La biblioteca del Convent de Santa Caterina de Barcelona sota el mecenatge de fra Tomàs Ripoll, 1699-1747

Abstract

El Convent de Santa Caterina, dels dominics, va ser un dels més importants de Barcelona. Fundat l’any 1219, va ser enderrocat per ordre del municipi el 1836, tot i que ja es trobava en molt mal estat i desocupat després de la bullanga del 25 de juliol del 1835, que el va cremar parcialment. Tot i calcular que la meitat del fons de la seva biblioteca es va destruir o dispersar, actualment s’han identificat prop de 6.000 edicions que en procedeixen, dipositades al CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona arran de la desamortització. Va ser una característica singular del convent el fet de trobar-se estretament vinculat a la ciutat, a través no només de la seva activitat pastoral i de predicació, sinó també de les institucions d’ensenyament i acadèmiques que s’hi trobaven, així com de les diferents confraries que l’havien elegit com a seu. La biblioteca va constituir una basa important en la destacada participació de Santa Caterina en la vida cultural barcelonina, i en el programa de reivindicació del paper del convent dut a terme a través del mecenatge exercit per fra Tomàs Ripoll (1653-1747). Amb residència gairebé permanent a Roma des de l’any 1702 –primer com a soci del Mestre de l’Orde i a partir de 1725 en la cúspide dels dominics– es va dedicar a beneficiar substanciosament i sense treva la seva comunitat d’origen, i molt especialment la biblioteca. Una acció duta a terme al llarg de pràcticament mig segle, amb la inspiració de les riques col·leccions romanes i el concurs de diversos col·laboradors, i que va suposar l’ingrés d’una gran quantitat de llibres. La col·lecció reunia 15.000 volums, segons una font de la segona meitat del set-cents. Un cabal bibliogràfic les matèries del qual havien de satisfer tant el carisma de l’orde com el públic forà usuari de la biblioteca, que va esdevenir una de les principals de la ciutat. El paper que va complir al servei de la comunitat de Santa Caterina ha estat estudiat a la llum de la tradició i de la normativa de l’Orde dels Predicadors, per a què la biblioteca era una peça essencial. Si la missió principal dels dominics, des dels orígens, era la defensa de la fe catòlica enfront de l’heretgia i la predicació per a la salvació de les ànimes, aquesta només podia ser acomplerta a través de l’estudi i dels llibres. Hem descobert, així, l’afany que es va produir per constituir biblioteques estables a cada un dels cenobis, dotades d’un bibliotecari, i la preocupació per evitar la fuga de llibres. A la vegada, els dictats emanats dels capítols generals respecte a la necessitat d’estudiar, conservar i difondre els escrits necessaris per a la construcció d’una memòria i d’una identitat dominiques també troben un correlat diàfan en la biblioteca. Al seu torn, la qualitat de pública de la biblioteca cateriniana -va obrir oficialmente les seves portes el 1736- és un dels seus aspectes més interessants. Es revela tant en les matèries contingudes com ens els testimonis del seu ús per part d’estudiosos aliens al cenobi : religiosos i seglars, tant autòctons com estrangers. Però res hauria estat possible sense l’acció dels bibliotecaris, que van dur a terme una tasca que es manifesta sobretot en els catàlegs manuscrits que han sobreviscut. L’estudi dels produïts durant l’etapa objectiu del nostre treball ens han permès establir algunes línies fonamentals d’una biblioteconomia cateriniana, en un moment en què, degut principalment a la incessant arribada de llibres comprats per fra Ripoll, la construcció d’un nou espai per a la col·lecció, i l’obertura d’aquesta al públic, ens trobem davant d’un període d’autèntica efervescència catalogràfica. Bona part dels aspectes ja citats, i encara d’altres, han pogut ser determinats gràcies a la identificació i registre dels llibres marcats amb una nota de compra manuscrita reveladora del mecenatge de fra Tomàs Ripoll. La descripció d’aquest grup d’edicions constitueix l’apèndix principal del treball, mentre que la descoberta d’un elevat nombre de llibres procedents de la biblioteca de Pau Ignasi de Dalmases i Ros (1670-1718) –adquirida en part pel convent– ha esdevingut un resultat inesperat i valuós.

The library of the Dominicans of Saint Catherine of Barcelona was one of the most important collections of the city, until July of 1835, when the convent was burnt during a riot. The intervention of Tomàs Ripoll (1653-1747) in favour of the library was essential during the first half of the eighteenth century. Ripoll lived for almost fifty years in Rome, first as an assistant to the Master General and then as Master General himself. From his residence in Santa Maria sopra Minerva and with the help of several collaborators, he patronized Saint Catherine, where he had started his religious life, by giving considerable amounts of money for the reconstruction of the building after the destruction caused by wars, and by buying a huge quantity of books for the library. His principal aim was to restore the prestige and influence of his Catalan community of friars. This PhD thesis gives an overview of the history of Saint Catherine, and concentrates on the role played in the cultural and social life of eighteenth century Barcelona by the Dominicans. It also offers a biography of Tomàs Ripoll and explores the mechanisms and resources dedicated to the promotion of the library, as well as the inspiration he drew from the rich Roman libraries of the time, specially the Casanatense. As far as the collection is concerned, emphasis is given to the vision of the Order of Saint Dominic regarding libraries. One of the main objectives of this research has been to determine a Saint Catherine’s librarianship. A key element in this approach has been an in-depth exam, description and interpretation of the surviving manuscript catalogues, as well as the analysis of a variety of evidences on a group of ca. 2.500 books, representing almost 2.000 editions, which constitutes the so called “Ripoll collection”. The professionalisation of the librarians has also been discussed, and special attention has been paid to the learned public that used the library, as the collection opened its doors officially to the city in 1736. Finally, the acquisition by the Barcelona Dominicans of a part of the important library of Pau Ignasi de Dalmases i Ros (1670-1718) has become an unexpected but most relevant matter.