Castelló en el primer liberalisme (1833-1868). Canvi social i partitis polítics

Abstract

El present treball d’investigació s’ocupa de les transformacions urbanes, polítiques, econòmiques i socials de la ciutat de Castelló des de la mort de Ferran VII, en 1833, quan s’acaba definitivament l’Antic Règim i triomfa la revolució burgesa/liberal, fins l’exili de la Reina Isabel II, en 1868, que dóna pas al Sexenni Democràtic.

Com és sabut, l’Espanya isabel·lina és una època de canvis polítics i socials molt importants en el camí del procés revolucionari. Ens deixa un llegat polític transcendental com és el desmantellament de l’Antic Règim i la consumació de la revolució burgesa, procés que Ferran VII havia intentat aturar.

Açò significa, per una part, la liberalització de l’economia que dóna llum a un nou model de producció, el capitalisme, encara que amb residus de l’Antic Règim, i la transformació del règim jurídic de la propietat de la terra mitjançant l’abolició dels senyorius, la desvinculació de les majoralies i la desamortització de la propietat eclesiàstica.

És clar que hi queden supervivències feudals, però el sistema predominant és el capitalisme en l’economia i el liberalisme en l’organització política.

D’altra banda, suposa la substitució de la monarquia absoluta de l’Antic Règim per una monarquia constitucional i parlamentària i la implantació d’una administració moderna, centralitzada i uniformitzada, sota els trets ideològics del liberalisme.

Però no només la burgesia va fer la seua revolució sinó que també les capes populars van ser un sector important en el procés revolucionari burgés.

Als anys 80, es va encetar un debat entre historiadors de diferents universitats d’Espanya respecte a si s’havia produït o no la revolució burgesa. Per alguns autors,

aquesta havia fracassat perquè no es va portar endavant la reforma agrària i educativa o pel sistema polític oligàrquic conservador que s’havia implantat durant la Restauració.

En canvi, altres autors com Bartolomé Clavero, Francisco Tomás y Valiente, Pedro Ruiz i Miguel Artola, entre d’altres, opinen que sí hi va haver Revolució Burgesa.

Nosaltres, al canvi revolucionari el podem anomenar revolució burgesa o revolució liberal, però no podem negar els processos i canvis que es van produir i que afectaren tant a l’economia com a la societat i la política. La revolució va fer desaparèixer, gradualment, una gran part dels obstacles que entrebancaven el comerç interior, així com els impediments al lliure trànsit i la contractació de les persones i va establir les bases de la revolució industrial i del mercat nacional, amb la divisió provincial uniformitzadora i centralitzadora de l’Estat liberal com primer antecedent d’aquest mercat.

Però és en les ciutats on té lloc el procés revolucionari que liquida l’Antic Règim i implanta l’estat liberal, d’ací la importància de fer notar els canvis ocorreguts a Castelló en aquesta època quan comença a exercir la capitalitat de la província.

En aquesta investigació, el nostre propòsit es fer un estudi del Castelló isabel·lí. Hem tractat alguns dels factors que intervenen en la transformació de la ciutat i la seua urbanització i analitzat totes aquelles forces que conformen les relacions socials, les persones que les integren i com s’articula el poder.

Sens dubte, un dels factors més importants que donen lloc als canvis urbanitzadors que es produeixen a les ciutats és el demogràfic. És indiscutible que per als investigadors del passat, el tamany de la població constitueix una de les variables fonamentals a tenir en compte a l’hora de portar endavant l’estudi d’una determinada localitat. Les comparacions entre indicadors demogràfics locals, provincials, regionals i nacionals, són sempre significatives.

També hem estudiat els individus que exercien el poder municipal a la ciutat de Castelló de la Plana, així com el pressupost del municipi.

Així mateix, hem tractat el caciquisme que, tradicionalment, ha estat identificat amb el sistema polític de la Restauració.

