Mort i ritual funerari en el context del bronze final a la depressió Prelitoral Catalana: l'hàbitat i la necròpolis d'incineració de Can Roqueta com a paradigma interpretatiu

dc.contributor.author
Carlús Martín, Xavier
dc.date.accessioned
2021-06-30T16:11:53Z
dc.date.available
2021-06-30T16:11:53Z
dc.date.issued
2021-01-13
dc.identifier.uri
http://hdl.handle.net/10803/672026
dc.description.abstract
En aquesta tesis s’estudien els procediments, els valors, les normes i els bens materials creats per l’ésser humà amb el propòsit d’enfrontar allò que és inevitable, la mort. En definitiva, s’estudia una cultura de la mort en el context de la prehistòria recent del nord-est de la Península Ibèrica. Mitjançant aquesta cultura som capaços de respondre preguntes tan essencials per l’ésser humà com el sentit vertader de la nostra pròpia existència i el significat de la mort, més enllà de la fisiologia. La metafísica, el culte als avantpassats, la creença en un món d’ultratomba, els espais destinats als morts, els ritus de passatge, els gestos funeraris, etc., són aspectes que ens defineixen com a espècie. Les preocupacions metafísiques i existencials són part del nostre ADN, així com també les capacitats de resoldre aquests conflictes. La principal conclusió que extraiem de tot això és que els espais funeraris, en forma d’enterraments aïllats o de necròpolis, com el de Can Piteu - Can Roqueta —paradigma emprat en aquest treball—, són llocs per al record, llocs de memòria revestits d’una important càrrega simbòlica, amb independència del grau de cultualització de la societat vivent. La necròpolis i les ocupacions del bronze final de Can Roqueta, han subministrat les principals dades per a aquesta nostra recerca. Aquest lloc representa un dels conjunts funeraris més abundosos de la prehistòria recent peninsular, amb més de 1049 tombes d’incineració distribuïdes en una extensió de poc més de 800 m2. La primera fase es remunta al segle XI cal ANE, això no obstant, la fundació de la necròpolis podria arribar al segle XII cal ANE. En aquests moments el recinte arribarà a tenir una extensió mínima d’uns 465 m2. La part conservada està composta per 629 dispositius funeraris, dels quals 600 són tombes d’incineració, prototípiques de la regió geogràfica i de la cronologia estudiades. És precisament aquesta fase seminal de l’establiment la que s’ha emprat per a estudiar la cultura de la mort en una comunitat agropecuària del nord-est peninsular. Abans de qualsevol consideració sobre com vivien la mort els pobladors d’aquest racó de la Mediterrània ens ha calgut estudiar les estructures funeràries. La primera conclusió que podem extreure és que ens trobem al davant d’un sistema d’enterrament certament estandarditzat, que repeteix en tots els casos els formulismes propis d’una normalització de la mort. Així les coses, hi ha uns preceptes genèrics que es repeteixen de forma recurrent —excepcions excepcionals a banda—: deposició ritualitzada de les restes cremades del finat dins d’una fossa excavada a terra. Observem que la mort es viu a casa, tanmateix està sancionada i normativitzada socialment; que hi ha una sistematització en el seu tractament; que hi ha una idea precisa del que significa la desaparició de la persona humana i la transcendència del fenomen biològic; que hi ha un arrelament territorial i un sentiment de pertinença a un grup, avalat i assenyalat per un establiment funerari; que hi ha una voluntat de mantenir la cohesió del grup, dels seus components, amb independència de si són persones vives o mortes, antigues o contemporànies. En definitiva, el culte als morts, en els termes descrits, evoca una societat ben estructurada i cohesionada, amb uns valors solidaris estables, conscient dels valors que tot això comporta per a la subsistència, i amb vocació de transcendir.
en_US
dc.description.abstract
En esta tesis se estudian los procedimientos, los valores, las normas y los bienes materiales creados por el ser humano con el propósito de afrontar lo que es inevitable, la muerte. En definitiva, se estudia una cultura de la muerte en el contexto de la Prehistoria Reciente del Nordeste de la Península Ibérica. Mediante esta cultura somos capaces de responder preguntas tan esenciales para el ser humano como el sentido verdadero de nuestra propia existencia y el significado de la muerte, más allá de la fisiología. La metafísica, el culto a los antepasados, la creencia en un mundo de ultratumba, los espacios destinados a los muertos, los ritos de paso, los gestos funerarios, etc., son aspectos que nos definen como especie. Las preocupaciones metafísicas y existenciales son parte de nuestro ADN, así como las capacidades de resolver estos conflictos. La principal conclusión que extraemos de todo esto es que los espacios funerarios, en forma de enterramientos aislados o de necrópolis, como el de Can Piteu - Can Roqueta —paradigma empleado en este trabajo—, son lugares para el recuerdo, lugares de memoria revestidos de una importante carga simbólica, con independencia del grado de cultualización de la sociedad viviente. La necrópolis y las ocupaciones del Bronce Final de Can Roqueta, han suministrado los principales datos para esta nuestra investigación. Este sitio representa uno de los conjuntos funerarios más abundantes de la Prehistoria Reciente peninsular, con más de 1.049 tumbas de incineración distribuidas en una extensión de poco más de 800 m2. La primera fase se remonta al siglo XI cal ANE, no obstante, la fundación de la necrópolis podría llegar al siglo XII cal ANE. En estos momentos el recinto llegará a tener una extensión mínima de unos 465 m2. La parte conservada está compuesta por 629 dispositivos funerarios, de los cuales 600 son tumbas de incineración, prototípicas de la región geográfica y de la cronología estudiadas. Es precisamente esta fase seminal del establecimiento la que se ha empleado para estudiar la cultura de la muerte en una