Eliminació i creixement Colonialisme de població i sistemes agraris a Olvera (Cadis) i Agüimes (Gran Canària). Segles XIV-XVI

Abstract

El període 1300-1600 és l’època d’encavalcament entre els processos de conquesta i colonització que van tenir lloc a l’Europa medieval i l’expansió transatlàntica moderna. Al mateix temps que la Cristiandat llatina llançava les darreres croades al continent europeu, les monarquies portuguesa i castellana establien les primeres colònies transoceàniques a l’Atlàntic oriental, a les costes d’Àfrica i a Amèrica. Nombrosos autors han contribuït a l’estudi de les connexions entre les empreses colonitzadores medievals i les modernes, especialment entre les conquestes castellanes a la península Ibèrica i a Amèrica. Però majoritàriament s’han centrat en els aspectes polítics, militars, culturals i jurídics de la colonització. En comparació, poques investigacions han tingut com a interès preferent l’anàlisi de les pràctiques i els espais agraris usats per les poblacions indígenes i pels colons, que ofereix la possibilitat de conèixer com els colonitzadors van alterar els paisatges i els processos de treball locals per construir nous ordres agrícoles.

Aquesta tesi doctoral consisteix en un estudi comparatiu de dues viles de senyoriu que van ser colonitzades per Castella entre el segle XIV i el XVI amb l’objectiu d’identificar i acarar la gestió que els colons van fer dels territoris capturats en dos contextos diferents: la presa d’Olvera (Cadis) s’emmarca en la conquesta de l’Emirat de Granada, mentre que l’ocupació d’Agüimes (Gran Canària) fou una de les primeres etapes de l’expansió transatlàntica europea. La recerca ha requerit el maneig simultani del registre escrit i l’arqueològic, en combinació amb l’anàlisi dels paisatges moderns i la realització d’enquestes etnogràfiques als gestors actuals dels espais de treball, i ha demostrat que els dos casos formaven part d’un únic procés de conquesta i despossessió de comunitats pageses que remunta els seus orígens a l’Europa franca medieval. L’estudi ha permès apreciar com els colons van seguir estratègies anàlogues per gestionar els espais agraris capturats a les poblacions locals, que van ser eliminades, i adaptar-los al sistema productiu colonial. Les transformacions van estar preferentment dirigides a ampliar les àrees de conreu, a facilitar-ne la gestió i l’acumulació de producte agrari per part dels senyors i els grans propietaris de terra i a fomentar l’especialització dels camps en la producció en règims de monocultiu de collites prioritàriament destinades a la comercialització. La investigació també ha mostrat una clara connexió entre el ràpid creixement dels espais de treball i els processos d’acumulació per despossessió que van seguir la colonització d’Olvera i Agüimes, els quals també van generar dinàmiques de consum accelerat dels recursos naturals i de deteriorament de les condicions ecològiques locals.

La comparació entre els dos casos també ha revelat paral·lelismes en la forma que les pagesies indígenes organitzaven la producció agrícola i construïen i gestionaven els espais de treball. Tant els andalusins com els canaris semblen haver imposat límits estrictes al creixement potencial dels camps i a l’ús dels recursos, els quals van ser trencats pels colons per encetar seqüències ininterrompudes d’expansió de les àrees de conreu. Fa l’efecte que aquesta contradicció fonamental entre els constrenyiments al creixement imposats per les poblacions indígenes i la tendència de la societat colonitzadora a l’expansió i a l’acumulació individual es troba a l’arrel de l’eliminació sistemàtica de les societats colonitzades. L’estudi conjunt d’Olvera i Agüimes suggereix que l’eliminació de les organitzacions pageses indígenes va ser una condició bàsica de la implantació i la reproducció del sistema colonitzador als espais de conquesta.

El período 1300-1600 es la época de solapamiento entre los procesos de conquista y colonización que tuvieron lugar en Europa durante la Edad Media y la expansión transatlántica de la Época Moderna. Al mismo tiempo que la Cristiandad Latina lanzaba las últimas cruzadas en el continente europeo, las monarquías portuguesa y castellana establecían las primeras colonias transoceánicas en el Atlántico oriental, en las costas de África y en América. Muchos autores han contribuido al estudio de las conexiones entre las empresas colonizadoras medievales y las modernas, especialmente entre las conquistas castellanas en la Península Ibérica y en América. Pero la mayoría de investigaciones se ha centrado en los aspectos políticos, militares, culturales y jurídicos de la colonización. En comparación, muy pocas han tenido como interés preferente el análisis de las prácticas y los espacios agrarios usados por las poblaciones indígenas y por los colonos, que ofrece la posibilidad de conocer como alteraron los colonizadores los paisajes y los procesos de trabajo locales para construir nuevos órdenes agrarios en los territorios conquistados.

