Adhesió terapèutica al tractament antiretrovial

Abstract

Fins a mitjans de la dècada dels 90 no existia un tractament capaç de controlar l'evolució de la infecció pel virus d'immunodeficiència humana (VIH) causant de la SIDA. L'aparició de noves famílies de fàrmacs i el seu ús combinat va significar un canvi radical en aquest escenari, podent-se començar a parlar de la cronificació de la malaltia. Tanmateix, els nous tractaments exigeixen un consum pràcticament perfecte per tal que siguin realment eficaços. El compliment inadequat de les dosis i condicions de posologia facilita que el virus es faci resistent als fàrmacs limitant l'eficàcia del tractament, alhora que hipoteca les alternatives terapèutiques.<br/>Aquesta tesi conté una primera aproximació teòrica on es revisen els aspectes propis del virus d'immunodeficiència humana, de la infecció que causa, el seu tractament farmacològic i el problema de l'adhesió terapèutica des d'un punt de vista general i en el cas del tractament del VIH en particular. <br/>La part empírica es composa de tres treballs que intenten donar resposta a tres preguntes al voltant de l'adhesió al tractament antiretroviral: a) quina adhesió existeix en el nostre medi, b) com es pot intervenir per millorar-la?, i c) com es pot avaluar de forma sistemàtica l'adhesió?<br/>El primer és un estudi pilot per conèixer els nivells d'adhesió reals de la nostra població i les principals variables implicades. S'introdueix una valoració de l'autoeficàcia seguint la teoria de Bandura, variable que es relaciona fortament amb l'adhesió, juntament amb l'esforç percebut per seguir el tractament <br/>En el segon estudi es vol comprovar experimentalment l'eficàcia d'una intervenció per millorar l'adhesió. No es valida un model, tot i que, com a qualsevol recerca, es parteix d'una hipòtesi i unes premisses a partir de les teories existents. La intervenció psicoeducativa està dirigida a millorar la informació i habilitats del pacient per afrontar el tractament. La seva eficàcia es comprova en un estudi prospectiu en que els pacients són aleatoritzats en dos grups, un que rep la intervenció i l'altre com a control. Es comprova que l'èxit de la intervenció no depèn tant dels resultats observats a curt termini sinó del que succeeix després d'un període llarg de tractament. Cal observar també si l'obtenció d'uns nivells d'adhesió elevats es tradueixen també en un millor control de la infecció, com així succeeix. Es controlen també una sèrie de variables que podrien ajudar a conèixer els factors que determinen el compliment de les prescripcions mèdiques. <br/>Finalment, en el tercer estudi es valida un qüestionari per tal d'avaluar l'adhesió de forma referida pel pacient. Aquest qüestionari respon a la necessitat de sistematització en la recollida de dades sobre adhesió, sent comparable a altres mètodes d'avaluació i, sobretot, aplicable a la pràctica clínica.<br/>La tesi acaba amb una discussió conjunta dels tres treballs presentats tot i que cada un d'ells té una discussió particular.

Until the end of the 90s there was no treatment that could control the evolution of the human immunodeficiency virus (HIV) that causes AIDS. The emergence of new families of drugs and their combined use heralded a radical change in this scenario, and it became possible to talk about the chronification of the disease. Nevertheless, the new treatments require a virtually perfect intake to be efficacious. Unsuitable compliance of doses and posology conditions leads to the virus becoming resistant to the drugs, limiting the efficacy of the treatment, while also jeopardising therapeutic alternatives.<br/>This thesis contains an initial theoretical approach which analyses the specific aspects of the human immunodeficiency virus, the infection it causes, its drug treatment and the problem of treatment compliance from the general standpoint and the specific case of HIV treatment. <br/>The empirical part is comprised of three works that aim to respond to the three questions concerning antiretroviral treatment adherence: a) what adherence exists in our setting, b) how can we intervene to improve it? and c) how can adherence be evaluated systematically?<br/>The first one is a pilot study to ascertain the real levels of adherence in our population and the main variables involved. A self-efficacy assessment according to the theory of Bandura is brought in, a variable which is strongly related to adherence, together with the perceived effort to follow treatment<br/>The second study aims to experimentally verify the efficacy of an intervention to improve adherence. A model is not being validated, but like any research, it is based on a hypothesis and certain premises drawn from the existing theories. The psycho-educational intervention targets improving the patient's information and skills to face up to the treatment. Its efficacy is verified in a prospective study in which patients are randomised to two groups, one receiving the intervention and the other as control group. We check that the success of the intervention does not depend so much on the short-term results but rather on what happens after a long period of treatment. We also have to observe whether high levels of adherence actually translate into better infection control, which is the case. A series of variables that might help to ascertain the factors that determine compliance with medical prescriptions is also analysed. <br/>Finally, a third study validates a questionnaire for patient self-reported adherence. This questionnaire responds to the need for systematisation in the collection of data on adherence, and is comparable to other methods of assessment and above all applicable to clinical practice.<br/>The thesis ends with a joint discussion of the work presented , although each one is discussed separately.