dc.description.abstract
Históricamente la punción seca (PS) se ha enfocado en el tratamiento del músculo, principalmente a nivel de los puntos gatillos miofasciales, dejando de lado su potencial de acción sobre la fascia, el otro componente de la misma unidad funcional. Con el objetivo de aportar evidencia sobre la acción terapéutica de la PS en este tejido, la presente tesis doctoral ha escogido el estudio de su aplicación sobre un cuadro clínico concreto y muy frecuente como es el síndrome del túnel carpiano (STC), en el que la principal causa etiopatológica radica en una estructura conjuntivo-fascial como es el ligamento transverso del carpo (LTC). Para ello se ha desarrollado un modelo de abordaje original que se ha denominado “punción seca tetrapolar carpiana” (PSTC), manipulando las agujas colocadas en forma de giro unidireccional, según lo que se ha descrito como “técnica de enrollamiento fascial” (TEF).
Dada la naturaleza original de esta intervención, se hizo necesario dividir el desarrollo de la tesis en dos fases. En la primera se desarrolló la aplicación práctica del modelo teórico propuesto inicialmente. Con este fin, se llevó a cabo un estudio de validación de la técnica mediante ecografía, en una muestra de 18 voluntarios sanos con características antropométricas distintas. Los resultados mostraron unos porcentajes elevados tanto de alcance como de tracción del LTC por parte de las agujas colocadas. En consecuencia, y en base a los buenos resultados obtenidos en este primer estudio, se justificó el desarrollo en una segunda fase de un ensayo clínico aleatorizado. El objetivo principal de este segundo estudio fue demostrar la eficacia clínica de la PS con TEF siguiendo el modelo de PSTC en pacientes diagnosticados de STC leve o moderado, y en situación de lista de espera para cirugía a este nivel. El seguimiento de todos los pacientes fue de 12 semanas, en las que el tratamiento de PS se aplicó al grupo intervención durante las 6 primeras, en razón de 1 sesión a la semana, mientras que los pacientes del grupo control continuaron en el transcurso normal de la lista de espera quirúrgica.
Transcurridas las 12 semanas, en el 78% de los pacientes tratados con PS no se consideró necesaria la realización de cirugía, reduciendo así mismo, en un 62%, la necesidad de la misma en relación al grupo control. El resultado final de esta variable principal se basó en otras mejoras obtenidas de tipo clínico, y estadísticamente significativas, como la disminución de la intensidad de los síntomas y el aumento de la capacidad funcional y calidad de vida. Por último, la PS se mostró igual de segura y sin efectos adversos de interés, tanto al aplicarla en un primer momento en una población sana, como posteriormente en otra formada por pacientes con STC leve o moderado.
En base los resultados obtenidos en estos dos estudios, se puede concluir que la aplicación de PS con TEF siguiendo el modelo de PSTC mejora la clínica y funcionalidad de la mano en pacientes con STC leve o moderado a las 12 semanas, reduciendo el porcentaje de necesidad de cirugía a este nivel de forma significativa, y sin presentar efectos adversos o no deseados de importancia.
CATALÀ:
Històricament la punció seca (PS) s'ha enfocat en el tractament del múscul, principalment a nivell dels punts gallets miofascials, deixant de banda el seu potencial d'acció sobre la fàscia, l'altre component de la mateixa unitat funcional. Amb l'objectiu d'aportar evidència sobre l'acció terapèutica de la PS en aquest teixit, la present tesi doctoral ha escollit l'estudi de la seva aplicació sobre un quadre clínic concret i molt freqüent com és la síndrome de túnel carpià (STC), en la que una estructura del tipus conjuntiu-fascial, com és el lligament transvers del carp (LTC), s’erigeix en la principal causa etiopatològica. S'ha desenvolupat un model d'abordatge original que s'ha anomenat "punció seca tetrapolar carpiana" (PSTC), manipulant les agulles col·locades en forma de gir unidireccional, segons el que s'ha descrit com "tècnica d'enrotllament fascial" (TEF) .
Donada la naturalesa original d'aquesta intervenció, es va fer necessari dividir el desenvolupament de la tesi en dues fases. En la primera es va desenvolupar l'aplicació pràctica del model teòric proposat inicialment. Amb aquesta finalitat, es va dur a terme un estudi de validació de la tècnica mitjançant ecografia, en una mostra de 18 voluntaris sans amb característiques antropomètriques diferents. Els resultats van mostrar uns percentatges elevats tant de contacte com de tracció del LTC per part de les agulles col·locades. En conseqüència, i en base als bons resultats obtinguts en aquest primer estudi, es va justificar el desenvolupament en una segona fase d'un assaig clínic aleatoritzat. L'objectiu principal d'aquest segon estudi va ser demostrar l'eficàcia clínica de la PS amb TEF seguint el model de PSTC en pacients diagnosticats de STC lleu o moderat, i en situació de llista d'espera per a cirurgia a aquest nivell. El seguiment de tots els pacients va ser de 12 setmanes, en què el tractament de PS es va aplicar al grup intervenció durant les 6 primeres, a raó d'una sessió a la setmana, mentre que els pacients del grup control van continuar en el transcurs normal de la llista d'espera quirúrgica.
Transcorregudes les 12 setmanes, en el 78% dels pacients tractats amb PS no es va considerar necessària la realització de cirurgia, reduint a la vegada, en un 62%, la necessitat de la mateixa en relació a el grup control. El resultat final d'aquesta variable principal es va basar en altres millores obtingudes de tipus clínic, i estadísticament significatives, com la disminució de la intensitat dels símptomes i l'augment de la capacitat funcional i qualitat de vida. Finalment, la PS es va mostrar igual de segura i sense efectes adversos d'interès, tant a l'aplicar-la en un primer moment en una població sana, com posteriorment en una altra formada per pacients amb STC lleu o moderat.
En base els resultats obtinguts en aquests dos estudis, es pot concloure que l'aplicació de PS amb TEF seguint el model de PSTC millora la clínica i funcionalitat de la mà en pacients amb STC lleu o moderat a les 12 setmanes, reduint el percentatge de necessitat de cirurgia a aquest nivell de forma significativa, i sense presentar efectes adversos o no desitjats d'importància.
en_US
