Ensayo clínico aleatorizado en pacientes con depresión y trastornos de personalidad: eficacia de una terapia integradora humanista. Proyecto AFRONTA

Abstract

Introducció: les persones que presenten un trastorn depressiu tenen una gran comorbiditat amb els trastorns de personalitat, ambdós afecten al funcionament biopsicosocial de la persona. El tractament cognitiu-conductual és un dels tractaments més utilitzats i provats empíricament, no obstant, falten estudis de caràcter integrador i humanista que demostrin la seva eficàcia. Objectiu: aplicar i avaluar un tractament psicològic grupal basat en la teràpia integradora humanista (TIH) i comparar-lo amb un tractament grupal cognitiu-conductual (TCC), ambdós de 10 mesos de duració, amb freqüència setmanal i amb un total de 40 sessions, aplicats pels mateixos terapeutes. Mètode: la mostra està formada per 121 pacients d’un centre de salut mental públic que participen en un assaig clínic aleatoritzat i que han estat diagnosticats d’un trastorn depressiu i d’un trastorn de personalitat. Els subjectes es van avaluar abans de començar el tractament (pre-test) i un cop finalitzat (post-test). Els instruments utilitzats han estat els següents: BDI (Beck Depression Inventory), MCMI-II (Inventario Multiaxial Clínico de Millon II), STAI-R (Cuestionario de Ansiedad Estado Rasgo), BHS (Beck Hopelessness Scale), Rosenberg (Escala de Autoestima de Rosenberg), QLS (Quality of Life Short Version Scale), TMMS-24 (Trait Meta-Mood Scale), Escala ER (Escala de Resiliencia) i FFMQ (Five Facet Mindfulness Questionnaire). Resultats: el tractament TIH és més eficaç respecte al TCC en l’anàlisi inter-grup sobre la disminució de la desesperança (p=0,040) i l’augment de les següents capacitats adaptatives: la qualitat de vida subjectiva (p=0,032), les subescales claredat (p=0,001) i reparació (p=0,028) del TMMS-24, la satisfacció personal (p=0,012) i sentir-se bé sol (p=0,045) de l’escala de resiliència, així com en l’augment de la capacitat de descriure (p=0,000) de mindfulness. A més a més, el tret narcisista (p=0,018) de personalitat augmenta a nivells normals ja que partia de nivells molt baixos. En l’anàlisis dintre del grup, és a dir, quan es compara els dos grups de forma diferenciada, la TIH és efectiva sobre la disminució dels trets de personalitat depenent (p=0,005), autodestructiu (p=0,021) i límit (p=0,029), així com en l’augment positiu de tret narcisista (p=0,004) un altre cop. En la TCC no es troba cap disminució estadísticament significativa en els trets de personalitat, no obstant, els trets esquizoide (p=0,054) i paranoide (p=0,055) es troben molts propers a la significació. Conclusió: Es conclou que la TIH és més efectiu en les variables adaptatives i que aquesta canvia no només els símptomes clínics sinó també alguns dels trets de personalitat.

Introducción: las personas que presentan un trastorno depresivo tienen una gran comorbilidad con los trastornos de personalidad, ambos afectan al funcionamiento biopsicosocial de la persona. El tratamiento cognitivo-conductual es uno de los tratamientos más utilizados y probados empíricamente, no obstante, faltan estudios de carácter integrador y humanista que demuestren su eficacia.

Objetivo: aplicar y evaluar un tratamiento psicológico grupal basado en la terapia integradora humanista (TIH) y compararlo con un tratamiento grupal cognitivo-conductual (TCC), ambos de 10 meses de duración, con frecuencia semanal y con un total de 40 sesiones, aplicados por los mismos terapeutas.

