La Nueva Face de la Política Criminal Brasilera: Paradigmas y Paradoxos del Sistema Penal Consensual

Abstract

En esta investigación a nivel de doctorado, se busca discutir las transformaciones ocurridas en la política criminal nacional de las últimas décadas del siglo pasado que, a partir de la Constitución de la República vigente, adoptó el paradigma del consenso como la principal forma de solución de conflictos de naturaleza penal. Después de cotejar el Sistema de Juzgados Especiales idealizado para cumplir la misión constitucional con las teorías preventivas y deslegitimadoras, será posible confirmar la adherencia de los institutos despenalizantes, creados por la Ley n. 9.099/95, a los postulados de los movimientos abolicionistas, especialmente a partir de los pensamientos de Nils Chistie. A propósito de esta constatación y delante de la percepción de que los resultados prácticos derivados de la inejecución de esta política alternativa han resultado en el incremento exponencial del número de personas privadas de libertad, serán abordadas las causas y las consecuencias de esta contradicción a fin de reparar las incompatibilidades y apuntar posibles soluciones. La metodología empleada encuentra soporte en la experiencia de la práctica jurisdiccional y tiene base en referenciales teóricos. El objetivo de este proyecto es confirmar que el uso del modelo de justicia penal consensual brasilero, se alinea a los dictados constitucionales y a la realidad contemporánea, caracterizada por la complejidad del fenómeno criminal. La principal hipótesis es demostrar que, aunque la política criminal trazada por el constituyente brasilero haya determinado la adopción de un sesgo alternativo para el ejercicio del control social, las incapacidades técnicas de los actores jurídicos y la resistencia de las corrientes teóricas minimalistas al paradigma abolicionista han resultado en el avance de los modelos punitivos. La superación de estas vicisitudes implica el cambio de la cultura de la lógica del conflicto para la del consenso y, además de eso, traspasa la comprensión de que la diversidad de los fenómenos conflictivos no cabe apenas en una única moldura resolutiva, razón por la cual será en la confluencia de paradigmas – abolicionistas y minimalistas – la mejor opción de afrontamiento.

En aquesta recerca a nivell de doctorat, es busca discutir les transformacions ocorregudes en la política criminal nacional de les últimes dècades del segle passat que, a partir de la Constitució de la República vigent, va adoptar el paradigma del consens com la principal forma de solució de conflictes de naturalesa penal. Després d'acarar el Sistema de Jutjats Especials idealitzat per complir la missió constitucional amb les teories preventives i deslegitimadoras, serà possible confirmar l'adherència dels instituts despenalizantes, creats per la Llei n. 9.099/95, als postulats dels moviments abolicionistes, especialment a partir dels pensaments de Nils Chistie. A propòsit d'aquesta constatació i davant de la percepció que els resultats pràctics derivats de la inejecución d'aquesta política alternativa han resultat en l'increment exponencial del nombre de persones privades de llibertat, seran abordades les causes i les conseqüències d'aquesta contradicció a fi de reparar les incompatibilitats i apuntar possibles solucions. La metodologia emprada troba suport en l'experiència de la pràctica jurisdiccional i té base en referencials teòrics. L'objectiu d'aquest projecte és confirmar que l'ús del model de justícia penal consensual brasilero, s'alinea als dictats constitucionals i a la realitat contemporània, caracteritzada per la complexitat del fenomen criminal. La principal hipòtesi és demostrar que, encara que la política criminal traçada pel constituent brasilero hagi determinat l'adopció d'un biaix alternatiu per a l'exercici del control social, les incapacitats tècniques dels actors jurídics i la resistència dels corrents teòrics minimalistes al paradigma abolicionista han resultat en l'avanç dels models punitius. La superació d'aquestes vicissituds implica el canvi de la cultura de la lògica del conflicte per la del consens i, a més d'això, traspassa la comprensió que la diversitat dels fenòmens conflictius no cap amb prou feines en una única motllura resolutiva, raó per la qual serà en la confluència de paradigmes – abolicionistes i minimalistes – la millor opció de afrontar-ho.

The present doctorate level investigation aims to discuss the transformations that occurred in the national criminal justice policy during the final decades of the past century which, starting from the promulgation of the current Federal Constitution, adopted the paradigm of consensus as the main means of solution of conflicts of a criminal nature. After drawing a comparison between the Special Criminal Courts system, developed to fulfill the constitutional aim, and the preventive and de-legitimizing theories, it will be possible to confirm the adherence of the decriminalizing institutes, created by Law n. 9.099/95, to the postulates of the abolitionist movements, especially in view on Nils Christie's thoughts. Regarding this verification and in light of the perception that the practical results ensued from the non-enforcement of this alternative policy resulted on an exponential increase in the number of people deprived of freedom, the causes and consequences of such contradiction will be analyzed in order to observe the incompatibilities and propose potential solutions. The employed methodology finds support in the experience of jurisdictional practice and is based on theoretical frameworks. The goal of this project is to confirm that the usage of the consensual criminal justice model is aligned with the constitutional dictates and the current reality, characterized by the complexity of the criminal phenomenon. The main hypothesis is to demonstrate that, although the criminal policy outlined by the Brazilian constituent has determined the adoption of an alternative bias towards the exercise of social control, the technical insufficiencies of the legal agents and the resistance offered by the minimalist line of thought against the abolitionist paradigm has produced an intensification of the punitive models. The overcoming of such flaws requires a cultural shift from the logic of conflict to that of consensus and, furthermore, demands the comprehension that the diversity of conflict phenomena cannot be contained within a single resolutive frame. For that reason, the confluence of both paradigms - abolitionist and minimalist - poses the best option.