La Gran Invalidez en el Régimen General de la Seguridad Social:

Abstract

Tras la Ley de Integración Social de los Minusválidos de 1982, la Gran invalidez se convirtió en el cuarto grado de la contingencia de Incapacidad permanente del nivel contributivo. En adelante se podría acceder a él no solo después de una revisión por agravación de una Incapacidad permanente absoluta previa, como hasta entonces, sino también de la de cualquier otro grado de Incapacidad permanente, e incluso directamente, en una calificación inicial. En este último caso, como consecuencia del cambio normativo, la calificación de la Gran invalidez dejaba de asentarse solo en factores extraprofesionales para tener también en cuenta los profesionales, porque debería ser objeto de valoración, además de la necesidad de ayuda para realizar los actos más esenciales de la vida, la afectación de la capacidad para el trabajo. En todo caso, ya que esto nunca ha cambiado, para reconocer el grado de Gran invalidez, tanto en una calificación inicial como en una por revisión debida a agravación o a error de diagnóstico, la valoración de la necesidad de ayuda de tercera persona se limita a determinar si como consecuencia de las lesiones, enfermedades o dolencias padecidas el potencial beneficiario de las prestaciones requiere o no asistencia de otra persona para realizar alguno de los actos básicos para la vida. Puesto que no se tiene en cuenta hasta qué punto la autonomía personal del trabajador queda limitada, al no existir graduación de la dependencia personal mediante baremo, se será gran inválido si se requiere de la ayuda de otra persona, porque resulte imposible la realización de alguno de los actos esenciales para la vida, y no se será en caso contrario, por más que la ejecución de estos se lleve a cabo con cierta e incluso con mucha dificultad. La inclusión de la Gran invalidez como grado autónomo de una contingencia protegida por el nivel contributivo, pese a su implícito carácter asistencial, supone que el régimen jurídico previsto para la Incapacidad permanente, principalmente en cuanto a los requisitos exigidos para su reconocimiento y el de las oportunas prestaciones económicas, resulte también aplicable al último de sus grados, lo que supone que la protección de las situaciones de dependencia personal que conlleva la Gran invalidez solo sea posible, con carácter general, antes del cumplimiento de la edad ordinaria de jubilación que corresponda cada año en función de la cotización acreditada por el interesado. En definitiva, el cambio normativo llevado a cabo por la Ley de Integración Social de los Minusválidos de 1982, que propició un intenso debate doctrinal sobre la conveniencia o inconveniencia de la nueva configuración de la Gran invalidez como un grado autónomo

de la Incapacidad permanente, apenas supuso cambios en la consideración legal ni jurisprudencial de esta situación, porque con carácter general se siguió considerando el más grave de los grados de la Incapacidad permanente, como lo había sido hasta ese momento, dando con ello lugar a numerosas incongruencias en el régimen jurídico aplicable, que son objeto de atención en el presente trabajo doctoral.

