El debate sobre la remunicipalización del servicio de abastecimiento de agua en el nuevo marco legal y conceptual de los servicios locales

Abstract

La presente tesis doctoral se centra en el servicio público de abastecimiento de agua potable, focalizando la atención en una de las tendencias actuales que marcan las agendas políticas de muchos municipios: la remunicipalización. En el municipio, espacio social y de socialización por antonomasia, se está librando una batalla centrada, en este caso concreto, en el ámbito de la gestión del servicio de suministro de agua potable, rememorando anteriores –y contemporáneos– conflictos vinculados a la clásica dicotomía entre lo público y lo privado, así como los límites de la intervención que las Administraciones Públicas tienen en tanto que garantes del bienestar de la ciudadanía. Tras el período comprendido entre los pasados años 70 y 90, caracterizado por las políticas neoliberales de privatización y liberalización de servicios públicos, parece intuirse, si bien no materializarse de forma efectiva y a gran escala, un replanteamiento y reversión de esta situación. Es durante la segunda década del siglo XXI que, en el ámbito municipal, se empieza a hablar de la remunicipalización, de la voluntad de recuperar, de volver a la gestión directa de los servicios públicos locales, siendo el abastecimiento de agua potable la punta de lanza de este movimiento social, una idea que con posterioridad sería adoptada y asumida como propia por la política municipal. Este movimiento que pretende el retorno de la gestión directa se puede identificar como un fenómeno de carácter global, el cual ha mostrado importantes logros en el ámbito europeo, sobre todo, en las principales capitales Europas, como París y Berlín. En nuestro país, sin embargo, todavía no se ha producido un cambio de gestión del servicio de abastecimiento de agua en ninguna localidad de la entidad de las mencionadas, si bien parece intuirse un cambio de tendencia con las recientes remunicipalizaciones sucedidas en las ciudades de Terrassa y Valladolid. Esta diferencia entre norte y sur de Europa tiene su explicación y origen en el diferente entorno económico con que los municipios españoles se encontraron tras la crisis económica de 2008, la cual llevó aparejada, a más de drásticos recortes económicos, una substancial modificación legislativa de la normativa básica local. Esta reforma impuso severos obstáculos a la remunicipalización, tanto por la introducción de conceptos jurídicos indeterminados en la justificación del cambio de gestión, como la sostenibilidad y la eficiencia, desplazando así la clásica discrecionalidad en la elección del modo de gestión; así como por la novedosa intervención de las autoridades de defensa de la competencia, cuando el municipio pretenda establecer un

régimen de monopolio en la actividad reservada (art. 86.2 LRBRL y art. 97 TRRL). Aún así, muchos municipios persisten en la clara voluntad de asumir la gestión directa del servicio de abastecimiento de agua, a pesar de la fuerte oposición encontrada por parte de las diferentes empresas concesionarias. En esta investigación el lector tendrá ocasión de seguir el largo recorrido que el abastecimiento de agua ha tenido, desde la época romana hasta la actualidad, con el surgimiento del debate vinculado al modo óptimo o preferido de gestión del servicio público, unido a una casuística contemporánea de los diferentes procesos de remunicipalización acontecidos en las ciudades de Barcelona, Terrassa y Valladolid.

La tesi doctoral que es presenta es centra en el servei públic d’abastament d'aigua potable, focalitzant l'atenció en una de les tendències actuals que marquen les agendes polítiques de molts municipis: la remunicipalització. En el municipi, espai social i de socialització per antonomàsia, s'està lliurant una batalla centrada, en aquest cas concret, en l'àmbit de la gestió del servei de subministrament d'aigua potable, rememorant anteriors –i contemporanis– conflictes vinculats a la clàssica dicotomia entre públic i privat, així com la determinació dels límits de la intervenció que les Administracions Públiques tenen com a garants del benestar de la ciutadania. Després del període comprès entre els passats anys 70 i 90, caracteritzat per les polítiques neoliberals de privatització i liberalització de serveis públics, sembla intuir-se, si bé no materialitzar-se de manera efectiva i a gran escala, un replantejament i reversió d'aquesta situació. És durant la segona dècada del segle XXI que, en l'àmbit municipal, es comença a parlar de la remunicipalització, de la voluntat de recuperar, de tornar a la gestió directa dels serveis públics locals, sent el proveïment d'aigua potable la punta de llança d'aquest moviment social, una idea que amb posterioritat seria adoptada i assumida com a pròpia per la política municipal. Aquest moviment que pretén el retorn de la gestió directa es pot identificar com un fenomen de caràcter global, el qual ha mostrat importants assoliments en l'àmbit europeu, sobretot, en les principals capitals europees, com París i Berlín. Al nostre país, no obstant

