dc.description.abstract
Es pot afirmar que dos dels aspectes fonamentals que configuren la visió i la percepció que la societat té de les dones i, en conseqüència, la valoració que se’n fa, són el sexisme i l’androcentrisme. En primer lloc, a causa de la importància que tenen aquests dos conceptes al llarg de la tesi i, en segon lloc, perquè formen part de la mateixa delimitació del tema, passo a definir-los.
El sexisme és fonamentalment una actitud que es caracteritza pel menyspreu i la desvaloració, per excés o per defecte, del que són o fan les dones. És una actitud derivada de la supremacia masculina, es basa en l’hegemonia dels homes i en el conjunt de creences que li donen suport i la legitimen. També es pot definir com el conjunt dels mètodes utilitzats pel patriarcat per continuar mantenint el sexe femení en una situació de subordinació.
L’androcentrisme, en contrast amb el sexisme, consisteix en un punt de vista orientat pel conjunt de valors dominants en el patriarcat o, dit d’una altra manera, per una percepció “centrada” i basada en normes masculines. És prendre l’home com a mesura de totes les coses; tot discurs que presenta aspectes de la vida de les dones com una desviació (a la norma) és androcèntric.
L’androcentrisme també té, com el sexisme, indubtables repercussions en els usos de la llengua. L’androcentrisme, en una mesura més gran que el sexisme, és la causa i l’origen d’uns determinats usos de la llengua que tendeixen a excloure o a invisibilitzar les dones en la llengua; o el que és el mateix, promouen l’exclusió lingüística o la invisibilització lingüística. Dos són els usos més importants de la llengua, a bastament presents en les definicions i exemples dels diccionaris, en què l’androcentrisme es comprova.
Els biaixos sexistes i androcèntrics ocasionen, com s’ha dit, d’una banda, un tractament pejoratiu de les dones i, de l’altra, una invisibilització o una exclusió (i, per tant, una desvaloració) de les dones en qualsevol document a partir d’uns determinats usos de la llengua; aquests fets han ocasionat un gran nombre d’estudis arreu del món, especialment, en el món occidental. Sembla pertinent, doncs, preguntar-se fins a quin punt les dones estan correctament representades en els diccionaris, si hi ha hagut canvis en aquesta visualització en els últims anys, especialment des de mitjans d’aquest segle, i, si n’hi ha hagut, quin tipus de canvis es constata en els diccionaris.
Aquesta tesi es proposa de contestar alguns dels anteriors interrogants. Per això la tesi s’organitza en dues parts diferenciades tot i que lligades entre si.
La primera part (segon capítol) és una anàlisi de la presència i de l’absència de les dones en el Diccionari General de la Llengua Catalana (a partir d’ara, m’hi referiré com a DGLC) a través d’algunes informacions lexicogràfiques dels articles: definicions, exemples, fraseologia, etc. S’han estudiat gran part dels elements que fan referència a éssers humans sexuats. La presència d’homes i dones al llarg del DGLC és desigual i descompensada; he escollit i he agafat com a centre d’interès primordial i com a objectiu principal d’estudi, l’anàlisi de la presència del sexe femení al llarg de tot el document.
La segona part de la tesi (tercer capítol) és una anàlisi comparativa de la presència humana sexuada (fonamentalment de la femenina) entre el Diccionari General de la Llengua Catalana, prèviament comptabilitzat i analitzat, i dues mostres aleatòries de dos diccionaris editats posteriorment: el Diccionari de la llengua catalana (pel que fa al català) i el Diccionario de la Lengua Española (respecte al castellà). Aquesta anàlisi contrastiva és la base de generalitzacions sobre la distribució de la presència humana sexuada en la lexicografia en general.
en_US