La objeción de conciencia en sanidad: contraprestación y registro de objetores

Abstract

Este es un estudio sobre la objeción de conciencia sanitaria dividido en tres partes. La primera trata la situación actual de la regulación, de la cuestión, a nivel internacional, regional y estatal con especial mención al ámbito sanitario. Los países incluidos en el presente trabajo doctoral, comparten el inicio de la regulación de la objeción de conciencia, a nivel sanitario, por su ejercicio ante el aborto. Resulta interesante observar como España, Colombia, Uruguay y Argentina, resuelven de distinta manera la misma problemática y se encuentran en puntos diferentes, en el camino, hacia la legislación. El análisis español de la cuestión, destaca, gracias al Proyecto de Ley orgánica de Eutanasia y los protocolos de actuación a causa de la COVID19, muestra real de la constante evolución de la objeción de conciencia sanitaria. Pues sigue siendo ejercida por los profesionales y, presenta nuevos retos a medida que evoluciona la atención para con los pacientes. La segunda parte, expone las posturas deontológicas frente a la objeción de conciencia, nuevamente en el ámbito de la salud. Se analizan en este momento, recomendaciones de las Organizaciones Internacionales, Informes de los Comités de Bioética de Francia, España, Italia, Bélgica y Polonia a pronunciamientos específicos de los Colegios profesionales e información expresa por parte de asociaciones bioéticas, centros de investigación y sociedades científicas. Con ello, a causa de la poca regulación legal, se consigue un perfil normativo deontológico de la figura del objetor útil y necesario, para poder abordar el ejercicio de la cuestión desde su vertiente práctica. Por último, en la tercera parte presento un modelo propuesta, consistente en un plan de actuación para intentar resolver cuestiones conflictivas que suscita el ejercicio de la objeción de conciencia profesional en el ámbito de salud. En primer lugar, defiendo que la objeción de conciencia, supone una contraprestación. Entendida como la cesión del dato íntimo, tal como su condición de objetor, mediante una declaración escrita, voluntaria y entregada o bien a su superior jerárquico, o bien a su Colegio Profesional. Esta contraprestación, conecta inevitablemente con la creación de un Registro de objetores, que no tendrán como única función la captación del dato. Los Registros, tendrán como objetivo conseguir no sólo una gestión eficiente, eficaz y ágil de los recursos sanitarios, sino también la realización de informes estadísticos que permitan mantener informada a la población. Los

Comités de Ética Asistencial tendrán un papel destacado en este modelo, en tónica con su función consultiva actual, actuando como mediadores eficaces y garantistas, capaces de comprender la postura de todas las partes implicadas, ante el ejercicio de la objeción de conciencia. Y, los Comités de Bioética, deberán realizar las mismas tareas, así como mantener la emisión de recomendaciones al respecto. Valorando, estudiando e informando de los resultados obtenidos en los informes sobre el ejercicio profesional de la objeción de conciencia en el nivel que corresponda.

Aquest és un estudi sobre l'objecció de consciència sanitària dividit en tres parts. La primera tracta la situació actual de la regulació, de la qüestió, a nivell internacional, regional i estatal amb especial esment a l'àmbit sanitari. Els països inclosos en el present treball doctoral, comparteixen l'inici de la regulació de l'objecció de consciència, a nivell sanitari, pel seu exercici davant l'avortament. Resulta interessant observar com Espanya, Colòmbia, l'Uruguai i l'Argentina, resolen de diferent manera la mateixa problemàtica i es troben en punts diferents, en el camí, cap a la legislació. L'anàlisi espanyola de la qüestió, destaca, gràcies al Projecte de Llei orgànica d'Eutanàsia i els protocols d'actuació a causa de la COVID19, mostra real de la constant evolució de l'objecció de consciència sanitària. Perquè continua sent exercida pels professionals i, presenta nous reptes a mesura que evoluciona l'atenció envers els pacients. La segona part, exposa les postures deontològiques enfront de l'objecció de consciència, novament en l'àmbit de la salut. S'analitzen en aquest moment, recomanacions de les Organitzacions Internacionals, Informes dels Comitès de Bioètica de França, Espanya, Itàlia Bèlgica i Polònia a pronunciaments específics dels Col·legis professionals i informació expressa per part d'associacions bioètiques, centres de recerca i societats científiques. Amb això, a causa de la poca regulació legal, s'aconsegueix un perfil normatiu deontològic de la figura de l'objector útil i necessari, per a poder abordar l'exercici de la qüestió des del seu vessant pràctic. Finalment, en la tercera part presento un model proposada consistent en un pla d'actuació per a intentar resoldre qüestions conflictives que suscita l'exercici de l'objecció de consciència professional en l'àmbit de salut. En primer lloc defenso que l'objecció de consciència, suposa una contraprestació. Entesa com la cessió de la dada íntima, tal com la seva condició d'objector, mitjançant una declaració escrita, voluntària i lliurada o bé al seu superior jeràrquic, o bé al seu Col·legi Professional. Aquesta contraprestació, connecta inevitablement amb la creació d'un Registre d'objectors, que no tindran com a única funció la captació de la dada. Els Registres, tindran com a objectiu aconseguir no sols una gestió eficient, eficaç i àgil dels recursos sanitaris, sinó també la realització d'informes estadístics que permetin mantenir informada a la població. Els Comitès d'Ètica Assistencial tindran un

paper destacat en aquest model, en tònica amb la seva funció consultiva actual, actuant com a mediadors eficaços i garantistes, capaços de comprendre la postura de totes les parts implicades, davant l'exercici de l'objecció de consciència. I, els Comitès de Bioètica, hauran de fer les mateixes tasques, així com mantenir l'emissió de recomanacions sobre aquest tema. Valorant, estudiant i informant dels resultats obtinguts en els informes sobre l'exercici professional de l'objecció de consciència en el nivell que correspongui.

This thesis on conscientious objection in healthcare is divided into three parts. Part one analyses the current regulation of conscientious objection in healthcare in Spain, Colombia, Uruguay and Argentina. While the rules and regulations in all four countries adhere to the same principle and grant legal protection for conscientious objection to abortion, their implementation varies. Furthermore, the paper argues that since Spanish lawmakers passed the bill to allow Euthanasia and Assisted Suicide and the protocols for reverse triage in response to the Covid-19 pandemic new provisions should be made for healthcare professionals to conscientiously object. Part two of this paper discusses the ethical arguments for and against conscientious objection in healthcare. The expert reports on rights and medical ethics by the Bioethical Committees on conscientious objection in France, Spain, Italy, Belgium and Poland together with specific statements by colleges of physicians inform the discussion. With all this in mind, the aim is to provide a legal framework for the healthcare professional in the context of conscientious objection. Part three puts forward a proposal for an action plan to help solve potential conflictive situations when healthcare professionals opt out of certain procedures. First and foremost, the conscientious objection must be a consideration by which the medical practitioners should advertise in writing their conscientious objections, ahead of time, to their boss, college of physicians or a Conscientious Objection in Medicine Committee. This consideration should be registered in an online database of conscientious objectors that would be easily accessible to the public. This online database should ensure an effective and transparent human resources management of health care workers. In particular, I will argue that a Conscientious Objection in Medicine Committee —which includes representatives from the medical community and from other professions, as well as from the patient population— should assess conscientious objections in medicine in terms of public reason and decide which conscientious objections should be permitted. Furthermore, the Bioethical Committees on conscientious objection should do the same tasks and offer a number of suggestions and guidance after having reviewed the outcomes of the reports drawn up at the national, regional, or local levels.