això, encara no s'ha produït un canvi de gestió del servei de proveïment d'aigua en cap localitat de l'entitat de les esmentades, si bé sembla intuir-se un canvi de tendència amb les recents remunicipalitzacions succeïdes a les ciutats de Terrassa i Valladolid. Aquesta diferència entre nord i sud d'Europa té la seva explicació i origen en el diferent entorn econòmic amb què els municipis espanyols es van trobar després de la crisi econòmica de 2008, la qual va portar aparellada, a més de dràstiques retallades econòmiques, una substancial modificació legislativa de la normativa bàsica local. Aquesta reforma va imposar severs obstacles a la remunicipalització, tant per la introducció de conceptes jurídics indeterminats en la justificació del canvi de gestió, com la sostenibilitat i l'eficiència, desplaçant així la clàssica discrecionalitat en l'elecció de la manera de gestió; com per la nova intervenció de les autoritats de defensa de la competència, quan el municipi pretengui establir un règim de monopoli en l'activitat reservada (art. 86.2 LRBRL i art. 97 TRRL). No obstant això, molts municipis persisteixen en la clara voluntat d'assumir la gestió directa del servei de proveïment d'aigua, malgrat la forta oposició trobada per part de les diferents empreses concessionàries. En aquesta recerca el lector tindrà ocasió de seguir el llarg recorregut que el proveïment d'aigua ha tingut, des de l'època romana fins a l'actualitat, amb el sorgiment del debat vinculat a la manera òptima o preferida de gestió del servei públic, unit a una casuística contemporània dels diferents processos de remunicipalització esdevinguts a les ciutats de Barcelona, Terrassa i Valladolid.

This Doctoral Research focuses on the public service of drinking water supply, focusing on one of the current trends that mark the political agendas of many municipalities: the remunicipalisation. In the municipality, a social and socialisation space par excellence, a battle is being waged, in this specific case, in the field of the management of the drinking water supply service, recalling previous - and contemporary - conflicts linked to the classic dichotomy between public and private, as well as the limits of the intervention that public administrations have as guarantors of citizens' welfare.

After the period between the 1970s and 1990s, characterised by the neoliberal policies of privatisation and liberalisation of public services, a rethinking and reversal of this situation seems to be in sight, although it has not materialised effectively and on a large scale. It was during the second decade of the 21st century that, in the municipal sphere, there began to be talk of remunicipalisation, of the desire to regain their competences, to return to the direct management of local public services, with the supply of drinking water being the spearhead of this social movement, an idea that would later be adopted and assumed as its own by municipal politics. This movement for the return of direct management can be identified as a global phenomenon, which has shown important achievements in Europe, especially in the main European capitals, such as Paris and Berlin. In Spain, however, there has not yet been a change in the management of the water supply service in any of the aforementioned cities, although a change in trend seems to be in sight with the recent remunicipalisation processes in the cities of Terrassa and Valladolid. This difference between northern and southern Europe has its explanation and origin in the different economic environment in which Spanish municipalities found themselves after the economic crisis of 2008, which brought with it, in addition to drastic economic cuts, a substantial legislative modification of the basic local regulations. This reform imposed severe obstacles to remunicipalisation. First, it introduces new legal concepts and requirements regarding the management of public services, such as sustainability and efficiency, those conditioning the choice of the management mode. And second, the novel intervention of “competition authority” on situations when the municipality intends to stablish a monopoly regime on the reserved activities (art. 86.2 LRBRL and art. 97 TRRL). However, many municipalities persist in their clear desire to assume the direct management of the water supply service, despite the strong opposition encountered by the different concessionary companies. In this research, the reader will have the opportunity to follow the long history of water supply from Roman times to the present day, with the emergence of the debate linked to the optimal or preferred mode of management of the public service, together with a contemporary case study of the different remunicipalisation experiences that have taken place in the cities of Barcelona, Terrassa and Valladolid.