Método: la muestra está formada por 121 pacientes de un centro de salud mental público que participan en un ensayo clínico aleatorizado y que han sido diagnosticados de un trastorno depresivo y de un trastorno de personalidad. Los sujetos se evaluaron antes de empezar el tratamiento (pre-test) y una vez finalizado (post-test). Los instrumentos utilizados han sido los siguientes: BDI (Beck Depression Inventory), MCMI-II (Inventario Multiaxial Clínico de Millon II), STAI-R (Cuestionario de Ansiedad Estado Rasgo), BHS (Beck Hopelessness Scale), Rosenberg (Escala de Autoestima de Rosenberg), QLS (Quality of Life Short Version Scale), TMMS-24 (Trait Meta-Mood Scale), Escala ER (Escala de Resiliencia) y FFMQ (Five Facet Mindfulness Questionnaire).

Resultados: el tratamiento TIH es más eficaz respecto al TCC en el análisis inter-grupo sobre la disminución de la desesperanza (p=0,040) y el aumento de las siguientes capacidades adaptativas: la calidad de vida subjetiva (p=0,032), las subescalas claridad (p=0,001) y reparación (p=0,028) del TMMS-24, la satisfacción personal (p=0,012) y sentirse bien solo (p=0,045) de la escala de resiliencia, así como en el aumento de la capacidad de describir (p=0,000) de mindfulness. Además, el rasgo narcisista (p=0,018) de personalidad aumenta a niveles normales puesto que partía de niveles muy bajos. En el análisis dentro del grupo, es decir, cuando se compara los dos grupos de forma diferenciada, la TIH es efectiva sobre la disminución de los rasgos de personalidad dependiente (p=0,005), autodestructivo (p=0,021) y límite (p=0,029), así como en el aumento positivo de rasgo narcisista (p=0,004) otra vez. En la TCC no se encuentra ninguna disminución estadísticamente significativa en los rasgos de personalidad, no obstante, los rasgos esquizoide (p=0,054) y paranoide (p=0,055) se encuentran muy próximos a la significación.

Conclusión: Se concluye que la TIH es más efectiva en las variables adaptativas y que este cambia no solo los síntomas clínicos sino también algunos de los rasgos de personalidad.

Introduction: people who have depressive disorder have great comorbidity with personality disorders, as both affect the biopsychosocial functioning of the person. Cognitive-behavioral treatment is one of the most used and empirically tested treatments. However, there is lack of studies approached with an integrative and humanistic nature that might prove their effectiveness.

Objective: to apply and evaluate a psychological group treatment based on humanistic integrative therapy (TIH) and to compare it with a cognitive-behavioral group treatment (CBT), both 10 months long with weekly sessions applied by the same therapists, reaching a total of 40 sessions each treatment.

Method: The sample is made up of 121 patients from a public mental health centre who participate in a randomised clinical trial and have been diagnosed with depressive disorder and a personality disorder. The subjects were evaluated before starting treatment (pre-test) and once finished (post-test). The instruments used were the following: BDI (Beck Depression Inventory), MCMI-II (Millon II Clinical Multiaxial Inventory), STAI-R (State Trait Anxiety Questionnaire), BHS (Beck Hopelessness Scale), Rosenberg (Self-Esteem Scale Rosenberg), QLS (Quality of Life Short Version Scale), TMMS-24 (Trait Meta-Mood Scale), ER Scale (Resilience Scale) and FFMQ (Five Facet Mindfulness Questionnaire).

Results: The TIH treatment is more effective when compared to CBT in the inter-group analysis on the reduction of hopelessness (p = 0.040) as well as the increase in the following adaptive capacities: subjective quality of life (p = 0.032), subscales clarity (p = 0.001) and repair (p = 0.028) of TMMS-24, resilience scale regarding personal satisfaction (p = 0.012) and feeling good alone (p = 0.045), as well as increasing the capacity of describe (p = 0.000) of the mindfulness scale. In addition, the narcissistic personality trait (p = 0.018) increases to normal levels as it started from low levels. In the analysis within the group, the TIH is effective on the decrease of dependent (p = 0.005), self-destructive (p = 0.021) and limit (p = 0.029) personality traits, as well as in the positive increase of narcissistic trait (p = 0.004) again. There is no statistically significant decrease in personality traits in CBT. However, schizoid (p = 0.054) and paranoid (p = 0.055) traits were reduced and are very close to significance.

Conclusion: TIH is proved more effective in some adaptive variables and that these changes are relevant not only regarding clinical symptoms, but also regarding personality traits.