The Europeanization of the Spanish public sphere: under what circumstances do political actors gain visibility in EU related debates?

Abstract

This doctoral thesis explores under what circumstances executive actors, political parties and interest groups gain visibility in EU (European Union) related debates in the Spanish media for the period 2005-2015. The case of Spain allows exploring aspects so far subjected to little empirical investigations. For example, the motivations of Europhile parties’ to pay attention to the EU, to what extent parties use an EU frame to achieve political goals in a multilevel system of government, or the changing patterns of politicization of EU issues in one of the countries more seriously hit by the euro crisis. The analysis relies on the content analysis of 40.000 stories and 354.000 claims of political actors published in El País and El Mundo from 2005 to 2015. The first chapter, devoted to the analysis of executive actors and political parties, corroborates that political actors react to top-down pressures. Executive actors, those with more media visibility, mainly react to the approval of new EU normative and events, such as European Council meetings, while the visibility of political parties is more associated to European parliament elections. Yet, the thesis shows that political actors do not react only to EU processes and events. Even if European integration is not a politicized issue in Spain, the analysis of public debates on EU affairs show that parties use Europe strategically, as part of their competition to each other in the domestic political arena. Results also illustrate that the euro crisis did not redistribute significantly political actors’ visibility in the media. Even if challenger parties were very critical of most decisions adopted to overcome the crisis, their visibility on EU related public debates did not significantly increase during this critical juncture. Finally, even if European integration is not a politicized issue, as far as the EU is associated with domestic political debates, patterns of media political parallelism emerge. For example, the visibility of secessionist Catalan parties in EU related debates only increases parallel to increasing support for independence in El Mundo. The second chapter, devoted to the analysis of interest groups, corroborates that in this case top-down processes do not play an important role in explaining their visibility in EU related debates. Interest groups do not obtain more media coverage when new normative is discussed at the EU level, not even on those policy areas where the EU has more competences. Yet, stories where new EU regulation in the fields of energy, environment, labor and social issues is discussed, show higher diversity of interest groups

than policy domains of economic nature, which are monopolized by few groups. The analysis also shows that debates related to the European parliament and the European Commission are generally associated with a more pluralistic patterns, involving interest groups of different types, than those where the European Council participate. The visibility of interest groups does not increase neither during the approval of new EU normative, nor when their implementation is discussed at domestic level. Interest groups with a role in the implementation process have no visibility in public debates on European affairs, not even on highly politicized issues. Regarding the impact of the euro crisis, it did raise attention to previously excluded groups in EU related debates, such as labor unions or citizens groups. Yet, important differences exist between El Mundo and El País. The analysis of interest groups further corroborates that the media are not passive actors but may be actively involved in the process of giving some actors more attention in public debates to support their political allies.

Aquesta tesi doctoral explora les circumstàncies en les que actors de l'executiu, partits polítics i grups d'interès obtenen visibilitat en els debats relacionats amb la UE (Unió Europea), publicats pels mitjans de comunicació espanyols durant el període 2005-2015. El cas d'Espanya permet explorar aspectes poc investigats des d’un punt de vista empíric fins ara. Per exemple, les motivacions per les quals els partits euròfils presten atenció a la UE, fins a quin punt utilitzen un emmarcat europeu per a aconseguir objectius polítics en un sistema de govern multinivell, o els canvis en els patrons de politització dels assumptes europeus en un dels països més afectats per l'Euro crisi. L'estudi es basa en l'anàlisi del contingut de 40.000 notícies i 354.000 afirmacions d'actors polítics, publicats en El País i El Mundo entre 2005 i 2015. El primer capítol, enfocat en l'anàlisi dels actors de l'executiu i els partits polítics, corrobora que els actors polítics reaccionen a pressions top-down. Els actors de l'executiu, aquells amb més visibilitat mediàtica, reaccionen principalment a l'aprovació de nova normativa i esdeveniments europeus, com, per exemple, reunions del Consell Europeu, mentre que la visibilitat dels partits polítics està més associada amb les eleccions al Parlament Europeu. No obstant això, aquesta tesi mostra que els actors polítics no només reaccionen a processos i esdeveniments europeus. Fins i tot si la integració europea no és un assumpte polititzat a Espanya, l'anàlisi dels debats públics sobre assumptes europeus mostra que els partits utilitzen Europa de manera estratègica, com a part de la competició partidista en l’arena política domèstica. Els resultats il·lustren que l'Euro crisi no va implicar una redistribució significativa de la cobertura mediàtica dels actors polítics. Malgrat els partits challenger van ser molt crítics amb la majoria de les decisions adoptades per a superar la crisi, la seva visibilitat en els debats públics relacionats amb la UE no va augmentar significativament durant aquesta conjuntura crítica. Finalment, la tesi mostra que tot i que la integració europea no és un assumpte polititzat, en la mesura en que la UE s'associa amb debats polítics domèstics, emergeixen patrons de paral·lelisme polític en la cobertura mediàtica. Per exemple, la visibilitat dels partits catalans secessionistes en debats on es fa referència a la UE només augmenta paral·lelament a l'increment del suport a la independència a El Mundo. El segon capítol, centrat en l'anàlisi dels grups d'interès, demostra que els processos top-down no juguen un paper important a l’hora d’explicar la seva visibilitat en els debats relacionats amb la UE. Els grups d'interès no obtenen major cobertura

