Entre el cinisme i la ironia. Apeles Mestres: una poètica contra la modernitat

Abstract

Aquest treball pretén reivindicar la importància de l’obra poètica d’Apeles Mestres, un dels autors més prolífics i representatius del tombant de segle XIX i les primeres dècades del XX. Durant els anys vuitanta i noranta va representar una alternativa al paradigma jocfloralesc, però aviat va quedar en segon pla per l’emergència de Maragall, qui tanmateix li reconeix el mestratge, fins a l’envestida del Noucentisme. El caràcter polifacètic de Mestres com a creador —dibuixant, poeta, dramaturg i, a les acaballes dels seus dies, melodista— no ha fet cap favor a la seva producció literària, que sovint ha quedat supeditada al conjunt; ben al contrari, n’ha propiciat la banalització a partir de l’exageració de fets anecdòtics. Aquesta línia ha coexistit estudis rigorosos aïllats que, sobretot al llarg de les dues dècades del nou mil·lenni, proposen noves lectures de la seva obra desvinculades dels prejudicis que s’hi havien anat acumulant, i n’inicien un procés de recuperació. Aquesta tesi s’inscriu dins d’aquesta tendència amb l’objectiu d’estudiar detalladament la poesia mestriana i d’oferir una mirada transversal que abraci la trajectòria de l’autor des de la publicació d’Avant, l’any 1875, fins a Montserratines, de 1930 —i això sense oblidar la producció narrativa que, amb el recull de contes Films, ens desplaça la data final del corpus fins a 1935. La meva investigació té com a centre neuràlgic l’estudi de la poesia de Mestres, i es vertebra, a grans trets, en dos fronts: d’una banda la relació de l’autor i l’obra amb el context cultural català; de l’altra, l’anàlisi dels textos. El diàleg entre aquests paradigmes és constant, malgrat que el primer capítol, de caire més introductori i biogràfic, deixa de banda la producció literària per centrar-se en les relacions que el poeta estableix al llarg de la seva vida amb els corrents dominants, així com la seva participació en les polèmiques candents. A partir d’això passo a revisar el conjunt dels llibres de poemes, que tracto de manera individual bo i ressaltant-ne els trets més destacats, sense perdre’n de vista en cap moment la recepció. El meridià de la tesi l’ocupa la relació entre Apeles Mestres i Alexandre de Riquer, que posa llum a l’intercanvi constant que es produeix entre les obres respectives, i d’on es pot extreure el croquis d’una poètica que transcendeix la literatura per apropar-se a una definició d’art total. Els dos darrers apartats van encaminats a una proposta interpretativa de la poesia mestriana on la ironia actuï com a descodificador. D’aquesta manera, al capítol IV ressegueixo els estudis dels principals teòrics del concepte, primer des d’un punt de vista internacional, i a continuació des

d’una perspectiva nostrada, és a dir, considerant els estudis que s’han fet en aquesta direcció dels contemporanis de Mestres. Per concloure, ofereixo la lectura d’un corpus de poemes que, espigolat de tota la seva trajectòria i estructurat a partir de diferents temàtiques, pretén mostrar l’actualitat d’uns textos que mai no van perdre ni el contacte amb la societat contemporània ni, en darrera instància la voluntat d’incidir-hi.

This work aims to claim the importance of the poetic work of Apeles Mestres, one of the most prolific and representative authors of the turn of the nineteenth century and the first decades of the twentieth. During the eighties and nineties, he represented an alternative to the paradigm of the Floral Games, but soon he was left in the background due to the emergence of Maragall—who, however, acknowledges his mastery—until the outbreak of the Noucentisme. Mestres' versatile character as a creator—caricaturist, poet, playwright and, at the end of his days, melodist—has not at all favoured his literary production, often subordinated to the ensemble; on the contrary, it has led to trivialisation based on the exaggeration of anecdotal events. This line has coexisted with isolated, rigorous studies that, especially during the two decades of the new millennium, propose new readings of his work, disconnected from the prejudices that had accumulated, and began a recovery process. This thesis forms part of aforementioned tendency with the aim of studying in detail Mestres' poetry and offering a cross-sectional view that embraces the author's career since the publication of Avant, in 1875, until Montserratines, in 1930, and without forgetting the narrative production that, with the collection of the Films stories, shifts the final date of the corpus to 1935. This research has different sources that cannot be contemplated independently: on the one hand, I have considered it essential to review the poet's life within its context, and I have emphasised his participation in the controversies that condition the evolution of the Catalan literature of the era. On the other hand, I have reviewed the poem books and organised them according to two focus points: the reception they had at the time of publication and my reading based on the most representative or innovative features of each volume. I finish this study with the outline of an ironic function that covers more or less all the poetic corpus of these almost five decades of poetic production. To reach this approach, I have examined the main contributions of theoreticians of irony and the analysis of scholars who, in the field of Catalan studies, have already applied these readings to authors active between the end of the nineteenth century and beginning of the twentieth.