Natura en conflicte. La construcció del patrimoni natural a Catalunya, del franquisme a la democràcia (1955-1992)

Abstract

Aquesta tesi doctoral estudia el sorgiment del concepte de patrimoni natural a Catalunya i la seva implantació a la segona meitat del segle XX, mitjançant els processos de protecció de tres espais naturals: el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM, 1955), el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG, 1982) i el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (PNAE, 1983). La novetat de la recerca rau en l’anàlisi dels tres estudis de cas, així com en la seva comparació, des del punt de vista històric. En la intersecció entre la història ambiental i la història de la ciència, la tesi analitza els processos de protecció des d’una dimensió triple: com a conflictes ambientals, des de la percepció de la natura i el paisatge i la seva relació amb la construcció d’una identitat territorial, i a través dels principals actors implicats. Els tres parcs, amb característiques i històries ben diferents, aporten gran diversitat d’elements que enriqueixen el relat del treball així com la seva capacitat comparativa. El PNAESM és l’únic parc nacional de Catalunya. En un indret colpejat pel despoblament on destaca la pervivència dels comunals com una de les característiques més singulars de les zones de muntanya, la major limitació de l’ús dels recursos naturals per part de les comunitats locals que suposa aquesta figura de protecció, sumada al fet que la creació del parc seguí un model de presa de decisions top-down, ha comportat resistències locals a la implementació de les polítiques de protecció i problemes de gestió de l’espai protegit. El paisatge del parc, caracteritzat per un relleu de morfologia escarpada i amb una gran abundància d’aigua, ha estat molt valorat estèticament, però també ha estat considerat un lloc òptim per a l’explotació hidroelèctrica, des de principis de segle XX. El PNZVG fou el primer espai natural protegit pel tot just restaurat Parlament de Catalunya, després d’una campanya de salvaguarda en què va estar implicada la població local; fet que permet identificar aquest cas com un exemple de model de presa de decisions bottom-up. Durant set anys, la Comissió Promotora per a la Protecció de la Zona Volcànica de la Garrotxa lluità per aturar l’explotació industrial de la greda o lapil·li dels volcans olotins, especialment el Croscat. La campanya de salvaguarda, amb el suport dels mitjans de comunicació i de diversos col·lectius locals, es basà en la divulgació dels valors naturals de la zona, amb especial èmfasi en el substrat volcànic, pràcticament desconegut per la població local, però també ressaltà la raresa de la vegetació, molt apreciada estèticament a nivell artístic i popular. En el procés, els membres de la comissió esdevingueren científics reconeguts. El PNAE també fou el resultat d’una lluita de set anys, en aquest cas, contra un projecte urbanitzador que pretenia construir una marina residencial en el que quedava dels aiguamolls de l’Empordà, un indret que la població local percebia molt negativament perquè s’associava a la presència de malària. El Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, féu una important tasca de divulgació dels valors ecològics de les zones de maresma, de manera que els seus membres acabaren sent considerats científics experts, i no dubtà a ocupar els terrenys on havien de començar les obres per aturar-les. La protecció de la natura és un reflex del conjunt de valors i percepcions culturals de la societat. És, doncs, una qüestió complexa amb múltiples facetes que cal abordar de manera integral i amb perspectiva històrica per tal de donar visibilitat als conflictes ambientals, sovint latents.

This PhD dissertation studies the emergence of the concept of natural heritage in Catalonia and its establishment in the second half of the 20th century, through the protection processes of three natural areas: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici National Park (PNAESM, 1955), Garrotxa Volcanic Zone Natural Park (PNZVG, 1982) and Aiguamolls de l’Empordà Natural Park (PNAE, 1983). What is new in this research is the analysis and comparison of the three case studies from a historical point of view. At the intersection of Environmental History and History of Science, the dissertation analyses the processes of protection from a triple dimension: as environmental conflicts, from the perception of nature and landscape and its role in the making of a territorial identity, and through the main actors involved. The three parks, with very different features and histories, provide a wide diversity of elements, which enrich the narrative and comparability of this thesis.

The PNAESM is the only national park in Catalonia. In a place struck by the depopulation, where the remains of commons stands out as one of the most singular characteristics of the mountain areas, the limited use of natural resources by the local communities as part of the protection policy, added to the top-down decision-making model, caused local resistances and management problems in the protected space. The landscape of the park, characterised by a steep and abundant water morphology relief, has been highly valued aesthetically, but, since the beginning of the 20th century, it has also been considered an ideal place for hydroelectric exploitation. The PNZVG was the first protected natural space by the recently restored Parliament of Catalonia, after a popular campaign for its preservation. Therefore this is an example of a bottom-up decision-making model. For seven years, the Commission for the Promotion and Protection of the Volcanic Zone at La Garrotxa fought to stop the industrial exploitation of lapillis of the Olot volcanoes, especially the Croscat. The preservation campaign, with the support of the media and various local groups, spread the natural values of the area, with special emphasis on the volcanic substratum, which was almost unknown by the local population. It also highlighted the rarity of vegetation, and its artistic and popular interest. In the process, members of the Commission became reputed scientists. The PNAE was also the result of a seven-year struggle, in this case, against the project of urbanization that sought to build a residential marina in the wetlands of Empordà, a place that the local population perceived very negatively because of its association with malaria. The Group in Defence of the Empordà Wetlands, with the collaboration of the media, spread ecological values of the marsh areas, so that its members ended up being considered as expert scientists. They did not hesitate to occupy the lands where the works were to begin, to stop them. Nature protection reflects values and cultural perceptions of a society. It is, therefore, a complex issue, with multiple facets that must be approached in an all-in way, in historical perspective, for the sake of making visible the often-latent environmental conflicts.