point to the “scientific evidence” of its location in the brain and the genetics involved in its presentation.

In this study, I aim to explore the social phenomenon of ADHD through ethnographic field- work, specifically by studying a local context comprised by two sites of analysis, both located in Barcelona: a Childhood & Juvenile Mental Health Center (CSMIJ, in Catalan) and my own workplace, a Secondary Education Institute, (IES, in Catalan).

I have planned the research to take place in two periods, from two different angles, reflected in the two parts that make up the ethnography. In the first part, in order to better grasp the phenomenon of ADHD in its totality, I approach it as a “global social fact,” using the concepts of “interplay” and “institution” to inquire and describe the processes of construction and institutionalization of the medical classification of ADHD and its management in children, adolescents and young adults at both the CSMIJ (Chapter 1) and the IES (Chapter 2). In the second part (Chapter 3), I approach the personal experience of certains youths who at some point in their lives have been diagnosed with ADHD and medicated. I have listened to their voices and considered what it means to “develop ADHD” by focusing on the processes of subjectivation and internalization of the biomedical taxonomy, as well as what I call the “logics of diagnosis.”

The final reflection centers on the configuration of the personhood and identity of these children, adolescents and young adults who have been diagnosed with ADHD and medicated. I understand “identity” as a construction-in-process and in constant dialogue, between institutional interplay[1] and individual biographical particularities. I venture to ask if we could be dealing with “medicalized identities,” and finally, I attempt to explain what the expression “cursant Concerta[2]” (one that I felt charged with meaning on the ground) means to me.