comunidad agropecuaria del Nordeste peninsular. Antes de cualquier consideración sobre cómo vivían la muerte los pobladores de este rincón del Mediterráneo ha sido necesario estudiar las estructuras funerarias. La primera conclusión que podemos extraer es que nos encontramos ante un sistema de enterramiento ciertamente estandarizado, que repite en todos los casos los formulismos propios de una normalización de la muerte. Así las cosas, hay unos preceptos genéricos que se repiten de forma recurrente —excepciones excepcionales aparte—: deposición ritualizada de los restos quemados del finado dentro de una fosa excavada en el suelo. Observamos que la muerte se vive en casa, sin embargo está sancionada y normativizada socialmente; que hay una sistematización en su tratamiento; que hay una idea precisa de lo que significa la desaparición de la persona humana y la trascendencia del fenómeno biológico; que hay un arraigo territorial y un sentimiento de pertenencia a un grupo, avalado y señalado por un establecimiento funerario; que hay una voluntad de mantener la cohesión del grupo, de sus componentes, con independencia de si son personas vivas o muertas, antiguas o contemporáneas. En definitiva, el culto a los muertos, en los términos descritos, evoca una sociedad bien estructurada y cohesionada, con unos valores solidarios estables, consciente de los valores que todo esto conlleva para la subsistencia, y con vocación de trascender.
en_US
dc.description.abstract
This thesis examines the procedures, values, norms and material goods created by human beings in order to face what is inevitable, death. In short, a culture of death is studied in the context of recent Prehistory in the Northeast of the Iberian Peninsula. Through this culture, we are able to answer questions as essential to human beings as the true meaning of our own existence and the meaning of death, beyond physiology. Metaphysics, ancestor worship, belief in a world beyond the grave, spaces for the dead, rites of passage, funeral gestures, and so on, they are aspects that define us as a species. Metaphysical and existential concerns are part of our DNA, as well as the capability to resolve these conflicts. The main conclusion we draw from all this is that funerary spaces, in the form of isolated burial or necropolis, such as Can Piteu - Can Roqueta —paradigm used in this work—, they are places of remembrance, places of memory covered with an important symbolic burden, regardless of culturalization degree of living society. The necropolis and the Late Bronze Age occupations of Can Roqueta have provided the main data for our research. This site represents one of the most abundant funerary ensembles of recent peninsular Prehistory, with more than 1,049 incineration tombs spread over an area of just over 800 m2. The first phase dates back to the 11th century cal BCE, however, the necropolis foundation could reach the 12th century cal BCE. At this time the enclosure will have a minimum area of about 465 m2. The preserved part is composed of 629 funerary devices, 600 of which are incineration tombs, prototypical of the geographical region and the chronology studied. This seminal phase of the establishment it’s exactly what has been used to study the culture of death in an agricultural community in the peninsular Northeast. Before any consideration of how the inhabitants of this Mediterranean corner lived death, it was necessary to study the funerary structures. The first conclusion we can draw is that we are faced with a certainly standardized burial system, which repeats in all cases the typical formalities of a death normalization. Thus, there are generic precepts that repeat themselves in a recurring way - exceptional exceptions aside -: ritualized deposition of the deceased burned remains inside a grave dug into the ground. We note that death is lived at home, however it is sanctioned and socially standardized; that there is a systematization in its treatment; that there is a precise idea what the human person disappearance means and the significance of the biological phenomenon; that there is a territorial roots and a sense of belonging to a group, endorsed and marked by a funerary establishment; that there is a willingness to maintain the group cohesion, its components, regardless they are living or dead, ancient or contemporary. In short, the cult of the dead, in described terms, evokes a well-structured and cohesive society, with stable solidarity values, aware of the values that all this entails for subsistence, and with a vocation to transcend.
en_US
dc.format.extent
804 p.
en_US
dc.format.mimetype
application/pdf
dc.language.iso
cat
en_US
dc.publisher
Universitat Autònoma de Barcelona
dc.rights.license
L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
dc.rights.uri
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
*
dc.source
TDX (Tesis Doctorals en Xarxa)
dc.subject
Prehistòria
en_US
dc.subject
Prehistoria
en_US
dc.subject
Prehistory
en_US
dc.subject
Catalunya
en_US
dc.subject
Cataluña
en_US
dc.subject
Catalonia
en_US
dc.subject
Creences
en_US
dc.subject
Creencias
en_US
dc.subject
Beliefs
en_US
dc.subject.other
Ciències Humanes
en_US
dc.title
Mort i ritual funerari en el context del bronze final a la depressió Prelitoral Catalana: l'hàbitat i la necròpolis d'incineració de Can Roqueta com a paradigma interpretatiu
en_US
dc.type
info:eu-repo/semantics/doctoralThesis
dc.type
info:eu-repo/semantics/publishedVersion
dc.subject.udc
00
en_US
dc.contributor.authoremail
xcarlusmartin@gmail.com
en_US
dc.contributor.director
Molist, Miquel, 1956-
dc.contributor.director
Pons i Brun, Enriqueta, 1947-
dc.embargo.terms
cap
en_US
dc.rights.accessLevel
info:eu-repo/semantics/openAccess
dc.description.degree
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Arqueologia Prehistòrica


Documents

xcm1de1.pdf

31.65Mb PDF

Aquest element apareix en la col·lecció o col·leccions següent(s)