Ridolfi a Terni, 1944-1964. La Palazzina com a síntesi entre forma urbana i tipologia domèstica

Abstract

Roman architect Mario Ridolfi (1904-1984) made a substantial contribution to the transformation of European cities and to collective housing after the Second World War. For a period of twenty years, he used the city of Terni as his experimentation field to develop a renewal of the public space and a redefinition of a domestic culture. At a time when central Italy was the core of one of the most important intellectual currents of the post-war period: Neorealism, and the urgency for new homes and a social and economic problematic was leading to a cultural and political change, Ridolfi stood for a sensitive understanding of the construction of cities in an inductive way rather than a derivative conclusion of rationalistic thinking. Through the development of an inclusive language Mario Ridolfi shifted the meanings of traditional forms, loading them with a new significance that he managed to articulate through a personal discourse with great collective resonance. His response advocated for urban complexity of spaces and an ennobled condition for the social concept of dwelling.

The object of this research is to investigate the evolution of Mario Ridolfi´s urban theories and domestic ideas through the projects he developed in the city of Terni between 1944 and 1964 and highlight their mutual dependency. This investigation attempts to shed light on an inductive approach to considering the form of the city together with the dwelling typology that allowed Ridolfi to transform, in continuity to its historical and cultural value, both those spaces that defined the domestic domain and those that established the public realm and to extend the detail and materiality of built architecture to urban-planning discussions.

The investigation is built on a basis of a varied number of primary and secondary sources captured from a systematic review of the exuberant bibliography on the topic. In relation to the primary sources, almost the entire archive of Mario Ridolfi is held at the Accademia di San Luca in Rome and it is accessible for researchers. However, there are still other sources of his work with documents not yet catalogued. An important set of unpublished drawings are conveniently saved at Luciano Marchetti among them, perspective views from his most celebrated works and intermediate plans and sketches of several projects.

The research analyses how Mario Ridolfi developed a specific understanding of the relation between buildings and the overall urban composition and thought about ideas of ‘urbanism of 500 metres’, ‘city as a house’ and ‘city made of rooms’. The objective of the investigation is to identify those intrinsic values and characteristics of Ridolfi’s approach and to reflect the strong relation between his urbanism and the buildings he designed. Furthermore, this case study intends to contribute to the re-evaluation of a current of thought that developed an urban design that could integrate simultaneously the town-planning discussions together with a close attention towards the spaces and real materiality of the built architecture.

Tthe investigations aim to contribute to the re-evaluation of the urban and architectonic narrative of the 20th Century by characterising an under represented approach in the canonical history of modern urbanism and architecture. In doing so, this investigation expands the depiction of a current of thought that considers the city form and the building design together and shares important similarities with the work in other European intermediate cities that goes from the early experiences by Andrea Palladio in Vicenza and Karl Friedrich Schinkel in Berlin to Gustav Gull in Zürich, Giovanni Muzio in Milano, Wilhem Marinus Dudok in Hilversum, K.R. Schättner in Eichstätt or, even more recently, August Perret in le Havre, Giancarlo di Carlo in Urbino or Luigi Snozzi in Monte Carasso, among others. An approach that links both the buildings and the urban composition with a strong spatial structure.

L’arquitecte romà Mario Ridolfi (1904-1984) va contribuir substancialment a la transformació de les ciutats europees i de l’habitatge col·lectiu després de la Segona Guerra Mundial. Durant un període de vint anys, va utilitzar la ciutat de Terni com a camp d'experimentació per a desenvolupar una renovació de l'espai públic i una redefinició de la seva cultura domèstica. En un moment en què la Itàlia central era el nucli d’un dels corrents intel·lectuals més importants de la postguerra: el neorealisme, i la urgència de noves cases i la problemàtica social i econòmica conduïa a un canvi cultural i polític, Ridolfi va advocar per una comprensió sensible de la construcció de les ciutats: d’una manera inductiva en lloc d’una conclusió positivista, derivada del pensament racionalista. Mitjançant el desenvolupament d’un llenguatge inclusiu, Mario Ridolfi va canviar els significats de les formes tradicionals, carregant-les de nous valors que va articular a través d’un discurs personal però amb gran ressonància col·lectiva. La seva resposta defensava la complexitat urbana dels espais i alhora una condició ennoblida per a l’habitatge social. L'objectiu d'aquesta investigació és estudiar l'evolució de les teories urbanes i idees domèstiques de Mario Ridolfi a través dels projectes que va desenvolupar a la ciutat de Terni entre 1944 i 1964 i posar de manifest la seva dependència mútua. Aquesta investigació intenta il·lustrar un enfoc inductiu per considerar la forma de la ciutat juntament amb la tipologia d’habitatge. Aquesta aproximació va permetre a Ridolfi transformar simultàniament els espais que definien l’esfera domèstica com els que establien el domini públic en continuïtat amb el seu valor històric i cultural alhora que introduint el detall i la materialitat de l’arquitectura a les discussions sobre planificació urbana. La investigació es basa en un nombre variat de fonts primàries i secundàries obtingudes a partir d’una revisió sistemàtica de l’exuberant bibliografia sobre el tema. En relació amb les fonts primàries, gairebé tot l’arxiu de Mario Ridolfi es troba a l’Accademia di San Luca de Roma i és accessible per als investigadors. Tot hi això, hi ha altres fonts del seu treball amb documents encara no catalogats als que el treball també ha tingut accés. Un important conjunt de dibuixos inèdits es guarden convenientment a l’arxiu de Luciano Marchetti. La recerca analitza com Mario Ridolfi va desenvolupar una comprensió específica de la relació entre edificis d´habitatge i la composició urbana tot elaborant els conceptes de l’”urbanisme dels 500 metres”, la “ciutat com una casa” i la “ciutat formada per estances”. L’objectiu de la investigació és identificar aquelles característiques intrínseques de l’enfoc de Ridolfi i reflectir la forta relació entre el seu urbanisme i els edificis que va dissenyar. A més, aquest estudi té la intenció de contribuir a la reavaluació d’un corrent de pensament que pugui desenvolupar un disseny urbà que integri simultàniament les discussions urbanístiques amb una atenció especial a l’habitar i a la materialitat de l’arquitectura domèstica. El treball té com a objectiu final contribuir a la reavaluació de la narrativa urbana i arquitectònica del segle XX caracteritzant un enfoc poc representat en la història canònica de l’arquitectura moderna. En fer-ho, aquesta investigació amplia la representació d’un corrent de pensament que consideren de forma conjunta la ciutat i el disseny dels edificis i comparteix similituds importants amb el treball en altres ciutats europees en què destaquen les experiències d’Andrea Palladio a Vicenza i Karl Friedrich Schinkel a Berlín a Gustav Gull a Zuric, Giovanni Muzio a Milà, Wilhem Marinus Dudok a Hilversum, KR Schättner a Eichstätt o, encara més recentment, August Perret a Le Havre, Giancarlo di Carlo a Urbino o Luigi Snozzi a Monte Carasso, entre d'altres. Un plantejament que vincula tant els edificis com la composició urbana amb una forta estructura espacial.