Desenvolupament econòmic als Pirineus: el clúster bancari andorrà en perspectiva històrica, 1930–2007

Abstract

La present tesi doctoral contribueix a ampliar la frontera del coneixement sobre la trajectòria de la banca andorrana, a través de l’elaboració d’una historia econòmica del sector, des del sorgiment de la primera entitat, el 1930, fins a 2007, l’últim any abans de la Gran Recessió. La rellevància de l’estudi rau en el fet de que, en menys d’un segle, l’activitat bancària localitzada en el Principat d’Andorra ha experimentat un profund desenvolupament, passant de ser un fet testimonial en els seus inicis, a representar una contribució del 20 per cent del Producte Interior Brut andorrà al final del període considerat. Una aportació destacada de la recerca és l’explotació d’una font directa no explorada fins al moment –com són els balanços comptables de Crèdit Andorrà entre 1957 i 1990. Les investigacions precedents al voltant de la banca andorrana han coincidit en destacar la dificultat per obtenir dades que permetin quantificar l’evolució agregada del sector. Aquesta complicació s’accentua en allunyar-nos de les últimes dècades del segle XX. Com a conseqüència, sovint trobem evidències puntuals que possibiliten avaluar algun aspecte del sector en una data concreta però que, no obstant, no permeten analitzar-ne la trajectòria evolutiva. Per això, un objectiu destacat del treball ha estat construir una estimació de les principals magnituds bancaries i dels resultats agregats del sector a llarg termini, que complementi les aportacions anteriors i permeti delimitar i caracteritzar-ne les seves etapes de desenvolupament. Un altre lloc comú de les investigacions precedents és la importància que s’atorga al paper de les divises diferents a la pesseta i el franc francès dins de la banca andorrana. Tot i això, han estat poques les propostes presentades per a contrastar com la trajectòria de les principals monedes internacionals ha impactat en l’esdevenir del sector. Així, un altre propòsit d’aquesta recerca s’ha centrat en explorar com la manca d’una moneda pròpia al país i la subsegüent possibilitat d’obrir comptes bancaris en diverses divises, hauria constituït un dels principals avantatges competitius de la banca andorrana. Finalment, la tesi ha estudiat com la preferència pel capital domèstic s’ha configurat com una política en defensa de la industria naixent que hauria permès el desenvolupament d’economies d’escala en les entitats locals.

El treball consta d’una introducció, a mode de capítol inicial, més quatre capítols en els quals es tracta l’evolució del sector des de diferents punts de vista. En el primer capítol s’ofereix una retrospectiva del procés de terciarització de l’economia andorrana al llarg del segle XX. El capítol següent presenta l’estimació dels dipòsits captats per conjunt de les entitats com a mesura de la seva trajectòria evolutiva i es realitza un primer anàlisi de la configuració del sector. El tercer capítol mostra els resultats a llarg termini del sector a través de l’estimació de la rendibilitat financera obtinguda per les diferents entitats. Així mateix, el capítol profunditza en la configuració històrica del mercat bancari andorrà avaluant la relació entre l’estructura del sector i els resultats obtinguts. Finalment, l’últim capítol analitza els incentius econòmics derivats de la lliure de circulació de divises al país, en un context de diferents règims monetaris a nivell internacional.

Els resultats obtinguts mostren que al llarg del període considerat, la banca andorrana s’ha mostrat altament competitiva a l’hora d’atraure capital al país. En el període analitzat, els dipòsits captats pel conjunt del sector es van multiplicar per 25.000 en termes reals, fins a representar el 825 per cent del PIB andorrà. Aquest creixement ha tingut fases diferenciades. L’aproximació història a aquestes diferents etapes ha permès identificar la formació d’un clúster bancari a Andorra que, davant d’episodis d’inestabilitat política i econòmica en els països veïns, actuava com a refugi de capitals. En aquesta condició de refugi, la possibilitat de mantenir comptes multi-divisa, hauria jugat un paper clau en la competitivitat del sector.

Les evidències presentades donen suport empíric a les hipòtesis d’autors que anteriorment havien enunciat la importància de les divises en el sector. Els resultats obtinguts permeten argumentar que, per una banda, la diferència entre la cotització oficial de la pesseta i la cotització al mercat lliure de Tànger durant la postguerra espanyola, hauria tingut un impacte significatiu en l’emergència del sector bancari andorrà. Per altra banda, la llibertat de circulació de divises, que és conseqüència del no establiment de cap moneda de curs legal a Andorra, s’hauria configurat com l’accident històric que permeté rendibilitzar el no compliment de la paritat descoberta de tipus d’interès a nivell internacional. Davant de les necessàries restriccions a la mobilitat internacional de capital per tal de mantenir l’estabilitat del sistema de canvis fixes ajustables de Bretton Woods, els resultats d’aquesta tesi mostren que la banca andorrana representava un espai en el qual obtenir beneficis de l’arbitratge. Això hauria generat un corrent de capital cap a Andorra que se sumaria a aquell capital atret per motius fiscals i/o d’opacitat. Així mateix, la trajectòria de la rendibilitat obtinguda pel sector també suggereix que la inversió dels dipòsits captats en actius denominats en divises, més que no pas el finançament de l’economia domèstica, hauria guiat l’evolució dels retorns. Per últim, la preferència pel capital local i la restricció de la competència a partir de 1957 haurien permès el desenvolupament d’economies d’escala en les entitats del sector donada l’absència de competència internacional. Per altra banda, la presència de participacions estrangeres minoritàries en algunes entitats locals hauria afavorit la incorporació de coneixements organitzacionals que haurien reforçat les capacitats competitives del sector. A llarg termini, aquesta política, que es considera estratègica, hauria permès consolidar la força competitiva del sector, dotant a les entitats de la massa crítica suficient per iniciar processos d’expansió internacional a principis del segle XXI.