Les voltes de rajola doblada : construcció i seguretat estructural de les esglésies barroques catalanes

Abstract

La gran quantitat de monuments religiosos existents a Catalunya fa molt difícil mantenir en condicions aquest parc edificat, i sovint, les solucions proposades per a reparar danys o revertir el mal estat d’aquestes edificacions, són molt costoses. Això, sumat a la manca de capacitat pressupostària de les administracions i entitats religioses, fa que sigui impossible assumir-ne el cost i que, en conseqüència, no s’actuï i els monuments segueixin deteriorant-se. Això s’agreuja en el cas d’esglésies barroques, on l’ús de voltes i cúpules de rajola doblada és desconegut, així com la seva construcció i el comportament estructural. Aquest fet esdevé una amenaça per a la conservació d’aquestes voltes i per la integritat monumental dels temples, que es veuen sotmesos a demolicions innecessàries o a reparacions sobre dimensionades. Durant el segle XVIII a Catalunya es van construir una gran quantitat d’esglésies i es van reformar molts temples romànics i gòtics. A la zona de Lleida i Tarragona, fruit de la puixança de les poblacions dedicades a la producció i al comerç de l’aiguardent i de l’oli, es van erigir esglésies de dimensions monumentals, el disseny de les quals fins i tot s’exportà al Nou Món. Com va ser possible la construcció d’aquests temples construïts pel poble amb escassesa de mitjans, anomenats per alguns historiadors “Catedrals de l’oli” o “Catedrals del vi”? Com es construïen les esglésies barroques catalanes amb voltes de rajola doblada? Quins materials s’utilitzaven i quins tipus s’adoptaven? Perquè només a la zona de Lleida i Tarragona van aparèixer les esglésies de saló? Es podria afirmar que les esglésies catalanes del segle XVIII es construïen sempre amb voltes de rajola doblada? Quina geometria adoptaven els mestres de cases per construir aquestes voltes? Com s’encertien de la seguretat de les esveltes fulles que les conformen? La geometria era un factor que n’assegurava l’eficàcia? Com establien la forma i els gruixos “segurs” és gràcies a l’ús de les voltes de rajola doblada que es van construir temples rurals de dimensions monumentals. Com aconseguien els constructors que no disposaven de coneixements teòrics amplis bastir aquests edificis amb aquestes voltes? Com intuïen l’estabilitat de l’estructura? La seva experiència es basava en mètodes empírics o existien normes tàcites per al correcte disseny? Com dimensionaven adequadament els estreps per a suportar l’empenta? I els gruixos dels murs i dels pilars? Altres elements com la coberta podien ser part activa en l’estabilitat global? El tipus saló reportava avantatges respecte d’altres? Perquè adoptant el tipus saló s’assolien temples més grans? Com establien els mestres de cases com calia repartir els pesos per a aconseguir l’equilibri? El despreniment d’una rajola, o part del revestiment d’enguixat, compromet la seguretat dels temples? Fins a quin punt són preocupants les deformacions de les voltes i els desploms dels murs? Són segures les voltes de rajola doblada malgrat les deformacions? Els pilars i murs desplomats comprometen la seguretat de les voltes? Les esquerdes revelen un col·lapse imminent? Es poden determinar les causes que provoquen aquestes lesions i es poden revertir? És necessari, per a poder respondre aquestes qüestions, aprofundir en el coneixement sobre la construcció i el comportament estructural d’aquestes esglésies per tal d’avaluar adequadament la seva seguretat. Aquesta tesi vol aclarir com es construïen les esglésies del segle XVIII, quin és el seu comportament estructural i com s’aconseguia la seva estabilitat; mitjançant la revisió de textos històrics, la presa de dades de treball de camp, l’anàlisi d’estructures i l’estudi de les lesions.

The sheer number of religious monuments existing in Catalonia makes it difficult to maintain their well-kept condition, and often proposals to repair damage, or to reverse the poor condition of these buildings are very expensive. In addition, the scarcity of funding from Government bodies and religious entities results in such works being unviable for cost reasons, leaving those buildings in continuing to deteriorate. This situation becomes more severe for baroque churches, where the use of vaults and folded tiled domes (Catalan vaults and domes) is not understood, nor their construction methodology and structural behaviour. As a consequence, the conservation of these vaults and domes and the monumental integrity of the temples are endangered, and unnecessary demolitions or oversized repairs often take place. During the century XVIII in Catalonia, a large number of churches were built and several roman and gothic temples were refurbished. In the areas of Lleida and Tarragona, as a result of the rise of populations dedicated to the production and commerce of grappa (an alcoholic spirit) and oil, monumental churches were built, whose design was even exported to the New World. How was the construction of these temples (known by some historians as “Cathedrals of the oil” or “Cathedrals of the Wine” by their people, with such a lack of resources, possible? How were the baroque Catalan churches built with a tile vault? What was the material and construction methods chosen? Why was it that only in the area of Lleida and Tarragona these hall-type churches appeared? Could it be claimed that churches from XVIII century were always built with Catalan vaults? What type of geometry was adopted by master builders to build those vaults? How did they ensure the stability of the slender ribs which form those vaults? Did the geometry play a key role to ensure its effectiveness? How was the shape and thickness decided in a secure manner? Was the Catalan vault the enabler to build rural temples of monumental dimensions? How did the builders who did not have a wide technical knowledge cover temples with those vaults? How did they sense the stability of the structure? Was their experience based only on empirical methods, or were there also unspoken rules to ensure a good standard of design? How were the brackets adequately designed to absorb the thrust? And how were the thicknesses of the walls and pillars adequately designed? Did other elements, such as the roof, play a key role in the stability of the whole? Did the hall-type churches bring any advantages over the other types? Why did the use of hall-type methodology result in larger temples? How did master builders decide how to share the weights in order to guarantee the stability of the whole? Does the detachment of a tile or part of the plaster endanger the structural integrity of the temples? To what extent do the vault’s deflections and the settlement of walls endanger the structural integrity of a temple? Are those vaults safe despite their deflections? Are the settled walls and columns endangering the safety of the vaults? Do cracks reveal an imminent collapse? Could the causes behind this deterioration be determined and is it possible to undo the damage? To be able to answer these questions it is necessary to deepen our knowledge of the construction and the structural behaviour of these churches, in order to adequately evaluate their safeguarding. This thesis aims to clarify how the XVIII century churches were built, how they behave structurally and how their stability was achieved; through the review of historic articles, analysis of field research data from research field, structural analysis and the study of deterioration.