mediàtica quan es debat nova normativa europea, ni tan sols en aquells àmbits en els que la UE té més competències. No obstant això, notícies sobre l'aprovació de nova regulació europea en àmbits com l'energia, el medi ambient, el treball o els assumptes socials mostren una major diversitat de grups d'interès que aquelles sobre assumpres econòmics, monopolitzades per pocs grups. L'anàlisi també mostra que els debats relacionats amb el Parlament Europeu i la Comissió Europea, generalment es troben associats amb patrons més plurals, involucrant diferents grups d'interès, que aquells en els quals participa el Consell Europeu. La visibilitat dels grups d'interès no és elevada durant la discussió de normativa a nivell europeu ni tampoc durant el procés d’implementació a nivell domèstic. Els grups d'interès amb un rol en el procés d'implementació no obtenen visibilitat en els debats públics sobre els assumptes europeus, ni tant sols en assumptes molt polititzats. Respecte a l'impacte de l'Euro crisi, aquesta va augmentar l'atenció a grups prèviament exclosos dels debats sobre la UE, com, per exemple, sindicats i grups de ciutadans. No obstant, existeixen diferències importants entre El País i El Mundo. L'anàlisi sobre els grups d'interès corrobora que els mitjans de comunicació no són actors passius, sinó que participen activament en el procés, donant més cobertura mediàtica a determinats actors amb l’objectiu de donar suport als seus aliats polítics.

Esta tesis doctoral explora las circunstancias en las que actores del ejecutivo, partidos políticos y grupos de interés obtienen visibilidad en los debates relacionados con la UE (Unión Europea), publicados por los medios de comunicación españoles durante el periodo 2005-2015. El caso de España permite explorar aspectos poco investigados desde un punto de vista empírico hasta el momento. Por ejemplo, las motivaciones por las que los partidos eurófilos prestan atención a la UE, hasta qué punto usan un enmarcado europeo para lograr sus objetivos políticos en un sistema de gobierno multinivel, o los cambios en los patrones de politización de los asuntos europeos en uno de los países más afectados por la Euro crisis. El estudio se basa en el análisis del contenido de 40.000 noticias y 354.000 afirmaciones de actores políticos, publicadas en El País y El Mundo entre 2005 y 2015. El primer capítulo, centrado en el análisis de los actores del ejecutivo y los partidos políticos, corrobora que los actores políticos reacciones a presiones top- down. Los actores del ejecutivo, aquellos con más visibilidad mediática, reaccionan principalmente a la aprobación de nueva normativa y eventos europeos, como, por ejemplo, reuniones del Consejo Europeo, mientras que la visibilidad de los partidos políticos está más asociada con las elecciones al Parlamento Europeo. Sin embargo, esta tesis muestra que los actores políticos no sólo reaccionan a estos procesos y eventos europeos. Incluso si la integración europea no es un asunto politizado en España, el análisis de los debates públicos sobre asuntos europeos muestra que los partidos usan Europa de forma estratégica, como parte de la competición partidista en la arena política doméstica. Los resultados también ilustran que la Euro crisis no implicó una redistribución significativa de la cobertura mediática de los actores políticos. A pesar de que los partidos challenger fueron muy críticos con la mayoría de las decisiones adoptadas para superar la crisis, su visibilidad en los debates públicos relacionados con la UE no aumentó significativamente durante esta coyuntura crítica. Finalmente, la tesis muestra que a pesar de que la integración europea no es un asunto politizado, en la medida en que la UE se asocia con debates políticos domésticos, emergen patrones de paralelismo político en la cobertura mediática. Por ejemplo, la visibilidad de los partidos catalanes secesionistas en debates en los que se hace referencia a Europa solo aumenta paralelamente al incremento del apoyo a la independencia en El Mundo.

El segundo capítulo, centrado en el análisis de los grupos de interés, demuestra que los procesos top-down no juegan un papel importante para explicar su visibilidad en los debates relacionados con la UE. Los grupos de interés no obtienen mayor cobertura mediática cuando se debate nueva normativa europea, ni siquiera en aquellos ámbitos en los que la UE tiene más competencias. No obstante, noticias sobre la aprobación de nueva regulación europea en ámbitos como la energía, el medio ambiente, el trabajo o los asuntos sociales muestran una mayor diversidad de grupos de interés que aquellas sobre asuntos económicos, monopolizadas por pocos grupos. El análisis también muestra que los debates relacionados con el Parlamento Europeo y la Comisión Europea, generalmente se encuentran asociados con patrones más plurales, involucrando diferentes grupos de interés, que aquellos en los que participa el Consejo Europeo. La visibilidad de los grupos de interés no es elevada durante la discusión de normativa a nivel europeo ni tampoco durante el proceso de implementación a nivel doméstico. Los grupos de interés con un rol en el proceso de implementación no obtienen visibilidad en los debates públicos sobre los asuntos europeos, ni siquiera en asuntos muy politizados. Con respecto al impacto de la Euro crisis, ésta aumentó la atención a grupos previamente excluidos de los debates sobre la UE, como, por ejemplo, sindicatos y grupos de ciudadanos. No obstante, existen diferencias importantes entre El País y El Mundo. El análisis sobre los grupos de interés corrobora que los medios de comunicación no son actores pasivos, sino que participan activamente en el proceso, dando más cobertura mediática a determinados actores con el objetivo de apoyar a sus aliados políticos.