Modelització paleoclimàtica del límit Eocè–Oligocè a Catalunya a partir de l’anàlisi CLAMP

Abstract

Aquesta tesi té com a objectiu modelitzar el paleoclima del trànsit Eocè−Oligocè de la Conca de l’Ebre i conèixer com aquest canvi afectà a la flora local. Aquesta caracterització paleoclimàtica s’ha obtingut a partir de l’estudi de les fulles de dicotiledònies de les localitats de Sarral (Priabonià terminal) i Cervera (Rupelià inferior) mitjançant CLAMP (Climate Leaf Analysis Multivariate Program). Per altra banda, per tal de poder caracteritzar els canvis florístics entre ambdues localitats, s’ha estudiat la seva taxonomia, tafonomia i paleoecologia així com la sedimentologia dels dipòsits que inclouen les associacions fòssils. S’han descrit setanta-cinc espècies de magnoliòpsides una de les quals, Rhus asymmetrica, és nova. La descripció s’ha basat en criteris moderns prenent en consideració caràcters com la nervadura terciària i detalls del marge foliar, fet que ha permès definir el polimorfisme intraespecífic d’algunes espècies. Tot i així en el futur caldrà revisar la taxonomia d’aquestes espècies comparant-les amb especies similars d’altres localitats europees contemporànies i amb les fulles d’espècies actuals afins. Des del punt de vista paleoambiental les flores de les dues localitats estudiades s’estructuraven en biomes similars encara que de composició força diferent. Aquestes diferències han permès caracteritzar els canvis en la distribució de la vegetació, que van tenir lloc entre el Priabonià i el Rupelià a la Conca de l’Ebre. L’exemple més evident fa referència a la vegetació que ocupava la zona adjacent a la comunitat del bosc de ribera amb un accés indirecte de les seves restes als rius i al llac. En el Priabonià de Sarral aquest bioma estava dominat per Tetraclinis, formant una bosquina oberta de cupressàcies. En canvi, al Rupelià de Cervera les plantes que creixien darrera del bosc de ribera eren principalment Daphnogene, Laurophyllum, Myrica faya i M. oligocenica i formaven petites laurisilves. Un altre bioma que mostra diferències notables entre les dues localitats estudiades fa referència a la part més allunyada dels llacs que estaria caracteritzada per una vegetació de tipus sabana. Aquest bioma mostrà una biodiversitat relativament baixa durant el Priabonià de Sarral, on estaria dominat per vuit espècies de fabals, Zizyphus zizyphoides i Pinus. Pel contrari, la comunitat equivalent en el Rupelià de Cervera estaria dominada per catorze espècies de fabals i set espècies d’altres grups taxonòmics tals com Rhamnus aizoon, Rhus asymmetrica i espècies afins com Toxicodendron.

L’anàlisi CLAMP de les flores estudiades a la Conca de l’Ebre mostra una tendència climàtica cap a un refredament i un augment de l’estacionalitat entre l’Eocè superior i l’Oligocè inferior, que concorda amb la tendència global observada a l’hemisferi nord. Tanmateix, també assenyala que la pluviometria era més elevada a l’Oligocè de Cervera que al Priabonià de Sarral, fet que seria l’oposat de la tendència generalment acceptada vers un augment de l’aridesa al sud d’Europa durant aquest període. Aquests resultats reflectirien un canvi climàtic més complex del què s’havia documenatat fins ara. L’anàlisi de fàcies aporta dades clau per interpretar els resultats de la modelització mitjançant CLAMP. En aquest sentit, la flora de Sarral es trobaria en els períodes secs d’una seqüència de somització lacustre interpretada com a moments de màxima precessió. Per altra banda, la flora rupeliana de Cervera reflectiria els estadis humits dels cicles sedimentaris de somització lacustre, que correspondrien als cicles orbitals de precessió mínima. Aquestes condicions climàtiques específiques de cada localitat permeten comprendre els canvis en la composició i la distribució de la vegetació detectats per l’estudi paleoecològic. Per exemple, la temperatura elevada i la pluviometria baixa del Priabonià de Sarral haurien afavorit les plantes adaptades a bosquines obertes i de tipus sabana dominades per les fabals o Tetraclinis. Alhora, aquelles espècies amb un requeriment hídric més elevat, com les lauràcies, s’haurien vist obligades a créixer en zones relativament més humides, concretament al bosc de ribera. En canvi, les condicions ambientals amb una temperatura més moderada i una pluviometria més alta en el Rupelià de Cervera haurien permès el desenvolupament de moltes altres famílies de plantes al costat de les fabals, especialment les anacardiàcies. L’increment de la pluviometria a l’Oligocè de Cervera hauria beneficiat que els llorers s’expandissin fora del bosc de ribera formant petites comunitats de laurisilva. La combinació dels estudis sedimentològics, tafonòmics, paleoecològics i paleoclimàtics ha permès comprendre les interaccions entre el clima i la vegetació durant el trànsit Eocè−Oligocè a la Conca de l’Ebre. La sobreimposició de cicles climàtics d’ordre menor (cicles orbitals de precessió) en els cicles d’ordre major (cicles d’excentricitat) produiria un canvi climàtic no lineal. Els paràmetres pluviomètrics fluctuants van condicionar enormement l’evolució de les comunitats vegetals i probablement es trobarien en l’origen d’una vegetació resistent a aquestes variacions, com és la flora Mediterrània.