El règim local liberal, sobretot el moderat, és la peça bàsica per al sosteniment de les xarxes clientelars per la restricció del vot, però també per la divisió d’Espanya en districtes uninominals que afavoreixen el caciquisme amb la influència de la oligarquia local, la qual farà d’intermediària entre l’Estat i l’Administració, donant molta importància al control del poder municipal.

També hem centrat el nostre estudi en les eleccions a Corts, en el comportament polític dels diputats que va representar la província de Castelló al Congrés, en la seua participació tant a nivell nacional com local, com van lluitar pels interessos de les províncies o districtes pels que van ser elegits i el seu paper de subjectes agents o pacients envers la política nacional.

No s’ha deixat de costat el carlisme, moviment ben important en la història espanyola contemporània. Fou una alternativa al liberalisme capaç d’oposar-se a qualsevol iniciativa de caire liberal. L’enfrontament carlí va estar present a Castelló des de 1833 fins 1840; aquest temps cronològic correspon a l’anomenada primera guerra carlina. Hem analitzat la composició social dels actors d’aquest drama que es basava, principalment, en un conflicte social, econòmic i polític, a més de dinàstic, que va deteriorar la vida diària dels habitants de la ciutat de Castelló.

També hem analitzat els canvis econòmics ocorreguts a la ciutat ja que en els anys de la nostra investigació s’inicia la vertebració del creixement econòmic. Paral·lelament als canvis polítics i jurídics, el règim liberal i la burgesia de comerciants, empresaris i financers intenta consolidar unes relacions de producció i treball, on el capitalisme donarà pas a una nova societat i sentarà les bases que ens permetran parlar de modernitat a finals del segle XIX.

Les categories socials existents a la ciutat i les seues relacions també han estat un aspecte a investigar. És important determinar la identitat dels membres de les elits i grups de poder de Castelló per adonar-se’n de les distintes categories socials que els formen i de la manera que reprodueixen la seua posició de poder.

Les hipòtesis més importants que hem plantejat estan relacionades amb la temàtica que hem recercat.

A través de l’estudi de tota la documentació i de les dades extretes de les fonts disponibles, hem establert una sèrie d’hipòtesis de treball que s’han pogut provar al llarg d’aquesta investigació.

Per consolidar el règim liberal es porta endavant la unificació política i administrativa amb la divisió d’Espanya en províncies. Castelló, al ser elevada a la categoria de capital, ha de crear unes condicions favorables perquè la capitalitat es mantinga. Hem pogut comprovar com aquest fet impulsa la vida econòmica i social de la ciutat.

El País Valencià presenta una certa modernització demogràfica, junt amb altres regions perifèriques, com Catalunya, en comparació amb l’Espanya interior. Comença, tímidament, la segona fase de la Transició Demogràfica. El creixement de la població es deu més a la baixada de la mortalitat que a l’augment de la natalitat. Castelló té un creixement un poc més moderat que les altres capitals valencianes.

La burgesia local de Castelló és la detentadora del poder polític i econòmic. Acapara l’alcaldia i les regidories del consistori per la importància del poder local, vital per als seus interessos concrets. Els Ajuntaments representen una important font de poder polític.

Hem demostrat l’existència, a Castelló, de contactes entre liberals progressistes i liberals moderats. Queda constància que aquest apropament és degut a que molts dels progressistes de la ciutat, conforme avança l’època isabel·lina, s’apropen al moderantisme.

El carlisme valencià tenia una base social popular de camperols i artesans empobrits. Una de les causes de la seua incorporació a la causa carlina es troba en la desamortització. El setge carlí a Castelló no és un mite, és una realitat. Amb les fonts primàries ho hem pogut constatar.

Així mateix, hem comprovat que el caciquisme no sols es va donar en la Restauració. A l’Antic Règim ja existia una xarxa clientelar. També en aquesta època

liberal les elits desenvoluparen estratègies per assegurar-se el control del poder local i central, sent el caciquisme un dels instruments usats per consolidar-lo.

La majoria dels diputats del Congrés representants de la província de Castelló, tenen una intervenció molt modesta als debats de les Corts. No obstant això, els pocs que intervenen amb peticions i discursos, ho fan d’una manera prou destacada.

