Apropiacions socials d’un espai funerari arquitecturitzat. El cas del Cementiri Nou d’Igualada

Abstract

És cert que un cop produït el traspàs, els morts canvien de domicili i van a parar a dominis invisibles o al no res. Però també requereixen algun tipus de presència entre els mortals en el seu mateix mon físic. A la ciutat d’Igualada, actualment, aquesta necessitat és coberta per dos cementiris que representen dues modalitats ben diferents de cementiri urbà. Per una banda, compta amb un cementiri vuitcentista, d’estil neoclàssic –el Cementiri Vell– i per l’altra, amb un cementiri contemporani –Cementiri Nou–, projectat per dos arquitectes de renom internacional, Enric Miralles i Carme Pinós. A falta de lloc en el vell recinte funerari, no hi ha cap altra alternativa que inhumar en el Cementiri Nou, cosa que no convenç a un nombre important d’usuaris. Per ells, portar a terme les pràctiques post mortem en un indret de disseny, com és la nova edificació funerària, els suposa estar utilitzant un cementiri projectat per uns arquitectes a partir d’un espai essencialment representat o concebut, aliè al seu entorn i a les apropiacions socials a les que se suposa que ha de servir. Essent el resultat un espai arquitectònic de nova generació, el cementiri no compta amb els codis de significats simbòlics forjats per la tradició funerària que fa que no sigui un espai reconegut i apte com a lloc de repòs etern. Per això, els seus usuaris porten accions de contínua revalorització per tal de rehabilitar el valor d’ús de l’espai i la seva significació com a obra.

Once deceased, the dead switch address and end up inhabiting ethereal domains. Yet we also require that they take some kind of presence in the physical world of the living. In the town of Igualada, this need is covered two very different cemeteries. One of them is a 19th-century, neoclassical-style cemetery—the Cementiri Vell (Old Cemetery)—the other one is the Cementiri Nou (New Cementery), a contemporary cementery projected by two renowned architects, Enric Miralles and Carme Pinós. Due to lack of space in the Old Cemetery, new burials must necessarily take place in the New Cemetery, an option that many residents dislike. For them, engaging in post mortem funerary practices in a design space such as the newer facility involves using a cemetery projected as a conceived space, alien to their environment and to the social appropriations that it should allow. Being a new-generation architectural space, the codes of symbolic meanings forged by the funerary tradition are absent in the New Cemetery, which therefore stands as a space that is not recognized as apt for eternal rest. For this reason, its users carry out a continuous task of revalorization aimed at rehabilitating the use value of this space and its signification as an oeuvre.