Esta tesis doctoral consiste en un estudio comparativo de dos villas de señorío que fueron colonizadas por Castilla entre el siglo XIV y el XVI con el objetivo de identificar y contrastar la gestión que los colonos hicieron de los territorios capturados en dos contextos diferentes: la toma de Olvera (Cádiz) se enmarca en la conquista del Emirato de Granada, mientras que la ocupación de Agüimes (Gran Canaria) constituye una de las primeras etapas de la expansión transatlántica europea. La investigación ha requerido el manejo simultáneo del registro escrito y del arqueológico, en combinación con el análisis de los paisajes modernos y la realización de encuestas etnográficas a los gestores actuales de los espacios de trabajo, y ha demostrado que los dos casos formaban parte de un único proceso de conquista y desposesión de comunidades campesinas que remonta sus orígenes a la Europa franca medieval. El estudio ha permitido apreciar como los colonos siguieron estrategias análogas al gestionar los espacios agrarios capturados a las poblaciones locales, que fueron eliminadas, y adaptarlos al sistema productivo colonial. Las transformaciones estuvieron preferentemente dirigidas a ampliar las áreas de cultivo, a facilitar su gestión y la acumulación de producto agrario por parte de los señores y los grandes propietarios de tierra y a fomentar la especialización de los campos en la producción de cosechas prioritariamente destinadas a la comercialización en regímenes de monocultivo. La investigación también ha mostrado una clara conexión entre el rápido crecimiento de los espacios de trabajo coloniales y los procesos de acumulación por desposesión que siguieron la colonización de Olvera y Agüimes, los cuales también generaron dinámicas de consumo acelerado de los recursos naturales y de deterioro de las condiciones ecológicas locales.

La comparación entre los casos de Olvera y Agüimes también ha revelado paralelismos en la forma que los campesinados indígenas organizaban la producción agrícola y construían y gestionaban los espacios de trabajo. Tanto los andalusíes como los canarios parecen haber impuesto límites estrictos al crecimiento potencial de los campos y al uso de los recursos que los colonos rompieron para poner en marcha secuencias ininterrumpidas de expansión de las áreas de cultivo. Esta contradicción fundamental entre los constreñimientos al crecimiento impuestos por las poblaciones indígenas y la tendencia de la sociedad colonizadora a la expansión y a la acumulación individual se halla en la raíz de la eliminación sistemática de las sociedades colonizadas. El estudio conjunto de Olvera y Agüimes sugiere que la eliminación de las organizaciones campesinas indígenas fue una condición básica para la implantación y la reproducción del sistema colonizador en los espacios de conquista.

The period 1300-1600 saw an overlap between the processes of conquest and colonisation that took place in Europe during the Middle Ages and the transatlantic expansion of the Modern Age. As Latin Christendom launched the last crusades in the European continent, the Portuguese and Castilians established the first transoceanic colonies in the Eastern Atlantic, the African coast and in America. Many authors have contributed to the study of the connexions between medieval and early modern colonialism, and especially between the Castilian conquests in the Iberian Peninsula and in America. But most research has focused on the political, military, cultural and juridical aspects of the colonisation. In comparison, very few of them have concentrated primarily on the analysis of the agricultural practices and spaces that were used by indigenous peoples and settlers, which offers the possibility of learning how colonists altered the local landscapes and working processes to build a new agricultural system in the conquered regions.

This PhD dissertation is a comparative study between two seigneurial towns that were colonised by Castile between the fourteenth and the sixteenth centuries and it aims to identify and juxtapose the strategies settlers implemented to manage the captured landscapes in two different environments: the seizure of Olvera (Cadiz) was part of the conquest of the Emirate of Granada, while the occupation of Agüimes (Gran Canaria) was one of the first steps of the European transatlantic expansion. This research has required dealing simultaneously with the written and the archaeological record, in combination with the analysis of modern landscapes and the carrying out of ethnographical surveys of the current managers of the working areas, and it has demonstrated that both case studies were part of a single process of conquest and dispossession of peasant communities which started in Frankish Europe during the Middle Ages. The study has evinced that colonists followed analogous strategies when managing the agricultural spaces captured to the local populations –which were eliminated- and adapting them to the colonial system of production. These transformations were primarily aimed at expanding farming areas, facilitating their control and the accumulation of agricultural output by rentier lords and large landowners and promoting the specialisation of fields in the monoculture of cash crops. The investigation has also shown a clear connexion between the rapid growth of the colonial working spaces and the spirals of accumulation by dispossession that followed the colonisation of both towns, which also accelerated the rate at which natural resources were consumed and rapidly deteriorated local ecological conditions.

The comparison between the cases of Olvera and Agüimes has also revealed parallelisms between the way in which the indigenous peasantries organised agricultural production and built and managed their working spaces. Both the Andalusi and the Canarians imposed strict limits on the potential growth of farming areas and on the usage of natural resources, which were broken by the colonists to engage in uninterrupted sequences of field construction. It seems that this crucial contradiction between the constraints to growth established by indigenous population and the settlers’ tendency towards expansion and individual accumulation of resources seems lies at the heart of the systematic elimination of colonised societies by the Latin conquerors. The study of Olvera and Agüimes suggests that the elimination of the indigenous peasant organisations was a basic condition of the implementation and the reproduction of the colonising system in the conquered regions.