També ens ha quedat constància com a Castelló augmenta prou la superfície de terres de conreu durant el Bienni Progressista. En aquesta data el major increment es dóna a les terres del secà.

El cànem era el principal conreu i la seua manipulació la base de l’artesania i la primera indústria. El taronger va substituir, paulatinament, el cànem a les terres de regadiu. També a l’horta es conreava blat, fesols i hortalisses per al consum familiar. Al secà es conreaven garroferes, vinya i oliveres.

Hem comprovat com la burgesia de Castelló és emprenedora. Intenta acumular els recursos que li ofereix el seu entorn. És freqüent que desenvolupe vàries activitats econòmiques i gaudisca de més d’una font d’ingressos. Esdevé la major compradora de béns nacionals. La noblesa i els camperols ho fan en poques ocasions. Queda patent als suplements dels Butlletins Oficials de la Província de Castelló on apareixen els compradors, els béns que compren, el seu orígen i la seua ubicació en el terme municipal o en la ciutat.

Els comerciants castellonencs es converteixen en propietaris. La burgesia comercial va invertir els seus beneficis en la compra de terres i es va convertir en propietària rendista. Ens hem assabentat amb l’anàlisi dels manifests de béns, de les contribucions i també en els suplements dels Butlletins Oficials de la Província de Castelló.

El motiu d’escollir aquest tema ha estat per la importància que li donem al segle XIX com a període clau per a canviar l’Antic Règim i introduir un capitalisme de noves idees i relacions socials i també perquè creiem que la història local és imprescindible per a poder recompondre el puzzle de la història del País Valencià i de l’Estat espanyol.

La història local, és una de les més antigues ja que té les seues arrels a la història urbana dels grecs i romans. Des de la renovació de la metodologia històrica de mitjans

del segle XX, es pretén rescatar la història local del pur costumisme i elevar-la a una categoria superior. Cal evitar l’anecdòtic i no caure en el localisme.

El fer història local no fomenta el localisme, més bé el combat, ja que ens ajuda a entendre millor la història general de l’Estat i les transformacions socioeconómiques, polítiques i culturals i al mateix temps les peculiaritats de cada zona o lloc investigat.

L’estudi de les comunitats i els espais de poder locals ha resultat força interessant a l’hora de tractar de comprendre els canvis experimentats per la societat a mesura que anàven conformant-se els estats liberals i l’important paper que juguen les elits locals en la consolidació de l’Estat centralista.

Els historiadors necessiten apropar la gent a les seues arrels històriques de manera que la història local contribuïsca a què els ciutadans prenguen conciència de pertànyer a un poble. Conèixer i transmetre la nostra història en el currículum escolar és de gran importància ja que permeteix que els ciutadans sàpiguen d’on venen i qui són. És imprescindible per integrar-los al món i al seu medi social, que adquirisquen una identitat cultural i donar-los l’oportunitat de conèixer la realitat quotidiana, el seu àmbit més proper i axí les seues vivències i la història del seu poble passen a formar part de la història general. Al meu parer, la història local és insubstituïble, reforça la solidaritat i fomenta la confiança en el propi esforç.

La tasca de l’historiador per fer una història local científica i digna, és apropiar-se de tots els vestigis i el cabdal d’informacions possibles perquè reduir l’escala d’observació no significa investigar amb menor nombre d’informacions si no que totes elles facen referència al mateix objecte.

A Europa el fenòmen del nacionalisme va afavorir la història local. A Alemanya, a França amb les Societés Savants, a la Itàlia del Risorgimento amb la Societá di Storia Patria’ es preocuparen de les històries locals i regionals.

Ja al segle XX la historiografia europea contemporània s’ocupa de la història regional. L’Escola francesa dels Annals, fundada per Lucien Febvre i Marc Bloch el 1929, fent front a l’historicisme de Ranke, va pretendre una renovació profunda de la metodologia de la història perquè arribara a ser una ciència, raonada, seriada,

econòmica, demogràfica, social i fomentar la relació amb altres ciències socials com la sociologia i l’antropologia, les quals es basen en estudis, sobretot, locals.

