Imputación extraordinaria. Elementos conceptuales y normativos para un modelo de responsabilidad jurídico-penal

Abstract

La presente investigación pretende ofrecer elementos conceptuales y normativos para demostrar el rendimiento explicativo de un modelo de imputación extraordinaria. Este modelo es aplicable a varios grupos de casos que se presentan de manera distintiva a lo largo del análisis dogmático del delito. El elemento que los distingue de otros grupos de casos y que los identifica entre sí es una específica estructura fáctica y analítica en su aparición como hechos delictivos. A partir de esta estructura, los grupos de casos bajo examen pueden ser calificados como “casos complejos”. En términos de atribución de responsabilidad jurídico-penal, la complejidad reside en que el sujeto que realiza un tipo delictivo no dispone al momento de realizarlo de las condiciones personales que permiten hacerle jurídico-penalmente responsable en virtud de la aplicación de una regla de imputación ordinaria. Esta consecuencia jurídica recibe el nombre de defecto de imputación. El reconocimiento jurídico de un defecto de imputación no impide, sin embargo, considerar al sujeto responsable de la realización del hecho delictivo en la medida en que quepa hacerle personalmente responsable, a su vez, de su propio defecto de imputación. Ante la falta de comunicación efectiva entre el sujeto y la correspondiente norma de comportamiento, cuyo seguimiento intencional es la expectativa básica de cualquier sistema normativo, esta operación de imputación extraordinaria sólo se deja legitimar en la medida en que el sujeto deje de asegurar la capacidad de seguir la norma cuando ello le era exigible. Esta expectativa de aseguramiento, que puede ser designada como secundaria, se configura como una incumbencia legitimada en un concepto de persona en derecho responsable.

La present investigació pretén oferir elements conceptuals i normatius per demostrar el rendiment explicatiu d’un model d’imputació extraordinària. Aquest model és aplicable a diversos grups de casos que es presenten de manera distintiva al llarg de l’anàlisi dogmàtic del delicte. L’element que els distingeix d’altres grups de casos i que els identifica entre si és una específica estructura fàctica i analítica en la seva aparició com a eventuals fets delictius. A partir d’aquesta estructura, els grups de casos sota examen poden ser qualificats com a “casos complexos”. En termes d’atribució de responsabilitat juridicopenal, la complexitat resideix en que el subjecte que realitza un tipus delictiu no disposa al moment de realitzar-lo de les condicions personals que permeten fer-lo penalment responsable en virtut de l’aplicació d’una regla d’imputació ordinària. Aquesta conseqüència jurídica rep el nom de defecte d’imputació. El reconeixement jurídic d’un

defecte d’imputació no impedeix, però, considerar al subjecte responsable de la realització del fet delictiu en la mesura que se’l pugui fer personalment responsable, al seu torn, del seu propi defecte d’imputació. Davant la falta de comunicació efectiva entre el subjecte i la corresponent norma de comportament, el seguiment intencional de la que és l’expectativa bàsica de qualsevol sistema normatiu, aquesta operació d’imputació extraordinària només es deixa legitimar en la mesura que el subjecte deixi d’assegurar la capacitat de seguir la norma quan això li era exigible. Aquesta expectativa d’assegurament, que pot ser designada com a secundària, es configura com una incumbència legitimada en un concepte de persona en dret responsable.

The present research aims to offer conceptual and normative elements to demonstrate the explanatory performance of an extraordinary imputation model. This model is applicable to several groups of cases that are presented in a distinctive way throughout the dogmatic analysis of the crime. The element that distinguishes them from other groups of cases and that identifies them among themselves is a specific factual and analytical structure in their appearance as eventual criminal acts. From this structure, the groups of cases under examination can be classified as “complex cases”. In terms of attribution of criminal responsibility, the complexity lies in the fact that the subject that performs a criminal offense does not have at the time the personal conditions that allow him to be held criminally responsible under the application of an ordinary imputation rule. This legal consequence is called the imputation defect. The legal recognition of a defect of imputation does not prevent, nevertheless, to consider the subject responsible for the criminal act insofar as it can be made personally responsible, in turn, for its own defect of imputation. Given the lack of effective communication between the subject and the corresponding norm, whose intentional follows is the basic expectation of any regulatory system, this operation of extraordinary imputation is only allowed to be legitimized insofar as the subject fails to ensure the capacity to follow the rule when it was required. This expectation of assurance, which can be designated as secondary, is configured as a concern legitimized in a concept of person in law responsible.