Patrimoni arquitectònic rural a Catalunya: canvi climàtic i biodiversitat

Abstract

La protecció del medi ambient es tradueix en la sostenibilitat del territori, i per tant del sentit sòl no urbanitzable que, no és només que es trobi apartat de la transformació urbanística sinó que mereix una sensible i significativa preocupació en atenció al règim de naturalesa rústica que li correspon. Examinant l'admissió de la normativa urbanística -en les seves successives versions al llarg del temps- als usos excepcionals del referit sòl, constatem un tracte heterogeni de la propietat, una pluralitat de regulacions autonòmiques, amb risc de contravenir la legislació estatal bàsica o la igualtat de tracte –bàsica o essencial– de tots els espanyols en l'exercici del seu dret de propietat (art. 149.1.1 CE).

Però a aquest context, cal afegir-hi la tendència global del canvi climàtic amb la pèrdua de la biodiversitat i de la nostra qualitat de vida. Arran d’aquesta constatació, aquesta investigació apel·la al bloc normatiu ambiental (arts. 45, 46 i 47 CE) en ordre a assegurar a tots una digna qualitat de vida, i insta a continuar treballant en la protecció de la biodiversitat fent-la compatible amb l'activitat humana. Amb aquest propòsit, s’estudia el tractament clàssic dels usos excepcionals d’aquest sòl des de perspectives noves i la reconnexió amb el model territorial de la masia com a eix vertebrador de la biodiversitat. Per aquesta raó, la tesi adopta l’objectiu principal d’entroncar el règim jurídic de la catalogació de masies i cases rurals, que és d’aplicació a Catalunya a partir de 2002, amb la matèria ambiental i de desenvolupament sostenible.

Per finalitzar, es proposen mesures per compensar les singularitats avantatjoses de la catalogació del patrimoni arquitectònic rural a Catalunya, sobre la qual s’entén que no recau una vinculació singular, i es pretén donar un tracte uniforme i sostenible a la problemàtica urbanística de desconnexió dels usos extraordinaris o els nous usos “quasi-urbanístics” del dit patrimoni amb l’entorn. Sobre aquests darrers usos, el present treball ha considerat, per les seves peculiaritats, el d’habitatge familiar –amb previsió de la divisió en propietat horitzontal, sense poder ser constitutiva d’una parcel·lació urbanística amb finalitats d’”usos urbans” associades en aquesta investigació al derogat concepte de “nucli de població”– i el d’establiment de turisme rural –com a negoci a l'alça que ha arribat al sector de l’habitatge d’ús turístic–. Així, es defensen aquestes mesures uniformitzadores per analogia amb altres sectors ambientals qualificats de risc actual per al propi benestar de la societat global, com és el cas de les zones inundables, i amb al·lusió, principalment, a la matèria de fiscalitat ambiental.

The environmental protection leads to sustainability of the territory and thus of the non- developable land which is not only set aside from urban transformation, but also deserves a sensitive and deep concern considering its rural nature. If we examine the acceptance by land regulations –in their subsequent versions– of the exceptional uses of such land, we can confirm a heterogeneous treatment of ownership and several differentiated regional regulations with the risk of contravening the basic state legislation or the –basic or essential– equal treatment of all Spanish people in exercising their right of ownership (section 149.1.1 of the Spanish Constitution).

But in this context, we must also remind the global warming trend with the subsequent loss of biodiversity and our quality of life. As a result of this acknowledgment, this research appeals to the environmental regulatory framework (sections 45, 46 and 47 of the Spanish Constitution) to ensure all of us a decent quality of life and requires us to continue working in the protection of biodiversity, consistently with human activity. To this end, the classical treatment of the exceptional uses of such land from new approaches and the reconnection of the country house (“masia”) as the cornerstone of biodiversity with the territorial model, are being studied. For this reason, this thesis adopts the main purpose of forging links between legal regulations on country houses and farmhouses cataloguing, which is applicable to Catalonia since 2002, with the environment and sustainable development.

Finally, measures are proposed to compensate the advantageous singularities of the rural architectural heritage cataloguing in Catalunya, on which there is no singular linking, and a uniform and sustainable treatment is intended of the urban problem of disconnection of the extraordinary uses or new “quasi-urban” uses of such heritage from the environment. On such latter uses, this work has considered, due to its particularities, the family home –foreseeing its division into a condominium, without constituting an urban plot with “urban uses” purposes in relation to the abolished concept of “population centre”– and the establishment of country tourism –as a growing business that has reached the tourist housing sector–. Then, these standardising measures are defended by analogy with other environmental areas qualified as a current risk for the well-being of global society, as it is the case of flood-prone areas, with special reference to environmental taxation.

La protección del medio ambiente se traduce en la sostenibilidad del territorio, y por lo tanto del sentido suelo no urbanizable que, no es solamente que se encuentre apartado de la transformación urbanística sino que merece una sensible y significativa preocupación en atención al régimen de naturaleza rústica que le corresponde. Examinando la admisión de la normativa urbanística –en sus sucesivas versiones a lo largo del tiempo– a los usos excepcionales del referido suelo, constatamos un trato heterogéneo de la propiedad, una pluralidad de regulaciones autonómicas, con riesgo de contravenir la legislación estatal básica o la igualdad de trato –básica o esencial– de todos los españoles en el ejercicio de su derecho de propiedad (art. 149.1.1 CE).

Pero en este contexto, es necesario añadir la tendencia global del cambio climático con la pérdida de la biodiversidad y de nuestra calidad de vida. A partir de esta constatación, esta investigación apela al bloque normativo ambiental (arts. 45, 46 y 47 CE) en orden a asegurar a todos una digna calidad de vida, e insta a continuar trabajando en la protección de la biodiversidad haciéndola compatible con la actividad humana. Con este propósito, se estudia el tratamiento clásico de los usos excepcionales de este suelo desde perspectivas nuevas y la reconexión con el modelo territorial de la masía como eje vertebrador de la biodiversidad. Por esta razón, la tesis adopta el objetivo principal de entroncar el régimen jurídico de la catalogación de masías y casas rurales, que es de aplicación en Cataluña a partir de 2002, con la materia ambiental y de desarrollo sostenible.

Para finalizar, se proponen medidas para compensar las singularidades ventajosas de la catalogación del patrimonio arquitectónico rural en Cataluña, sobre la que se entiende que no recae una vinculación singular, y se pretende dar un trato uniforme y sostenible a la problemática urbanística de desconexión de los usos extraordinarios o los nuevos usos “casi-urbanísticos” de dicho patrimonio con el entorno. Sobre estos últimos usos, el presente trabajo ha considerado, por sus peculiaridades, el de vivienda familiar –con previsión de la división en propiedad horizontal, sin poder ser constitutiva de una parcelación urbanística con finalidades de “usos urbanos” asociadas en esta investigación al derogado concepto de "núcleo de población"– i el de establecimiento de turismo rural –como negocio al alza que ha llegado al sector de la vivienda de uso turístico–. Así, se defienden estas medidas uniformizadoras por analogía a otros sectores ambientales calificados de riesgo actual para el propio bienestar de la sociedad global, como es el caso de las zonas inundables, i con alusión, principalmente, a la materia de fiscalidad ambiental.