A partir dels anys setanta, s’aposta per estudis locals i de microespais. Els historiadors a més de preocupar-se per la història econòmica i social donen un pas endavant i es preocupen per la cultura i la vida quotidiana.

A França, país profundament centralitzat, es continua fent història local i regional amb multitud de monografies regionals.

També a Alemanya, tot i que estava ben arrelada l’escola rankeana, i sobre tot a partir de la Segona Guerra Mundial, han calat profund els treballs sobre diferents regions.

A Itàlia, un grup d’historiadors en els anys setanta porten a la pràctica aquests nous corrents fent un tipus d’història que investiga àmbits reduïts i particulars, el que ells anomenen microhistòria. Els casos individuals i els fets mínims poden servir per revelar fenòmens més generals.

També un cert nombre d’historiadors s’interessen per l’anomenada història des de baix, sent el microestudi el preferit per aquests.

Existeixen vincles entre la història local, la història des de baix i la microhistòria, sent un d’ells la reducció de la perspectiva amb la que s’observen els objectes.

Tot i haver estat tan menyspreada la història local, la historiografia espanyola ha experimentat, des de finals dels anys seixanta, un intens procés de canvi abocant-se en l’esfera regional, comarcal i local. A la dècada dels setanta es crea un dinamisme cultural i historiogràfic que es manifesta en un ampli creixement de monografies d’història local, creant-se noves revistes d’investigació com Afers, Ullal, l’Avenç i també en la creació de grups d’historiadors com per exemple el Col·lectiu d’Historiadors de la Plana i el Seminari d’Història Local i Fonts Orals de la Universitat Jaume I, entre d’altres.

Hem assenyalat les principals i nombroses aportacions de la historiografia d’àmbit local al País Valencià i també un breu repàs a la de la resta de l’Estat espanyol.

En quant als mètodes utilitzats, resulta imprescindible el mètode analític per l’observació i interpretació precisa de les fonts. Cal realitzar uns minuciosa classificació dels documents utilizats, així com de la seu procedència.

La utilització del mètode sintètic és molt important ja que fa possible la verificació de les hipòtesis plantejades. A través de l’estudi global dels esdeveniments històrics, les causes i les conseqüències podrem entendre millor la realitat.

El mètode cronològic ens ajuda a situar i enquadrar els fets en el seu temps històric i contextualitzar-los.

El mètode comparatiu i de classificació permet observar les similituds i les diferències que ofereixen dades de la mateixa naturalesa extretes de medis socials i procedències diferents: nivell local, regional i estatal.

La metodologia quantitativa, que primerament s’ocupava dels fets econòmics, després començà a ocupar-se dels demogràfics, polítics, culturals amb el requisit de que es pogueren ordenar en sèries tractades estadísticament.

Aquests mètodes, comparatiu i quantitatiu, els hem utilitzat, entre d’altres continguts i situacions, per conèixer l’evolució de la població de Castelló; he comparat els resultats dels censos de població amb els més propers i amb l’auxili dels llistats municipals i parroquials, hem quantificat els resultats. També ens hem auxiliat de la confecció de distints tipus de gràfiques, taules, percentatges, xifres absolutes i relatives per donar claredat, per ejemple, a l’estructura socioprofessional i conéixer l’estratificació i l’origen social i professional dels regidors de Castelló, per als fets econòmics, per precisar els resultats electorals... en fi, per explicar i evidenciar la majoria dels continguts tractats en aquest treball.

Els pressupostos metodològics esmentats s’han dut a terme tenint en compte les aportacions del materialisme històric i l’Escola dels Annals, que en aquest últim cas han donat un espai de privilegi a la Història Local.

En el referent a les fonts, un estudi científic té com a primera condició la consulta de totes les que siguen possibles. Cal una cura profunda en el maneig de la documentació i el trau-re-li la major utilitat possible.