Després de la Llei d'Integració Social dels Minusvàlids de 1982, la Gran invalidesa es va convertir en el quart grau de la contingència d'Incapacitat permanent del nivell contributiu. D'ara endavant es podria accedir a ell no sols després d'una revisió per agreujament d'una Incapacitat permanent absoluta prèvia, com fins llavors, sinó també de la de qualsevol altre grau d'Incapacitat permanent, i fins i tot seria possible declarar-la en una qualificació inicial. En aquest últim cas, a conseqüència del canvi normatiu, la qualificació de la Gran invalidesa deixava d'assentar-se només en factors extra professionals per a tenir també en compte els professionals, perquè hauria de ser objecte de valoració, a més de la necessitat d'ajuda per a realitzar els actes més essencials de la vida, l'afectació de la capacitat per al treball. En tot cas, ja que això mai ha canviat, per a reconèixer el grau de Gran invalidesa, tant en una qualificació inicial com en una per revisió deguda a agreujament o a error de diagnòstic, la valoració de la necessitat d'ajuda de tercera persona es limita a determinar si a conseqüència de les lesions o malalties patides, el potencial beneficiari de les prestacions requereix o no de la assistència d'una altra persona per realitzar algun dels actes bàsics per a la vida. Com que no es té en compte fins a quin punt l'autonomia personal del treballador queda limitada, al no existir graduació de la dependència personal mitjançant barem, es serà gran invàlid si es requereix l'ajuda d'una altra persona per a la realització d'algun dels actes essencials per a la vida, i no es serà en cas contrari, per més que l'execució d'aquests es dugui a terme amb certa i fins i tot amb molta dificultat. La inclusió de la Gran invalidesa com a grau autònom d'una contingència protegida pel nivell contributiu, malgrat el seu implícit caràcter assistencial, suposa que el règim jurídic previst per a la Incapacitat permanent, principalment quant als requisits exigits per al seu reconeixement i el de les oportunes prestacions econòmiques, resulti també aplicable a l'últim dels seus graus, la qual cosa suposa que la protecció de les situacions de dependència personal que comporta la Gran invalidesa només sigui possible, amb caràcter

general, abans del compliment de l'edat ordinària de jubilació que correspongui cada any en funció de la cotització acreditada per l'interessat. En definitiva, el canvi normatiu dut a terme per la Llei d'Integració Social dels Minusvàlids de 1982, que va propiciar un intens debat doctrinal sobre la conveniència o inconveniència de la nova configuració de la Gran invalidesa com un grau autònom de la Incapacitat permanent, gairebé no va suposar canvis en la consideració legal ni jurisprudencial d'aquesta situació, perquè amb caràcter general es va continuar tractant com el més greu dels graus de la Incapacitat permanent, com ho havia estat fins aquell moment, donant amb això lloc a nombroses incongruències en el règim jurídic aplicable, que són objecte d'atenció en el present treball doctoral.

Following the Social Integration of Disabled Persons Act of 1982, the Great Disability became the fourth degree of the Permanent Disability contingency at the contributory level. Hereafter, it could be accessed not only after a review for aggravation of a previous absolute permanent disability, as it was until then, but also after a review of any other degree of permanent disability and even directly after an initial qualification. In the latter case, as a consequence of the regulatory change, the qualification of Great Disability ceased to be based only on extra-professional factors to also take into account professional ones, since, in addition to the need for help to carry out the most essential acts in life, impairment of the ability to work should also be subject to assessment. In any case, since this has never changed, in order to recognize the degree of Great Disability, both in an initial qualification and in a revision due to aggravation or diagnostic error, the assessment of the need for help from a third-party is limited to the determination of whether or not the potential recipient of benefits as a consequence of injuries or illnesses requires the assistance of another person to perform any of the basic acts for life. Since the extent to which the personal autonomy of the worker is limited is not taken into account, since there is no graduation of personal dependency through a scale, it will be considered a great invalidity only if the help of another person is required to carry out any of the essential acts for life, and otherwise it will not, even if the execution of these is carried out with certain and even great difficulty. The inclusion of the Great Disability as an autonomous degree of a contingency protected by the contributory level, despite its implicit assistance character, supposes that the legal

regime foreseen for permanent Disability, mainly regarding the requirements demanded for its recognition and the right to the corresponding financial benefits, is also applicable to the greatest of its degrees, which means that the protection of situations of personal dependency entailed by Great Disability is only possible, in general, before reaching the ordinary retirement age of the corresponding year, depending on the contribution accredited by the interested party. In short, the regulatory change carried out by the Social Integration of Disabled Persons Act of 1982, led to an intense doctrinal debate on the convenience or inconvenience of the new configuration of the Great Disability as an autonomous degree of permanent disability, hardly involved changes in the legal or jurisprudential consideration of this situation, because in general it was still considered the most serious of the degrees of permanent disability, as it had been up to that time, giving place to numerous inconsistencies in the applicable legal regime, which are the subject of attention in this doctoral work.