El quartet de trompes de l’orquestra Pau Casals (1920-1937)

Abstract

L’any 1920, Pau Casals –conegut internacionalment com a Pablo Casals– va fundar una nova orquestra a Barcelona sota el seu propi nom, l’Orquestra Pau Casals (OPC). Junt a d’altres raons de caràcter personal i professional, el seu objectiu era establir a la capital catalana una orquestra de primer nivell, com les moltes que havia conegut a tot el món, especialment als EUA, en la seua carrera com a solista. Una de les seues principals preocupacions en la creació d’aquesta institució musical va ser la configuració del quartet de trompes. Aquesta tesi argumenta la manifesta inquietud de Casals pels trompistes de l’orquestra. En segon lloc, documenta els diferents músics que van formar-ne part del quartet i les seues carreres, abans i després de l’OPC. L’objectiu no és simplement fer una biografia dels membres del quartet de trompes sinó resseguir la seua història; estudiar la seua provinença, formació i experiència orquestral; analitzar els seus instruments; així com les responsabilitats en l’orquestra des del punt de vista de l’instrument. A dins del projecte humà, social i estètic de l’OPC, la qüestió del quartet de trompes representa un cas paradigmàtic del moment de transformació que viu l’instrument, tant per la recepció d’un nou repertori simfònic –on destaquen les composicions de Richard Strauss– com per l’existència de notables canvis organològics per a adaptar la trompa a les exigències i necessitats d’aquestes noves obres. A més ho fa en el context de Barcelona en un dels moments més destacats de la història de la música al país; també gràcies al paper de l’OPC que converteix la ciutat en pol d’atracció per a solistes i directors i que estimula la creació musical contemporània, especialment entre els compositors catalans. De la mateixa manera, destaca la influència de l’enregistrament sonor a l’igual que la difusió de la música a la ràdio, que expandeix el consum de música a tot el món. Les carreres dels trompistes que van formar part de l’orquestra de Casals són també un exemple de la transformació de l’ofici de músic durant el primer terç del segle xx, una feina que trenca fronteres i esdevé global, amb una alta mobilitat en els músics d’orquestra. És tracta d’una generació de músics nascuts a finals del segle xix i que marquen una diferència notable amb l’anterior. L’esclat de la Guerra Civil Espanyola va representar un clar trencament amb la següent generació de trompistes actius a Barcelona, com també ho va ser en l’àmbit de les institucions musicals, ja que va significar la fi de l’existència de l’OPC. Per una altra banda, l’enregistrament històric és un testimoni dels diversos estils interpretatius dels músics i dels conjunts, el disc mostra les diferències estilístiques entre les orquestres a la vegada que suposa el principi de la fi d’aquestes diferències en un llarg procés de globalització de les pràctiques interpretatives. Aquesta tesi repassa la història de l’OPC i especialment la figura de Casals com a director, tot i que el principal objectiu se centra en els trompistes de l’orquestra. A través de múltiples aproximacions –des de la revisió crítica de la bibliografia fins a l’estudi organòlogic, des de l’anàlisi de les fonts a la interpretació del repertori des dels materials utilitzats a l’època–, aquest treball demostra que el quartet de trompes era una unitat cabdal per a l’objectiu de Pau Casals de crear una orquestra de primer nivell a la Barcelona de la dècada de 1920.

In 1920, Pau Casals –internationally renowned as Pablo Casals– founded a new orchestra in Barcelona under his own name, the Orquestra Pau Casals (OPC). Along with other personal and professional reasons, his objective was to establish a first-class orchestra, like the many that he had known all over the world, especially in the USA, during his career as a soloist. One of his main concerns during the creation of this musical institution was the configuration of the horn quartet. This thesis reports Casals' proved anxiety about the hornplayers of his orchestra. Secondly, it documents the different musicians who were part of the quartet and their careers, before and after the OPC. The purpose is not merely to make a biography of the members of the horn quartet but to know their history; study their provenance, musical education and orchestral experience; analyse their instruments; as well as the importance of their role in the orchestra from the point of view of the instrument. Within the human, social and aesthetic project of the OPC, the question of the horn quartet represents a paradigmatic case on the transformation of the instrument, through the reception of a new orchestral repertoire –mainly, Richard Strauss’ tone poems– and the remarkable organological changes produced in order to adapt the horn to the needs and challenges of these new works. In addition, the 1920s and thirties were one of the most outstanding moments in the history of music in Barcelona, because of to the role of the OPC that made the city into a pole of attraction for soloists and directors and that stimulated contemporary composition, especially among Catalan musicians. In the same way, sound recording was very important at that time, as well as the radio, that spread music consumption around the world. The careers of the hornplayers that were part of the Casals’ orchestra are also an example of the transformation of the musician's profession during the first third of the 20th century. It was a job without borders that became global, and required a lot of travelling for the orchestra musicians. It was a generation of musicians that were born at the end of the 19th century that made a notable difference with the previous one. The outbreak of the Spanish Civil War represented a clear change compared with the following generation of hornplayers in Barcelona. The same occurred with musical institutions, as it meant the end of the OPC. On the other hand, historical recordings are evidences of the diversity of performing styles of musicians and ensembles, they show the stylistic differences between the orchestras. At the same time, they represent the beginning of the end of this diversity in a long process of globalization of performance practices. This thesis reviews the history of the OPC and especially the figure of Casals as a conductor, although the main purpose of this dissertation focuses mainly on the OPC hornplayers. Through multiple approaches –from critical review of the bibliography to organologic studies, from source analysis to period scores repertoire interpretation–, this work demonstrates that the horn quartet constitutes a critical element for Pau Casals’ aim to create a first-class orchestra in the Barcelona of the 1920s.