Hi ha fonts que es produeixen en el marc de l’àmbit local, en institucions municipals, parròquies, registre civil, notaries’ però la ciutat no és una illa en un oceà, perquè encara que té la seua autonomia també manté les seues relacions amb la nació a la què pertany, per encara que té la seua autonomia també manté les seues relacions amb la nació a la què pertany, per això, també cal acudir a les fonts dipositades en les institucions oficials de l’Estat i a les relacionades amb la regió i la comarca per a fer, a la vegada una història de la ciutat, però inserida en el marc general de l’Estat espanyol.

Hem hagut de consultar les fonts que es troben dipositades en les institucions oficials de l’Estat com l’Arxiu Històric Nacional, en el què es troben les seccions del clero secular i regular, l’Arxiu General de l’Administració Central d’Alcalà d’Henares, l’Arxiu del Palau de les Corts, amb els lligalls de cada comici per províncies i districtes que reflecteixen l’escrutini dels vots rebuts per cadscun dels candidats i els Diaris de Sessions de Corts. També hem tret informació de l’Institut Nacional d’Estadística, creat el 1857 i que compta amb una delegació a cada província, on es troben els Anuaris Estadístics d’Espanya que recullen dades de moviments de població, indústria, beneficència, instrucció, contribucions, pressuposts, hipoteques...

De les fonts que es produeixen en l’àmbit local hem consultat les municipals, les provincials i les parroquials. Entre les primeres estan les Actes de l’Ajuntament de Castelló, els padrons de 1833, 1838, 1840, 1841, 1842, 1856-57, 1861,1865,1866 i 1867, padrons de riquesa de 1833 i 1838, manifest de béns de 1841, padrons de prestació personal de 1847-49, 1853 i 1860-61, censos, llibres de contribucions de 1844 i 1845, llibres de matrícules industrials i de comerç de 1845. Al respecte, hem d’assenyalar la manca de documentació referent a eleccions municipals, informació sobre vendes de béns desamortitzats a la ciutat i béns incautats a les famílies carlines, informació que tan bàsica haguera resultat per la realització d’aquest treball.

Ha estat imprescindible la consulta dels Butlletins Oficials de la Província, dipositats a la Diputació provincial, a més de les seues actes. També cal dir que al seu arxiu no hi ha dipositat cap document d’eleccions a diputats provincials de l’època que ací tractem.

En les fonts parroquials hem consultat els llibres de baptismes, matrimonis i defuncions que es troben a la Cocatedral de Santa Maria, única parròquia de Castelló en l’època d’estudi.

Per analitzar la demografia hem hagut de repassar el cens de Floridablanca, confeccionat el 1786 per ordre de Carles III amb interés merament demogràfic, classificat per edat, sexe i estat civil. Aquest cens està considerat com un dels millors de tota l’època preestadística. També hem arreplegat les dades del diccionari de Madoz, concretament les xifres de la matrícula cadastral de 1842 i com no, les del cens de 1857, considerat el primer cens modern de població, acabant amb ell l’època preestadística i començant l’estadística. Aquest es portà a terme simultàniament a tot el territori espanyol. El cens de 1860, també ha estat objecte del nostre estudi.

També és interessant la informació que ens han donat els protocols notarials que es troben dipositats a l’Arxiu Històric Provincial de Castelló, ubicat provisionalment a la Biblioteca de Rafalafena.

Quan a la premsa, és una de les fonts de més fàcil consulta i més gratificant i que ajuda a consolidar la nova societat liberal. Hem revisat tots els periòdics existents a l’Arxiu Municipal de Castelló fins el 1868.

Finalment hem resaltat les publicacions bàsiques per la realització d’aquest treball que al suggerir-nos teories, metodologies, hipòtesis i fonts ens han ajudat en el procés científic d’elaboració de la present tesi doctoral.

Com a conclusió diré que, en aquest treball, les hipòtesis han quedat totes provades i que hem intentat mostrar com era la ciutat de Castelló en el vuit-cents.